Suplement

Sound and Vision

Documentals d’art. “Waste land”

Ramon Solé
21 de novembre de 2016

Que l’art és capaç de canviar la vida ja fa temps que ho anem tenint clar, imagino. Empesos per aquesta certesa, milers d’artistes a tot el món han volgut contribuir a millorar de forma efectiva la societat concentrant-se en projectes abastables i amb objectius molt concrets (denúncia d’algun problema, reinvindicació d’algun dret, millora de la qualitat de vida d’una persona, generació d’oportunitats o integració social en una comunitat, etc). Quan ho han aconseguit, el resultat ha estat quasi sempre una història humana d’enorme potència commovedora i inspiradora.

Waste land és una d’aquestes històries. El protagonista és Vik Muniz, l’artista brasiler amb més èxit comercial de l’actualitat. El més conegut de Muniz és la composició d’imatges quotidianes a partir de materials no tradicionals (diamants, sucre, melmelada, xocolata, filferro, etc). Per aquest artista qualsevol material té potencial per convertir-se en art i transformar així la manera com l’espectador veu el món. A mitjans de l’anterior dècada, Vik Muniz es va sentir agraït amb el seu país d’orígen i va voler retornar-li alguna cosa, i va decidir que ho faria, literalment, endinsant-se en la merda.

Jardim Gramacho és l’abocador d’escombraries més gran de Sud-amèrica. Situat als afores de Rio de Janeiro, imagineu un erm d’aspecte postapocalíptic on s’amuntega el que sembla tota la porqueria del planeta. Enmig de la pudor i la insalubritat, i convivint amb estols famolencs de gavines i voltors, hi feineja un eixam de recolectors de material reciclable; persones que fan aquesta feina perquè no en poden fer d’altra i es passen el dia arrossegant grans cabassos de goma i afanyant-se a rebuscar entre les escombraries per destriar-ne vidre, plàstic, paper, etc. Vik Muniz detecta en ells l’ànima del seu projecte: intentarà canviar la seva vida utilitzant la mateixa brossa amb què treballen cada dia. Waste land (Lucy Walker, Joao Jardim i Karen Harley, 2010) ressegueix l’experiència de Muniz durant els tres anys que es passa en contacte directe amb aquests recolectors, explorant-ne el dia a dia, les històries de supervivència i dignitat, la saviesa, la visió del món, les llagues del passat i l’esforç per mantenir els somnis, i al final tot plegat prendrà la forma d’un projecte artístic que marcarà tots els implicats.

 

DOS MÓNS EN COL·LISIÓ

Sense caure en la sensibleria i fins i tot amb dosis d’humor, el documental ens aboca a les entranyes de l’acció: quasi podem sentir la fortor d’escombraries en les intenses escenes a l’abocador, anem de les barraques míseres on els recolectors malviuen amb les famílies al superestudi novaiorquès de Vik Muniz i al seu món de parets blanques, espais diàfans ben il·luminats i gent elegant que parla d’art modern; veiem la col·lisió entre aquests dos móns, veiem els recolectors descobrint un llenguatge que mai no haguessin esperat descobrir com l’art contemporani, assistim a converses íntimes i a diàlegs tant brillants que semblen guionats, coneixem éssers humans increïbles. I, és clar, també seguim tota la part artística: els dubtes de Vik Muniz sobre si, en realitat, busca satisfer l’ego o tranquil·litzar la consciència; la seva dona alertant-lo dels perills de generar massa expectatives en aquella gent; veiem com el projecte va evolucionant, les diferents etapes, les tècniques utilitzades per l’artista,…Descobrim, en definitiva, com la intenció original que Vik Muniz va imaginar al seu estudi i l’efecte real que va produint acaben topant i generen tremolors, alteracions inesperades, canvis de direcció, etc, i com tot plegat va moldejant l’obra. Haver copsat això és un dels múltiples encerts del documental.

De la qualitat de la cinta en parlen prou els guardons que ha recollit: Premi del Públic al Millor Documental Internacional al festival de Sundance (2010), premis d’Amnistia Internacional i del públic al festival Panorama Berlín (2010), nominat a l’Òscar al Millor Documental (2011), entre d’altres. La banda sonora, per cert, la signa Moby.

Aquesta pel·lícula la recomanaria a tothom, però especialment als qui els agraden les històries humanes d’aquelles que et fan ganes de ser millor persona, als artistes i als qui troben inspiradores les experiències artístiques audaces i diferents, als qui els emociona que una obra d’art pugui canviar –realment canviar- una vida. I sobretot, més que a ningú altre, als qui no creuen que això sigui possible.

Waste land us està esperant ara mateix a Youtube.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *