Suplement

Reportatge

Descobrir les formigues de casa nostra

Roger Vila
8 de juny de 2019

Les formigues tenen la sort de ser uns animals inclosos dins del que es podria considerar la cultura popular, a diferència d’altres grups d’insectes com els microcorifis, col·lèmbols, embiòpters, strepsípters i molts altres de noms impronunciables. A la vegada, però, malgrat que a tots ens fa gràcia veure fileres de formigues transportant granes de blat, tenim un gran desconeixement de la riquesa de comportaments observables a casa nostra, i molt sovint ens deixem enlluernar per reportatges de zones exòtiques sense ser gaire conscients que si fem una passejada podem observar coses veritablement al·lucinants. Així doncs, el descobriment que proposo al lector no té la finalitat de diferenciar una cinquantena d’espècies entre elles, sinó d’observar-les per conèixer molt millor com viuen.

Molt probablement el que primer trobarem seran formigues carretejant coses. En un gran percentatge de casos el que carretegen és menjar, però més sovint del que ens pensem, podrem observar com es muden i transporten ous i larves d’un lloc a l’altre, a la recerca de calor i humitat. Si ens dediquem a aixecar alguna pedra de tant en quant, fàcilment trobarem colònies senceres que en ser descobertes triguen menys d’un minut a deixar l’espai totalment desallotjat.

Però tornem a l’alimentació. És molt típic veure fileres de formigues carretejant granes de blat i altres llavors. Si observem la filera, veurem que en un sentit de la marxa circulen buides, i en l’altre carregades. Seguint aquestes segones arribarem a l’entrada del niu, on segurament també hi trobarem individus més grossos que anomenem soldats. Atribuïm les seves grans dimensions a una major fortalesa posada al servei de la defensa de la colònia, i en alguns casos és cert, però en el cas de les granívores, el cap de l’individu és més gran perquè hi tenen major musculatura mandibular, i és que són les encarregades de tallar les llavors que arriben, no només perquè entrin al niu sinó per evitar que germinin als magatzems. En aquests casos parlem generalment de formigues del gènere Messor.

Un altre espectacle fàcilment observable és el d’una filera de formigues que pugen i baixen per diverses herbes altes, o algun tronc d’arbre. En aquest cas ens semblarà que en ambdós sentits de la marxa son iguals, però ens cal prestar major atenció en el seu gàster (l’abdomen). Si ens hi fixem bé (pot ajudar fer-ho a contrallum), observarem que les que pugen el tenen més petit, i en canvi les que baixen el tenen més gran. I és que en realitat el que estan fent és pujar a les plantes a alimentar-se de la melassa dels pugons. Quan les formigues en detecten, els custodien i els protegeixen dels depredadors. Els fan uns tocaments específics amb les antenes que provoquen que el pugó secreti una gota de melassa (líquid amb un contingut molt elevat en sucres), que és ingerit per la formiga obrera, i que quan en tingui el dipòsit ple, transportarà fins a dins del niu per regurgitar-lo i alimentar larves i altres formigues que no surten a l’exterior. De tant en tant també es podrà observar com baixen algun pugó, sovint amb ales, i és que està demostrat que els grups de pugons custodiats per formigues, tenen una menor proporció d’individus amb ales, per evitar així que els marxi la producció volant a un altre lloc. Aquest comportament se sol anomenar col·loquialment com a granges de pugons, i el solen fer espècies de gèneres com Lasius, Formica, o Camponotus.

Si observant aquests patrons alimentaris no quedeu meravellats, també podeu posar el focus en l’estil de vida de les colònies. No totes les formigues fan la seva colònia com habitualment la concebem, amb una reina i les castes d’obreres i soldats. Tenim espècies de formigues que són paràsites, i són capaces d’introduir-se dins d’altres formiguers i conviure-hi sense que les propietàries del niu se n’adonin. Com us podeu imaginar, aquestes espècies paràsites només es dediquen a demanar menjar i a criar, i tota la resta de feina va a càrrec de les parasitades. I és per aquest motiu que és possible observar formiguers amb dos tipus de formigues ben diferents convivint a la vegada. Plagiolepis xene és l’espècie que tenim aquí amb aquest estil de vida.

Però encara hi ha un estil de vida que sorprèn més i és el que coneixem com a espècies esclavistes. En aquest cas, les noves reines nascudes (esclavistes) s’introdueixen dins de formiguers d’altres espècies (esclaves) sense ser detectades, localitzen la reina i quan la troben la maten. A continuació es coronen i es posen a pondre ous de la seva espècie, de manera que sense adonar-se, les esclaves van cuidant ous, larves i obreres de formigues que no són de la seva pròpia espècie i d’aquesta manera va incrementant la proporció de formigues esclavistes versus les esclaves. Però el més espectacular és que quan disminueix la quantitat d’esclaves, les obreres esclavistes organitzen ràtzies a nius propers de l’espècie esclava, i el botí que s’emporten cap al formiguer no és altre que pupes (larves a punt de convertir-se en formigues) i s’asseguren així una nova entrada de mà d’obra per continuar treballant per la colònia. Aquest comportament l’han adquirit tres espècies que podem trobar a casa nostra, que són Polyergus rufescens, Formica sanguinea i Strongylognathus testaceus.

I és que la interacció entre colònies, siguin de la mateixa espècie o d’espècies diferents sempre depara altres comportaments interessants. A la imatge es pot observar com obreres del gènere Lasius, estan a punt d’atacar l’entrada d’un niu del gènere Pheidole, on, per cert, els soldats exhibeixen les seves mandíbules, i avisen així que l’entrada no serà gaire agradable.

Però no totes les lluites entre colònies són cruels, i hi ha espècies amb comportaments que anomenaríem més civilitzats, com en el gènere Tetramorium. Sovint, en les lluites entre colònies d’aquesta espècie, les obreres s’agafen una a una per les mandíbules i romanen quietes. Els científics que han estudiat aquest fenomen suggereixen que a mesura que es van aparellant, hi ha com una espècie de recompte de qui te més obreres, i passada una estona de quietud mesurant efectius, totes les obreres es desenganxen i la colònia minoritària reconeix la derrota i es retira del territori, això sí, sense que hi hagi cap baixa per cap bàndol.

I es podria continuar omplint moltes pàgines amb informació que avui dia es pot trobar fàcilment a les xarxes. Si aquest petit article ha despertat la curiositat i entusiasme del lector, l’alegrarà saber que no cal pagar cap bitllet d’avió i viatjar a l’estranger per observar en viu i en directe tots aquests comportaments. Es donen molt sovint als nostres boscos, prats i marges de camins. Tenim un tresor natural impagable a casa nostra, i això és una sort però a la vegada una responsabilitat. Ens cal cuidar-lo, ja que aquesta biodiversitat (en aquest cas de formigues) cau any rere any degut a la urbanització del territori, els usos del sòl, i a altres accions humanes com la contaminació del medi. Ens cal ser més espectadors del medi i no tant transformadors, ja que com deia Jordi Sabater Pi, qui observa, coneix, qui coneix, estima, i qui estima, respecta i protegeix.

Les formigues al món en xifres

Dins la família Formicidae, trobem unes 16.000 espècies diferents de formigues repartides per tot el món. D’aquestes, a la península Ibèrica en podem trobar unes 300, i més concretament a Catalunya aproximadament 170. Aquest èxit pel que fa a la diversitat aporta dades encara més espectaculars, com la que en un sol arbre de l’Amazones peruà es trobessin 42 espècies diferents. És tanta la diversitat d’espècies amb mides i formes tan diferents, que dins del cap d’una formiga de les més grans, hi podria viure una colònia sencera de formigues de la mida més petita.

Trobem formigues gairebé a tot arreu del món, des de nivell del mar fins a 3.000 metres d’alçada, fent niu prop de glaceres, o suportant temperatures de fins a 70ºC als deserts, com és el cas del gènere Cataglyphis (present al nostre territori). I és que tenen una resistència enorme com demostren nombrosos experiments realitzats. Una obrera del gènere Formica ha estat capaç de sobreviure 14 dies submergida en aigua (poden sobreviure a inundacions o huracans com s’ha vist recentment als Estats Units), i el rècord de longevitat l’ostenta una reina del gènere Lasius, que va viure en condicions de laboratori durant 29 anys.

I si la seva resistència ens impressiona, tampoc hauríem de menystenir la força de la seva musculatura. Són capaces d’aixecar pesos 10 vegades majors al seu i transportar-los distàncies llarguíssimes. Vindria a ser com si una persona d’uns 90 kg, aixequés un cotxe petit amb les mandíbules, i el transportés a 5 quilòmetre de distància.

Per tant, se suposa que les formigues realitzen funcions importantíssimes als ecosistemes. De fet, alguns estudis apunten a que representen el 10% de la biomassa mundial. El que equivaldria que gairebé hi ha un quilogram de formigues per cada quilogram de persones al món, i és que s’han trobat colònies del gènere Formica formades per prop de 300 milions d’individus.

Les formigues d’aquí

L’any 2006, amb la col·laboració del Grup de Naturalistes d’Osona i del Dr. Espadaler del CREAF, es va dur a terme un estudi de les espècies de formigues presents a la comarca. Es varen estudiar 8 biòtops diferents amb la instal·lació de transsectes de 10 trampes de caiguda a cadascun d’ells, i posteriorment es varen complementar amb quatre sortides. El resultat va ser la identificació de 72 espècies diferents. Donat que s’estima la presència d’unes 170 espècies a Catalunya, tant la comarca d’Osona com les seves limítrofs es pot considerar com una zona molt rica en diversitat de formícids. Es varen detectar dues espècies invasores que poden causar problemes de plagues, i també granívores, esclavistes i paràsites.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *