Suplement

Sound and Vision

Documentals de música. “Supersonic”

Ramon Solé
8 de novembre de 2016

Vagi per davant que aquest article l’escriu un fan d’Oasis. Un fan crític, això sí: per mi l’època daurada de la banda va durar tres anys i dos discos i es va acabar el 1996; en els 13 anys que van seguir fins a la dissolució en van tenir prou amb un o dos singles poderosos a cada disc, un directe demolidor i una imatge impoluta per mantenir-se, malgrat facturar àlbums amb més farciment que altra cosa. O sigui que llegiu tranquils, que em sabré controlar. Espero.

La setmana passada vaig veure Supersonic, el nou documental sobre la banda, al festival In-Edit de Barcelona. I vaig vibrar. Molt. Set dies després, encara vibro. Val a dir que l’experiència de veure els documentals musicals en pantalla gran hi ajuda: cançons que estàs tip de sentir se’t tiren a sobre com un tsunami, et sacsegen i t’emocionen en formes que no t’esperes. L’In-Edit és un invent collonut; el reivindico i el recomano molt. Vam sortir del cinema tots eufòrics, emocionats, impacients per comentar mil detalls i escenes i frases,…ja sabeu.

A pams: Com indica el títol, Supersonic (Mat Whitecross, 2016) narra l’ascens meteòric d’Oasis des del no-res absolut a l’estatus de banda més important del món, oficialitzada amb els llegendaris concerts a Knebworth, l’agost de 1996. En dos anys i mig, el grup dels germans Noel i Liam Gallagher havia passat de tocar en locals petits de Manchester a fer gires mundials i protagonitzar dos dels concerts més multitudinaris de la història, cada un davant 125.000 persones. En dos anys i mig, Noel Gallagher va passar de compondre cançons a l’habitació a ser un dels autors més llorejats i milionaris del planeta, i el seu germà petit va convertir-se en icona: Anglaterra va aferrar-se a aquella veu en què ressonaven John Lennon i Johnny Rotten i a aquella arrogància impassible per recuperar l’autoestima en el rock, perduda en favor dels EUA després d’una dècada marcada pel pop comercial i música de ball. “La qüestió musical us la deixo a vosaltres: jo em limitaré a pujar allà dalt i molar molt”, diu Liam Gallagher en un dels múltiples moments memorables de la cinta. Entre 1994 i 1995, anys de publicació dels discos Definitely maybe i (What’s the story?) Morning glory, Oasis va sacsejar com un sisme un planeta que se’ls mirava atònit: muntaven pollastres en hotels, aeroports i entrevistes, exhibien amb orgull tots els tòpics rockers de l’excés, s’enfrontaven a una premsa que els adorava i els necessitava, eren polèmics, divertits, escandalosos, autèntics, rebels, malcarats, amb una determinació i un carisma a prova de bomba i creadors de tornades eternes. Infal·lible: Havien de triomfar per pebrots.

Del no-res al tot en dos anys i mig. Com es paeix això? De fet, és possible pair-ho? Quins efectes col·laterals té, aquest ascens supersònic a les estrelles? Quines sensacions es tenen allà dalt de tot, mentre contemples un oceà de desconeguts que t’adoren i et diuen pel nom? Tot això ho descobrim en un documental que, afortunadament, obvia tòpics com l’artificial rivalitat amb Blur o la ja més natural entre els Gallagher: se’n parla -perquè se n’ha de parlar- però es deixa clar que és el conjunt de la relació dels dos germans el que importa i el que va convertir Oasis en Oasis, per bé i per mal.

D’altres aspectes en què tampoc s’havia incidit mai tant i que converteixen Supersonic en un document excepcional són els origens familiars del Noel i Liam Gallagher. Amb respecte però sense estalviar-se res, el documental ens descobreix les circumstàncies que van donar forma a les personalitats dels dos germans i com van utilitzar la música per gestionar i escapar de moltes coses. Noel i Liam (com la seva mare, Peggy, i el tercer germà, Paul) s’obren com fins ara no ho havien fet i expliquen situacions i vivències colpidores amb el mateix estil planer, directe i xuleta de sempre, però que ara revela un agut instint de supervivència i, sobretot per part d’en Liam, una maduresa sorprenent.

 

UN DOCUMENTAL DIFERENT

El gènere del documental musical està evolucionant respecte del format clàssic, en què la narrativa pivota entre entrevistes als protagonistes amb càmera plantada i imatges d’arxiu. Des de fa una mica més d’una dècada, proliferen cada cop més els directors que aposten per maneres diferents d’explicar les coses: Searching for Sugarman, Amy, The Devil and Daniel Johnston Dig! en són alguns exemples. Sense inventar la sopa d’all, Supersonic incorpora recursos fins ara poc utilitzats en el gènere, com les entrevistes en veu en off sense mostrar qui parla i, per tant, sense interrompre la cadència visual. La profusió de fotos i vídeos inèdits, la selecció d’anècdotes, la manera com les expliquen els protagonistes i la sort de tenir protagonistes que dónen tant joc (Noel Gallagher és MOLT divertit, però mereixen menció especial el seu germà, Bonehead, Alan McGee, etc) són d’altres triomfs del documental. Contribueix a l’èxit el fet que el director es centra en un període concret i curt de la història de la banda, amb la qual cosa pot aprofondir i esplaiar-se més en la forma de la narració; un relat cronològic de tota la trajectòria exigiria condensar en el mateix temps molts més anys i continguts, amb un resultat necessàriament més dispers i superficial.

En síntesi, i en la meva opinió, estem davant del millor documental que s’ha fet sobre Oasis. Per la xarxa i les botigues de DVD en corren un fotimer, n’he devorat molts i n’hi ha de molt guais (Lord don’t slow me down, de 2007, és brutal). Però cap s’acosta a la màgia de Supersonic. El documental el podeu veure a www.in-edit.tv. Mireu-lo amb llums apagats, una tele grossa i a volum generós. Si no sou fans, us hi tornareu.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *