Suplement

Economia

Control de la temporalitat

Joan Carles Arredondo
9 de juliol de 2019

Amb una taxa de temporalitat que frega el 17%, un atur per sota del 9% i, tot sigui dit, amb un clima social de protestes intenses, França ha decidit posar setge a l’abús de la contractació temporal. La setmana passada el govern francès va advertir que imposarà recàrrecs en les cotitzacions per a l’assegurança de l’atur a empreses de sectors en els quals la temporalitat s’ha convertit en gairebé endèmica i que abusin dels contractes de curta durada. Per a les empreses dels mateixos sectors (no són difícils d’imaginar: agroalimentari, hostaleria, gestió de residus, transport, plàstics, publicitat i indústries de la fusta i el paper i la impressió), que sí que compleixin amb contractacions més prolongades, les mateixes cotitzacions baixaran. Pal i pastanaga.

França ha decidit arremangar-se per posar fi a l’abús de la temporalitat. Les xifres són veritablement cridaneres: un 87% dels contractes que es firmen són temporals i d’aquests, un 70% tenen durades inferiors a un mes. I encara hi ha un aspecte més: un 85% d’aquests contractes temporals corresponen a treballadors que passen a l’atur i que al cap d’un temps tornen a treballar per a la mateixa empresa que els havia contractat un temps abans.

Tot això passa a França on –reiterem la dada– hi ha una temporalitat del 17%. A l’estat del costat, és a dir, Espanya, la temporalitat està deu punts per sobre i els contractes temporals no són un 87%, sinó (amb dades de l’exitós mes de maig) un 91%. A França han optat per legislar perquè, en paraules de la seva ministra de Treball, estan “reinventant els jornalers”. Què hauria de dir el titular del mateix ministeri a l’Estat espanyol, quan les xifres són encara pitjors?

Que les xifres són encara pitjors no és una percepció. Ho reflecteixen els informes de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic. Espanya va recuperar el lideratge en treballadors amb contractes temporals l’any 2017 que li havia pres –és un dir– Polònia. Prop del 27% de les persones que treballen a l’Estat tenen contractes temporals, i la xifra de feines per menys d’un mes –que no arriba als registres francesos– tampoc no són per anar presumint pel món. Entre un de cada dos i dos de cada tres contractes tenen durades inferiors a sis mesos.

La contractació temporal té una funció: cobrir necessitats puntuals de producció o de demanda de serveis. I per més que aquesta funció ja sigui per si mateixa qüestionable, el problema més gran és que, a sobre, se’n faci un abús. Fa set anys [com passa el temps!], amb la reforma laboral el govern llavors del PP ja parlava que s’havia de fomentar la contractació indefinida i, un gir argumental que més que gir semblava una rebregada, abaratia l’acomiadament. El resultat és el que s’ha vist: acomiadar és més barat, però la temporalitat no para de créixer.

Malgrat que hi pot haver discrepàncies sobre la dualitat del mercat de treball (treballadors fixos molt protegits –des de la reforma, menys– contra treballadors temporals massa desprotegits), sí que hi ha consens que és preferible que hi hagi estabilitat a la feina. És preferible per als treballadors, naturalment, perquè l’estabilitat li dona molta més tranquil·litat. Però també és preferible per a l’empresa, perquè els treballadors amb més experiència són més productius (ja hem esmentat en aquest mateix espai els valors positius de la productivitat) i, finalment, amb feina estable, les persones que tenen feina tenen també més predisposició a gastar, i això afavoreix el consum –i, de retruc, l’economia en general.

Introduir fórmules, com es proposa fer França, que encareixin la contractació temporal si se n’abusa apunten un camí que, com a mínim, mereixeria ser observat amb atenció. Algunes organitzacions empresarials insisteixen a assenyalar que acomiadar a l’Estat surt massa car, però si s’imposa un sistema que també faci car contractar per períodes molt curts treballadors que haurien d’estar fent feines a llarg termini, aquestes mateixes organitzacions potser arribaran a la conclusió que surt igual de car abusar de la temporalitat i, en igualtat de condicions, acabaran optant per donar més estabilitat a les respectives plantilles.

França ha passat per davant d’Espanya en unes mesures destinades a evitar una situació del mercat laboral que són molt més desfavorables a l’Estat. Tot i que es va arribar a plantejar una resposta similar amb el govern socialista de Zapatero, no hi va haver cap pas en ferm. Després va arribar el PP, les reformes laborals que ja s’han conegut i tot va quedar en els bons anuncis. La temporalitat es dispara i l’únic que hi ha són anuncis de fa vuit anys.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *