Suplement

Economia

  • Compartir

Diner barat amb caducitat

Joan Carles Arredondo
2 de març de 2022

El so dels tambors d’un increment en els tipus d’interès a la zona euro deuen sonar a música celestial a inversors i estalviadors, al temps que provoquen maldecaps als deutors, siguin particulars o públics. El cas és que l’augment constant de la inflació, en xifres desconegudes en els últims trenta anys, ha portat a un punt en el qual la pregunta no és tant si els tipus pujaran, sinó quan el Banc Central Europeu farà el pas que ja estan anunciant la reserva federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra.

El Banc Central Europeu, com la resta de bancs centrals, té l’encàrrec de crear el marc perquè la inflació estigui sota control. Concretament, l’encàrrec específic per a la institució que presideix Christine Lagarde és que la inflació es mantingui al voltant del 2%. Els últims mesos la corba ascendent dels preus s’ha allunyat molt d’aquest llindar i persisteix en índexs propers al 5% a la zona euro.

Per fixar un marc, els tipus d’interès marquen el preu al qual un particular, una empresa o una administració paga pel diner que li presten. La persona o entitat que presta uns diners cobra un diferencial pel risc que assumeix, de la mateixa manera que, tradicionalment, ha recompensat els inversors o estalviadors que han dipositat diners perquè puguin fer negoci. Els bancs centrals acostumen a ser el punt de partida de totes aquestes operacions, perquè les entitats de crèdit fan la primera compra de diners. Des de fa sis anys, el Banc Central Europeu no cobra per prestar diners als bancs. Tot això prové dels temps de la crisi financera, quan la situació econòmica era tan dolenta que calien polítiques d’estímul perquè es reactivés el consum (si un particular vol comprar un producte o una empresa vol fer una inversió estarà més disposada si no ha de fer gaire més que retornar el que li han pagat amb un interès mínim que si, a més del deute, ha de pagar uns interessos molt elevats) i, en un esquema similar, així funciona també el deute públic.

El Banc Central Europeu, com a origen d’aquests tipus d’operacions, influeix en els preus als quals es fan les transaccions. Abaixar els tipus d’interès oficial permet que les entitats que presten diners cobrin menys als deutors quan fan un crèdit. El consum es reactiva, les empreses s’animen a invertir i els estats tenen una factura inferior per endeutar-se i poden fer més inversions en infraestructures o serveis públics. Però pot passar que el consum es reactivi massa i que els fabricants i distribuïdors de productes es vegin amb cor d’apujar preus. Quan això passa, creix la inflació, però el perill és que els preus s’incrementin massa i els compradors s’espantin i consumeixin menys. Llavors el cercle virtuós deixa de rodar.

La pregunta fonamental, ara, és si els preus estan pujant perquè al Banc Central Europeu se li ha anat la mà aguantant uns tipus d’interès en mínims històrics al temps que el consum es reactivava per les necessitats insatisfetes dels temps de la pandèmia en un context d’encariment de primeres matèries i dificultats d’accés a productes intermedis –temps, doncs, de demanda inflada i oferta desinflada–, o si, al contrari, hi ha hagut factors externs, com el preu de l’energia, que empenyen l’alça de costos. Fins ara, la resposta era la segona opció, però vista la persistència de nivells d’inflació molt elevats, del Banc Central Europeu, comença a girar.

Són bones notícies per als creditors i dolentes per als deutors. A peu de carrer, una pujada dels tipus d’interès pot comportar que els preus pugin menys acceleradament, però si ha de pagar més interessos pels crèdits que li concedeixin tampoc no hi guanyarà gaire. I són encara més males notícies per als estats que, més malament que bé, han hagut d’afrontar una pandèmia que ha comportat grans esforços financers en atenció sanitària i en suport a empreses i treballadors afectats per les mesures que s’anaven prenent (crèdits a empreses, ERTO…). Són grans recursos econòmics afrontats, en part, amb crèdits que hauran d’anar retornant, amb el risc afegit que els interessos creixin. Això, en un estat com l’espanyol, que deu força més que el que produeix en tot un any (el deute ja està per sobre del 120% del PIB), significa una gran partida destinada només a pagar interessos. Els diners pagats per aquests interessos no es podran destinar als serveis públics o les infraestructures. No és estrany que el simple esment de la possibilitat que el Banc Central Europeu apugi els tipus d’interès hagi fet emergir de nou un concepte que es creia oblidat: la prima de risc (el diferencial entre el que es fa pagar a un estat per endeutar-se en comparació, en el cas espanyol, amb el país de referència de la zona euro, que és Alemanya): dilluns ja era de 104 punts bàsics, que vol dir que Espanya paga per endeutar-se un 1,04% més que Alemanya.

El canvi de discurs del Banc Central Europeu pot provenir d’una resposta encertada als motius que estan portant la inflació al 5% (i la pressa perquè no creixi la reivindicació d’increments salarials perquè els treballadors no volen perdre poder adquisitiu) o bé pot ser una recepta contraproduent que provoqui més refredament econòmic. De moment, s’està imposant la prudència, però el Banc Central Europeu rep pressions ben fortes perquè s’apugin els tipus –els primers grans beneficiats serien els bancs, convé no oblidar-ho–. De moment, l’estratègia de Lagarde és diferir la decisió, probablement fins a final d’any, però moltes veus auguren dues o tres pujades de tipus aquest any. En el balanç de riscos i beneficis d’apujar els tipus, el pes està més decantat a la banda dels riscos, però les pressions són persistents. La primera resposta a la incertesa es podrà obtenir la setmana que ve, quan el Banc Central Europeu fa la reunió mensual.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.