Suplement

Alegria interior

  • Compartir

Com sé que t’estimo?

Eulàlia Robert, directora de PNL Barcelona
30 de novembre de 2021

Relacionem la paraula estimar amb afecte, atracció, enamorament, desig d’estar amb una altra persona, empatia, connexió, generositat, acceptació, compassió, amor….

També vinculem la paraula estimar amb les emocions, sentiments i sensacions que experimentem quan algú pel qual sentim afecte no és al nostre costat. Estimar estaria, en aquest sentit, també relacionat amb un sentiment de nostàlgia, de pèrdua, fins i tot de tristesa.

Fa uns anys vaig veure una pel·lícula, basada en fets reals, una coproducció colombiana, veneçolana i argentina, dirigida per Ciro Guerra: L’abraçada de la serp (2015). La pel·lícula tracta de la vida i records d’un vell xaman de l’Amazones, Karamakate, que viu sol des de fa anys, al lloc més profund de la selva. La solitària vida del xaman fa un tomb quan apareix un etnobotànic nord-americà, Richard Evans Schultes, a la recerca de Karamakate perquè l’ajudi a trobar una planta, la yakruna, capaç d’ensenyar a somiar. El xaman i l’etnobotànic comencen una sèrie d’aventures junts que desperten els records i les memòries de la vida del xaman, quan 30 anys abans va acompanyar un explorador i etnòleg alemany, Theodor Koch-Grünberg, per la selva per explorar territoris i recollir informació dels pobles i les tribus, habitants d’aquella zona.
La pel·lícula va simultaniejant escenes de les experiències del xaman amb els dos exploradors.

En un moment determinat Theodor Koch, afectat per unes febres molt altes, decideix escriure una carta a la seva dona per acomiadar-se’n i dir-li com l’arriba a estimar. Koch plora mentre escriu la carta. Karamakate, que observa molt atentament, li pregunta per què plora i Koch li respon que plora perquè recorda la seva dona i com l’estima. En aquest moment el xaman comença a riure a riallades ben fortes. Koch, sorprès i molest, li recrimina que no està bé riure’s d’algú quan expressa els seus sentiments més profunds. Karamakate, sense deixar de riure, li pregunta; com pots estar recordant la teva dona i com l’estimes, plorant i ple de tristesa? Quan un estima, se sent feliç i ple de joia.

Vaig sortir del cinema amb molta curiositat per la reflexió del xaman.
Recordo una jornada en grup de meditació en silenci, i com, en acabar la jornada, notava una pau profunda, em sentia completa i no necessitava res més per estar bé. A poc a poc, després de trencar el silenci, vam començar a parlar els uns amb els altres. En aquell moment vaig sentir la presència d’altres persones, ens apropàvem, miràvem i saludàvem, i de sobte, vaig notar una sensació d’obertura al pit, la meva respiració es va fer més àmplia. Sentia la calidesa de les mirades i com n’eren d’agradables els breus intercanvis de paraules. El meu cor va començar a bategar més fort i llavors vaig notar l’alegria de la connexió, anava veient com els nostres ulls anaven adquirint una brillantor especial, mentre els nostres llavis esbossaven somriures.

I si estimar fos un estat intern de profunda acceptació, obertura, connexió, comprensió i compassió? I si fos així, no hauríem de començar per aprendre a estar presents amb nosaltres mateixos, aprendre a relacionar-nos des del no-judici, des de la no-expectativa, des del sentir la presència d’un altre ésser humà en el moment present i gaudir simplement d’aquesta connexió de profunda empatia?

De tant en tant m’imagino que ric amb Karamakate.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *