Suplement

Economia

Dividends contra salaris

Joan Carles Arredondo
6 de maig de 2018

Després de quatre exercicis seguits de creixement, el PIB a l’Estat ha recuperat el que s’havia perdut en els anys de la gran recessió. Han hagut de passar gairebé deu anys per arribar als mateixos índexs que s’havien marcat el 2008, el màxim històric fins llavors. L’economia avança, però tots els indicadors apunten que, si bé es genera més riquesa, aquesta es distribueix pitjor.

El que en molts àmbits, particularment el laboral, ha estat una dècada perduda en termes de creixement, en d’altres ha estat un període de replegament estratègic amb resultats ben positius. Segons dades del Banc d’Espanya, les societats no financeres (aquelles que produeixen béns comercialitzables) han incrementat les seves rendes en més de 90.000 milions d’euros. Les empreses generen més riquesa, però aquesta riquesa addicional no es trasllada a les llars, que encara ingressen 28.000 milions d’euros menys que fa deu anys.

Els ingressos laborals dels treballadors de tot l’Estat encara són de 10.000 milions d’euros menys que el 2008

Aquesta situació té el seu origen en la reacció immediata que van tenir les empreses amb l’esclat de la crisi. Van ser anys de replegament que va afectar principalment la força laboral. Els ajustos de plantilla fets en aquells anys van fer desplomar la massa salarial: les empreses destinaven 65.000 milions d’euros menys a les retribucions salarials que abans de la crisi, i si bé aquesta tendència s’ha revertit, els ingressos laborals dels treballadors de tot l’Estat encara és de 10.000 milions d’euros menys que el 2008. Això explica, en part, els motius pels quals s’està generant el mateix PIB que llavors, però amb 1,6 milions de persones menys treballant.

Aquesta dràstica reducció dels costos salarials, unit a altres ajustos interns i l’alentiment de les inversions, va permetre que les empreses resistissin la duríssima caiguda del mercat intern. En els anys següents van enfocar l’activitat als mercats exteriors i van poder contenir l’endeutament i, fins i tot, reduir-lo. Arribada la recuperació, les vendes han crescut i les empreses ni tan sols s’han vist obligades a tocar els marges. El creixement dels ingressos s’ha destinat a recuperar part de les inversions (ja només s’hi destinen 1.500 milions d’euros menys que abans de la crisi), a tornar a incrementar els costos salarials (però de manera encara insuficient, si es té present que el global d’aquests costos encara és inferior en 10.000 milions d’euros al que hi havia abans de la crisi) i sobretot a repartir més dividends. 15.000 milions d’euros més en dividends, en una clara constatació que la sortida de la crisi és desigual.
Seria injust atribuir aquest repartiment superior de dividends al manteniment d’una estructura salarial més baixa. Les empreses han aconseguit reduir notablement la factura dels interessos que paguen pels deutes, gràcies a les grans polítiques del Banc Central Europeu i al sanejament –el que al principi en dèiem replegament estratègic–. Les empreses paguen menys, estan menys endeutades i, en part, han aconseguit millors posicions donada la desaparició d’alguns dels seus competidors. De fet, hi ha veus que comencen a alertar que aquesta reducció de la competència té efectes negatius. El BBVA Research, que no deu ser sospitós d’antisistema, recomana que entre les reformes pendents –cal veure si el govern espanyol té voluntat o està en condicions d’afrontar-les– caldria que n’hi hagués per reduir els marges dels sectors més monopolístics.

Els vents venen de cua per als beneficis empresarials, perquè els sectors emergents són menys intensius en mà d’obra, i amb menor oferta laboral, un atur encara en xifres molt elevades i l’efecte afegit de la reforma laboral, els treballadors tendeixen a ser menys exigents en les reivindicacions salarials. Mentre que les retribucions als assalariats no arriben a recuperar-se, les dels seus caps, els directius, sí que ho han fet. Un parell d’exemples: les retribucions dels directius de les empreses que cotitzen a borsa (que són les que fan públic quant paguen als seus consellers i executius) van créixer al voltant del 3% l’any passat, quan els seus treballadors van guanyar només un 0,81% més. Això engrandeix la diferència entre el que cobra un gran executiu d’una empresa de l’Ibex-35 respecte als seus assalariats. L’executiu millor pagat d’aquestes empreses cobra, de mitjana, cinc milions d’euros l’any. Això és 97 vegades més que la mitjana dels treballadors de cada una d’aquestes empreses. És vist que qui decideix les remuneracions mira més per ell mateix que pel col·lectiu.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *