Suplement

Cinema

  • Compartir

Dels vius i dels morts

Joan Millaret Valls
25 de febrer de 2022

El japonès Ryusuke Hamaguchi, director de Asako I&II (2018), s’ha fet present en els nostres cinemes per partida doble en pocs dies. Fa poc s’estrenava la deliciosa ronda en tres moviments La ruleta de la fortuna y la fantasía i ara arriba la pel·lícula que ha triomfat arreu, la preciosa i commovedora Drive My Car. Un camí d’èxits que Drive My Car va iniciar al passat Festival de Canes, guanyant els premis a millor guió per Ryosuke Hamaguchi i Takamasa Oe i el Premi de la Crítica Internacional, i que ha tingut continuïtat en els premis que està assolint arreu del món, així com les quatre importants nominacions als Oscar: millor pel·lícula, millor director, millor pel·lícula estrangera i millor guió adaptat.

Drive My Car és una pel·lícula de quasi tres hores que comença amb un llarg pròleg de més mitja hora, un inici que arrenca amb un viatge d’avió de l’actor i dramaturg, Yusuke (Hidetoshi Nashijima). Però aquest trajecte quedarà suspès, forçant Yusuke a tornar a casa seva, i aleshores descobrirà, inesperadament, l’adulteri de la seva dona, Oto (Reika Kirishima). El gruix de la trama de Drive My Car rau en l’encàrrec que fan a Yusuke per desplaçar-se a Hiroshima per dur a terme un muntatge de l’obra de Txèkhov, L’Oncle Vania, després de la mort de la seva dona.

Allà, entre altres coses, haurà de seleccionar els actors en audicions mentre la fundació li assignarà una xofer, Misaki (Tôko Miura), una jove callada i reservada. Els nombrosos trajectes amb cotxe, majoritàriament distàncies curtes, d’aquí el títol explícit del film, serveixen per escoltar i assajar textos de l’obra i, també, per conèixer-se tots dos. Tot i l’explícit del títol, Drive My Car no es pot considerar una pel·lícula de carretera, la clàssica road movie, almenys fins a la darrera part, quan ambdós es desplacen a un lloc allunyat d’Hiroshima, punt culminant on es fusionen els camins d’aquestes dues ànimes aclaparades pels records i el dolor.

Hamaguchi, partint d’una obra de l’escriptor japonès Haruki Murakami, planteja que el teatre i la vida són com vasos comunicants, la ficció i la vida acaben fonent-se, d’igual manera que els morts conviuen amb els vius de forma entrellaçada. El guió està ple d’arestes i matisos ben tramats, com el fet que Yusuke tria pel muntatge teatral a l’amant de la seva dona morta. Una dona, compartida per dos homes, als quals explicava històries inventades en el mateix moment de fer l’amor i durant els orgasmes.

Drive My Car és sovint un exercici declamat i retòric, mancat de cap guspira visual, però, en canvi, predomina, per damunt de tot, les virtuts de la transparència i la naturalitat. La rellevància del film, la seva força sísmica i emotiva, reposa, principalment, en el treball excel·lent dels actors i el meticulós text de l’escriptor de Tòquio Blues. Hamaguchi potser no acaba d’encaixar els repetits assaigs de l’obra de Txékhov en l’evolució de la trama general, tot que preval aquesta idea de fondre’s vida i teatre. Especialment trasbalsador resulta com la seva suau tècnica de dilatació, el seu ritme pausat, li serveixen per coronar al cim de la perfecció en una darrera hora sublim. És el moment de la catarsi, moment en què els dimonis interiors d’ambdós es verbalitzen. Aleshores emergeix visiblement a la superfície tot allò que romania soterrat o de forma intuïda en les assossegades imatges, especialment, el pes feixuc del sentiment de culpabilitat per la mort dels éssers estimats.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.