Suplement

Sound and Vision

Documentals d’art. “The artist is present”

Ramon Solé
10 d'octubre de 2016

Tot i que tota la vida m’he dedicat a la música, les arts en general m’han atret sempre. Sobretot la pintura contemporània: m’encanta que un quadre que no entenc, de forma màgica em parli. M’encanta no ser capaç d’analitzar una obra i lliurar-me al sentiment sense que el cervell hi intervingui, exercici que amb la música em costa més; i sovint he trobat en la pintura, l’escultura o la poesia inspiració i solucions fresques i sorprenents per a la música. Amb tot, hi ha disciplines que no m’han cridat tant, o gens, ves a saber perquè. Entre elles, l’art performàtic.

Aquest estiu, buscant per Google els documentals que tot artista o amant de l’art ha de veure vaig topar amb The artist is present, sobre l’artista performàtica sèrbia Marina Abramovic. Ni sabia qui era, ni m’interessava especialment el tema però vaja, el vaig mirar perquè el recomanaven molt i, sobretot, perquè el produïa HBO. A casa, HBO ve a ser paraula de Déu.

Aquesta tal Marina Abramovic de la qual no havia sentit mai a parlar va resultar ser una figura reconeguda mundialment, pionera en l’art performàtic (s’autoanomena “l’àvia de la performance” i ningú li discuteix) i que ha inspirat artistes de tots els àmbits; la cantant Lady Gaga, sense anar més lluny. The artist is present (Matthew Akers i Jeff Dupre, 2012) té com a fil conductor la preparació i realització de l’exposició retrospectiva del mateix títol que Marina Abramovic va fer al Museu d’Art Modern (MoMa) de Nova York el 2010. Intercalat amb aquest relat hi ha el de la trajectòria artística de la protagonista, que en la seva obra ha explorat la relació entre l’artista i el públic, els límits del cos i les possibilitats de la ment. Algunes performances posen els pèls de punta, tant per la reflexió que hi ha al darrere com per la posta en pràctica. Una de molt coneguda i aterridora és Rhythm 0 (Ritme 0, 1974), en què l’artista va col·locar sobre una taula 72 objectes que el públic podia utilitzar com volgués sobre ella durant sis hores, entre ells unes tisores, un ganivet, un fuet, una pistola i una bala. Al principi els assistents actuaven de forma tímida però mica en mica es van anar tornant més agressius: li van tallar la roba, li van clavar espines de roses a l’estómac, li van apuntar al cap amb la pistola, etc. “L’experiència que vaig aprendre va ser que si es deixa la decisió al públic, et poden matar”, va dir l’artista.

 

ULAY

El documental incideix especialment en la relació d’Abramovic amb el seu company artístic i sentimental Frank Uwe Laysiepen (de sobrenom Ulay), personatge capital en la vida de l’artista amb el qual va compartir aventures i obra durant més d’una dècada. Junts van llançar-se a la bohèmia romàntica de viatjar amunt i avall d’Europa vivint en una furgoneta (ideal convenientment desmitificat per Ulay al mateix documental) i van crear obres molt colpidores com Death self (la mort mateixa, 1977), sobre la capacitat d’absorbir la vida d’una altra persona, canviant-la i destruint-la: els dos artistes unien els llavis i inspiraven l’aire expel·lit per l’altre fins exhaurir tot l’oxígen; després de 17 minuts tots dos van caure desmaiats perquè els pulmons se’ls van omplir de diòxid de carboni. Una altra creació consistia en seure durant moltes, moltes hores l’un davant de l’altre, mirant-se sense moure ni un múscul; un exercici aparentment senzill però d’una dificultat i una exigència mental i física extrema. De fet, Ulay es va afartar de suportar el dolor físic i va abandonar l’obra. Encara un tercer exemple: a Rest energy (energia de descans, 1980) Ulay tensa un arc amb una fletxa apuntant directament al cor de la seva companya durant quatre minuts. “Vaig perdre el control. Teniem dos micròfons petits al costat dels cors, i podiem escoltar els nostres batecs. Mentre la performance avançava, els batecs es van fer més i més intensos. Se’m va fer etern”, explicava Abramovic d’una obra sobre confiar de forma absoluta en l’altra persona.

 

L’EXPOSICIÓ DEL MoMa

El títol de la mostra retrospectiva de 2010 al MoMa no podia tenir un títol millor: es diu The artist is present perquè, a diferència de la immensa majoria d’exposicions on vosaltres i jo hem anat, l’artista hi és en carn i ossos en tot moment. Marina Abramovic realitza una performance durant totes les hores d’obertura del museu, cada dia durant els dos mesos i mig que dura l’exposició. Ho heu llegit bé. Seria una proesa per qualsevol, però especialment per una dona que en aquell moment ja tenia 65 anys. No us revelaré què fa, però és d’una senzillesa i una èpica que et desarmen. Vaig flipar, i vaig flipar encara més amb l’enrenou que s’aixeca al voltant de l’exposició i de l’artista, les passions que desferma, les emocions que toca i els llagrimots que em queien per la galta. Hi ha moments que no et pots creure el terratrèmol que arriba a desfermar una acció aparentment tant mínima.

The artist is present em va agafar completament a contrapeu, que segurament és quan les coses arriben i es gaudeixen més. Havia descobert un nou art que em va tocar fibres i emocions en formes que no podia preveure. Vaig sentir coses que no havia sentit amb la música ni la pintura ni res; vaig descobrir coses sobre mi mateix, vaig sentir cotilles desencotillant-se, se’m van revelar camins nous d’expressió artística, etc. En fi, un festival.

Busqueu-lo per la xarxa. Us emocionarà, sobretot si mai havieu sentit a parlar de Marina Abramovic ni us interessa gaire l’art performàtic.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *