Suplement

Alegria interior

Deixar anar

Toni Juclà
7 d'octubre de 2019

Bufar és l’acció d’expulsar l’aire del nostre cos de manera conscient, és el reflex de fer fora un fet intern. Com la presència d’un cos estrany pel nostre organisme, o d’un pensament que ens atabala o d’una emoció que ens oprimeix. Deixem anar l’aire de la boca per fer fora allò que passa, perquè marxi de la nostra presència. Bufem per netejar l’objecte que tenim entre mans, per observar allò que conté. Bufem fort per fer-nos veure o posar un punt d’atenció en els que ens envolten. Bufem amb música, quan xiulem, perquè estem contents, tenim una alegria interior. Bufem per encomanar-nos a un desig mentre apaguem les espelmes del pastís. Bufem quan parlem, quan expressem els nostres pensaments. Bufar és l’hàbit que ens protegeix de no explotar, el mecanisme que el cos té per no acumular tensions. Com l’olla de pressió que seria un objecte inútil sense la seva vàlvula d’escapament. El tenim incorporat en el nostre dia a dia, és el mecanisme ideal per deixar anar les coses que passen en un instant.

Quan hi ha coses que no marxen amb una simple bufada, enganxades i repetitives en forma de costum, necessitat vital, pors, angoixes. Recorda que sempre hi ha un instant per deixar-ho anar. A la mesura de cadascú, arribem al moment de desprendre’s d’allò que tenim enganxat. Com passa amb les joguines i objectes de la infantesa. Les guardem en una capsa, per recordar-nos d’aquells grans instants. I la capsa i els objectes que guardem s’acaben omplint de pols, s’acumulen i no són res més que coses que omplen espais de la casa. Espais que es transformen en una deixalleria que acabarem, potser, un dia llençant. Doncs això també ens passa amb els fets que s’acaben però que no volem deixar anar, que volem conservar. Perquè hem de saber, i així ho diuen els savis observadors, que vivim en un món canviant, tot canvia, res és permanent, tot es transforma. Com per exemple l’energia, que s’adapta en el camí constantment.

Per deixar anar, primer de tot hem de tenir clar la premissa que tot passa, fins i tot això que ens costa desprendre també passarà. Un cop tenim interioritzada aquesta afirmació, només ens cal viure la marxa del fet, de la cosa, del pensament. I agrair-la per haver-la viscut. Com l’acció de deixar anar un fanal de llum al cel, potser ens costarà, perquè potser ens el voldríem quedar, però un cop deixat anar és com si voléssim amb ell cap a la llibertat. Tant si l’hem plorat, com si l’hem rigut, sempre tindrem clar que del fet n’hem après el que és necessari per viure, perquè viure-la no és res més que observar com se’n va amb l’alegria o el dolor corresponent. Sempre que bufes dona peu a l’entrada d’aire net per respirar, sempre que deixes anar fas lloc a l’entrada de noves coses, de nous esdeveniments. Que fan rica la vida, fan descobrir el que ets i fan gaudir del camí.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *