Suplement

Sound and Vision

‘Dig!’

Solé
11 de maig de 2020

Què és l’èxit? Fa dècades i dècades que fem reflexions a tots els nivells intel·lectuals, suportant gurus oportunistes i literatura barata, aprenent a idealitzar l’èxit i a perseguir-lo amb fórmules infal·libles per després, un cop enganyats, cansats i traumatitzats, acabar arribant a la conclusió que l’èxit és un concepte personal de cadascú. Segurament, no calia fer tanta volta. En tot cas, si l’èxit té una cosa interessant indiscutible són les històries humanes que genera. La recerca d’aquest ideal sovint despulla les persones i els pot arribar a empènyer fins a llocs dels quals és molt difícil tornar, si és que se’n torna. Dig! explica una d’aquestes històries. Aquest documental del 2004, dirigit pel nord-americà Ondi Timoner i rodat al llarg de set anys, mostra com la persecució d’un determinat tipus d’èxit intoxica dramàticament la relació de dos amics íntims.

Els personatges en qüestió són Anton Newcombe i Courtney Taylor-Taylor, líders respectivament de The Brian Jonestown Massacre i The Dandy Warhols, bandes nord-americanes nascudes a principis dels 90. Els primers, a partir d’un tros de single com Bohemian like you, van tenir uns anys de molt d’èxit comercial; els Brian Jonestown Massacre, en canvi, mai no han estat semidéus de l’indie més mainstream ni han omplert estadis, però són una banda de culte amb fans a tot el planeta i Anton Newcombe està considerat una mena de geni visionari. Això també és èxit, i en majúscules. En síntesi, segons l’opinió més generalitzada els Warhols guanyen en fama i calés i els Massacre, en prestigi i talent; si una cosa és més èxit que l’altra, va a gust del consumidor. Es podria pensar que uns i altres han aconseguit exactament el que volien, però la cosa ha estat bastant més complicada que això: Dig! recorre set anys de dubtes, enveges, problemes molt greus amb causes psicològiques molt profundes, autosabotatges, crisis internes agudes amb episodis violents, relacions d’amor-odi, amistats en perill, músics exitosos que envegen el talent i músics talentosos que envegen l’èxit, etc. I això sí: emanant de tot plegat, una música collonuda. Spoiler: el personatge més interessant és, de molt llarg, Anton Newcombe. Sense ell, no hi ha documental. Punt.

Rodat en un estil molt casolà i amb accés a escenes i reflexions molt íntimes dels protagonistes, Dig! traspua veritat per tot arreu. El documental va rebre excel•lents crítiques i va guanyar el gran premi de jurat en la secció de documentals al festival Sundance de 2004. Mireu-lo: èxit garantit.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *