Suplement

Edició #001

01/08/2022 - 01/09/2022

Música

Música

'Songs of Leonard Cohen'

'Songs of Leonard Cohen'
Leonard Cohen
Columbia, 1967

Aquest és el primer disc que va gravar Leonard Cohen, ara ja fa ni més ni menys que 45 anys. Ell en tenia 33, una mica gran per debutar en la música rock, però ja tenia una carrera com a escriptor d’una certa fama al seu país, Canadà, amb dues novel·les i quatre llibres de poemes publicats.

Aquí podem sentir la seva veu profunda i la seva guitarra acústica en primer pla, però amb uns finíssims arranjaments orquestrals afegits pel productor John Simon, que complementen les lletres i donen més força a les cançons. I sense oblidar els cors femenins marca de la casa, que encara les embelleixen més. Pocs músics han creat mai un debut tan notable i perdurable com aquest.

Les cançons són veritables poemes, la majoria dels quals parlen de noies que havia conegut en un moment o altre de la seva vida. El disc comença amb la immortal “Suzanne”, la noia que vivia a prop del riu i sentia les barques que anaven passant, una de les seves cançons més famoses que agrada tothom. Les deu cançons estan compostes per Cohen, i totes són precioses, però posats a destacar-ne algunes, la seqüència formada per “Sisters of Mercy”, “So Long, Marianne”, que és la més elaborada instrumentalment, i “Hey That’s No Way to Say Goodbye” és imbatible. Leonard Cohen, que va morir el novembre del 2016 als 82 anys, va gravar una vintena de discos, cap de desaprofitable.

Música

Eduard Estivill: "Se'n van els Falsterbo, però 'Paf, el drac màgic' no marxa de la vida de la gent"

El febrer del 2023 posaran punt final, al Palau de la Música, a la trajectòria de Falsterbo després de 55 anys. Quan tiren la vista enrere, de totes les vivències que han tingut, amb quina es queden?
Hem tingut la gran sort de poder viure una afició, que és la música, sense haver de dependre’n econòmicament, i això ens ha donat molts amics, molta amistat. Ens ha donat que no haguéssim de prendre ni ansiolítics ni hipnòtics ni antidepressius perquè hem pogut fer una feina molt agradable [riu], que, a més a més, ha estat patrimoni cultural i musical de tres generacions. Les cançons que vam començar a cantar ara fa 55 anys, la gent se les ha fet seves. La culminació, ara al Palau de la Música en aquest comiat, és un agraïment a tota aquesta gent que ens ha seguit i ens ha donat tanta felicitat.

Com defineix l’aportació diferencial de Falsterbo en l’àmbit de la música catalana?
No va ser una cosa volguda, sinó trobada. Nosaltres vam començar a cantar l’any 1967. Va resultar que jo tornava dels Estats Units: vaig guanyar una beca quan tenia 17 anys i vaig viure un moment, quan em va tocar anar a Califòrnia, on la música que feien allà eren els Beach Boys, els The Mamas & The Papas, els Eagles… Tota aquesta gent ja començaven a cantar aleshores. I jo, quan vaig tornar, amb un amic meu, en Joan Boix, vam començar a traduir aquest tipus de música, que és el folk-rock. El que ho diferenciava del que feien en el seu moment Els Setze Jutges, que van ser molt importants, és que nosaltres fèiem cantar la gent. I això va constituir un moviment d’aquest tipus de música folk-rock on estàvem inclosos diferents persones; allà hi havia també el Pau Riba, en Jaume Arnella, hi havia els germans Casajoana, els germans Batista, el Xesco Boix i nosaltres. Això ha sigut el fet diferencial d’aquest tipus de música, i Falsterbo ha estat un dels continuadors durant tants anys d’aquesta música.

Després de tants anys, com han viscut l’evolució de la llibertat creativa en el marc del context social i polític vigent en cada moment?
Quan vam començar, a nosaltres ens deixaven cantar les cançons que volíem, però teníem censura. Encara érem al franquisme, i havíem de passar les lletres al Ministerio de Cultura perquè les aprovés. Una de molt divertida que sempre ens la tombaven era La vall del riu vermell, perquè l’havíem de traduir i la traducció era El valle del río rojo, i ens deien: “No, no, el río no es rojo, esto es que ustedes quieren poner aquí algo de política” [riu]. Des del punt de vista musical, Catalunya ha progressat moltíssim; els músics que tenim ara són molt bons, molt bons, molts són músics professionals perquè han estudiat la carrera de Música. Nosaltres, quan vam començar, tots estudiàvem alguna carrera, no érem músics de veritat. Només n’hi havia un, l’Enric Herrera, que després va crear diferents grups de música d’aquell moment, però ara el moment creatiu és molt important. Potser no hi ha tant compromís polític, però jo crec que encara hi ha grups que defensen la nostra llengua. Nosaltres hem cantat en català perquè som catalans.

Bernat Cedó

I ja a l’etapa democràtica, van viure cap episodi de censura o autocensura?
Mai, mai! La veritat és que hem tingut la gran sort de poder cantar sempre les cançons que hem volgut. Sí que hi va haver un moment crític, que va ser quan nosaltres teníem cap a 23 o 24 anys. Aleshores ens van proposar, des d’una discogràfica estrangera, si volíem fer el pas a ser professionals. Era el moment en què cantaven grups com Mocedades, Nuestro Pequeño Mundo… Els agradava aquest tipus d’harmonies vocals. Ens deixaven cantar en català, castellà, anglès, però ells volien decidir quines cançons havíem de cantar. La gran llibertat que nosaltres vam triar en aquell moment va ser no ser professionals perquè així podíem continuar cantant les cançons que ens agradaven. Sempre hem tingut la sort de tenir aquestes cançons que la gent se s’ha fet tan seves. Per exemple, Paf, el drac màgic és una traducció del Ramon Casajoana de dos americans, Peter Yarrow i Leonard Lipton. La gràcia ha estat que el Ramon va fer un conte d’aquesta cançó, i la gent se l’ha feta seva. Ningú ens ha dit mai què ni com havíem de cantar.

És a dir, que van dir ‘no’ a la professionalització per mantenir la llibertat creativa.
Va ser així, realment, va ser així, però tampoc va ser una cosa tan pensada. Nosaltres en aquell moment ja estàvem a tercer de carrera tots tres, i vam pensar que ens quedaven dos anys, a alguns, als altres tres, com a mi, perquè feia Medicina, i vam pensar: “Nosaltres ja viurem de les nostres professions i podrem continuar cantant les cançons que ens agraden.” Si a nosaltres ens haguessin dit: “No, no, heu de fer aquesta cançó, amb aquest estil, perquè us anirà millor…”, doncs ja no ens hauríem sentit còmodes. O sigui, sí: la resposta és que vam triar la nostra llibertat.

Quina ha sigut la seva vinculació personal amb Falsterbo? És possible que, de la mateixa manera que professionalment s’ha especialitzat en el son dels nens, en termes musicals ho hagi fet a mantenir la gent desperta?
[Riu] Jo vaig entrar al món de la música abans de fer-ho al de la medicina. Després, la meva professió ha estat precisament ser pediatra, neuropediatra, i molt sensibilitzat amb tots els nanos que tenen dificultats sobretot de tipus cerebral. Jo vaig estar treballant com a neuropediatra vuit anys a la Vall d’Hebron i vuit anys més a Sant Joan de Déu. Va ser després, que em vaig dedicar a la medicina del son, que m’ha donat moltes alegries, igual que la música, perquè hem pogut ser pioners. Hem tingut la sort que un dels temes en què hem pogut ajudar molt han sigut el dels nens, però a la consulta venen molts més adults que nens. Hem tractat i tractem persones amb insomni, persones que ronquen, persones que tenen altres malalties… I la conjunció de medicina i música a mi personalment em fa molt feliç.

En quins grups de l’actualitat veu representat el llegat de Falsterbo?
És molt curiós perquè, com que no hem sigut professionals a l’hora de viure de la música, hem tingut la gran sort de ser amics de tota la gent que canta. A través de Paf, el drac màgic ens hem fet amics de Joan Manuel Serrat, Ramon Mirabet i Andrea Motis… És a dir, tenim amics a tot arreu. Aleshores, el que és molt divertit, com que som amics de tots, és que tothom ens diu: “Nosaltres vam començar a cantar gràcies a vosaltres!” Això ho hem vist parlant amb en Gerard Quintana, el Pep Sala, el Carles Sabater… Tots ens deien: “Oh, jo aquestes cançons les cantava de petit quan anava al cau o d’excursió!” Fins i tot els Txarango sabien aquestes cançons, i el Ramon Mirabet és un fan total de Paf, el drac màgic. Això ens fa molt feliços, perquè suposo que érem els referents de tota aquesta gent. Ells van començar a tocar la guitarra amb aquestes cançons, el que passa és que tota aquesta gent que cito són músics extraordinaris que han seguit la seva carrera, la seva línia, totalment diferent d’allò que fèiem nosaltres, però que ens diguin que van començar gràcies a nosaltres ens fa molt feliços.

Com entomen, personalment i musicalment parlant, el gran comiat que han preparat al Palau de la Música al final de la gira?
Bé, jo ploraré, només li dic això. Jo ploraré perquè acabar una afició, de la manera que estan anant les coses ara… Tenim un espectacle molt rodat, amb uns músics magnífics, que són els mateixos que han gravat el disc. Esperem que el Palau s’ompli. I la gent que vindrà també plorarà, n’estic segur, perquè el Paf no marxa de la vida de la gent, però sí que se’n van els Falsterbo, que són els que han cantat aquesta cançó i l’han feta popular. I com que jo m’emociono i ho explicaré, plorarem tots junts i això serà el final.

Música

R.E.M.

Quan a principis dels anys vuitanta del segle passat el punk ja havia començat a decaure i els sintetitzadors s’havien apoderat del rock, era difícil esperar alguna cosa nova i original que fos estrictament rockera, amb una guitarra elèctrica de debò. R.E.M. possiblement va ser el precursor del rock alternatiu amb aquest Murmur, el seu primer llarga durada, publicat tres anys després d’haver-se format el grup. Es tracta d’una barreja impossible de folk rock, punk i rock de garatge que sembla acabat d’inventar en aquell mateix moment. La guitarra de Peter Buck és excelsa, acompanyada de la veu i el carisma de Michael Stipe, el baix i piano de Mike Mills i la bateria de Bill Berry. El disc no va tenir unes grans vendes (al cap d’uns anys, amb el disc Out of Time i la cançó “Losing My Religions”, els R.E.M. es van fer milionaris) però sí unes excel·lents crítiques. Una de les grans virtuts del grup és que enmig del soroll sempre hi és present la melodia. Totes les cançons estan compostes pels quatre membres de R.E.M. Destaquen l’evocadora “Pilgrimage”, la melancòlica “Talk About the Passion” o les guitarres i pianos sinuosos de “Perfect Circle”. Els cors són un altre punt fort de la majoria de temes, fins al punt que recorden els Byrds. Fa uns deu anys, però, que els R.E.M. són història: es van separar el 2011.

Música

25 anys de l'esclat de Gossos

Els manresans Gossos es van donar a conèixer cantant al carrer al Mercat de Música Viva de Vic a principis dels anys 90. A la primavera de 1996, però, va arribar el seu salt a la fama amb l’edició d’En privat, un primer disc –quan encara eren quatre músics grenyuts que feien pop acústic– on ja hi cantaven peces com Quan et sentis de marbre, que ja els ha acompanyat sempre.

Més endavant van fitxar l’osonenc Santi Serratosa, van electrificar el so i van treure àlbums històrics com Oxigen (2007), un dels discos en català més radiats del segle XXI. Actualment, les noces d’argent de l’En privat els han agafat en una aturada indefinida. Algun dia, però, tornaran.

Música

Nou documental de Dorian

La banda barcelonina Dorian (resident a Espinelves) ha publicat un documental sobre la gira internacional del seu darrer disc, Justícia universal. La formació, una de les més prestigioses i populars de l’escena musical hispanoamericana, va girar l’àlbum durant 18 mesos pels Estats Units, Mèxic, Colòmbia, el Perú, l’Equador, l’Argentina i Xile, a part de l’Estat espanyol. El documental conté l’energia i l’emoció del directe alhora que retrata la filosofia de vida de la banda. El tour va acabar a finals de 2019, just abans de la Covid. Aquest juny, Dorian tornarà als escenaris i a partir del setembre faran gira per Estats Units amb els mexicans Zoé.

Llibres

Llibres

Editorial Barcino serà present a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català

L’any 1983 es va celebrar la primera edició de la coneguda com a Setmana del Llibre en Català. Cada una d’elles ha comptat amb la presència de diverses editorials. Avui toca parlar d’una de les que es deixaran veure al Moll de la Fusta fins al 18 de setembre. Es tracta de l’Editorial Barcino.

No és la primera vegada que aquesta editorial es deixa veure a un esdeveniment de molta importància per a tota la comunitat catalanoparlant. En aquesta ocasió comptaran amb un total superior a 170 títols, adquirint una especial rellevància les tres últimes novetats que han estat publicades. Totes elles estaran esperant als lectors que passin per la caseta 55.

Dins del marc de la Setmana del Llibre en Català hi haurà diversos moments en concret que, molt probablement, atrauran una gran quantitat de lectors que no es voldran perdre les converses que allà tindran lloc. La primera d’elles es produirà entre l’Anna Guitart i la Mercè Ibarz.

L’objectiu d’aquesta conversa mantinguda és el de profunditzar en la seva obra, així com en la darrera novetat. Ens referim a un text nou i completament inèdit, el qual acaba d’arribar a les llibreries durant el transcurs d’aquests primers dies de setembre.

La conversa entre l’Anna Guitart i la Mercè Ibarz està fixada pel pròxim 15 de setembre, concretament a les 20 h, però no és l’única que està emmarcada dins la Setmana del Llibre en Català. A la llista s’ha d’afegir una altra que també atraurà una notable quantitat d’assistents.

El moment escollit per la ponència de Carme Mas és el 17 de setembre, és a dir, un dia abans de posar fi oficialment a una setmana plena d’esdeveniments, activitats per al públic de totes les edats i compres d’obres literàries.

Carme serà l’encarregada de parlar sobre una novel·la que està directament relacionada amb els costums de Barcelona, la qual va veure la llum l’any 1904. Es tracta de La Fabricanta. La seva autora va ser Dolors Monserdà, de la qui també parlarà la senyora Mas el dissabte vinent. Aquesta enriquidora ponència es durà a terme a les 16:45 h.

Més enllà d’aquests tipus d’esdeveniments, la Setmana de Llibres en Català de la que parlarem a continuació també serà un bon moment per fer-se amb diverses obres que desperten un gran interès entre els lectors més assidus. A disposició de tots ells estarà un ampli catàleg de llibres en català, els quals toquen pràcticament tots els gèneres existents.

La Setmana del Llibre en Català tornarà a reunir a una gran quantitat de lectors de totes les edats

Tot i que fa pocs dies que va començar la Setmana del Llibre en Català, ja s’han deixat veure pel Moll de la Fusta multitud d’assistents. És destacable l’ambient tan familiar que es dona cita a aquestes instal·lacions, les quals són ideals per l’organització d’un esdeveniment d’aquest nivell d’importància.

Alguns dels assistents ja s’estan pronunciant a les xarxes socials, aprofitant mitjans com Twitter per fer saber que han quedat encantats amb l’experiència viscuda al Moll de la Fusta. Però, ¿sabies que altres edicions s’han celebrat a llocs molt diferents respecte a aquestes instal·lacions? En efecte, formant part de la llista alguns tan icònics com l’estació de Sants i el Parc de la Ciutadella.

Convé destacar que fa més d’una dècada, de manera temporal, la Setmana del Llibre va tenir lloc a Sant Cugat. A causa de l’enorme èxit d’aquella edició, els següents anys no només s’ha celebrat a Barcelona, sinó també a aquesta ciutat del Vallès Occidental.

Editorial Barcino és una de les moles editorials que seran presents a la 40a edició. Concretament, hi assisteixen algunes de les que formen part de la coneguda com a Associació d’Editors en Llengua Catalana, una entitat que va sorgir fa 44 anys.
Tot i que es tracta del principal organitzador, hi ha altres entitats que també s’encarreguen d’aconseguir que l’esdeveniment sigui gratificant per a tots els assistents. Així ho demostra l’encomiable labor duta a terme per diversos gremis com el d’Editors catalans i el de Llibreters de Catalunya.

Són nombroses les activitats que tenen lloc, estant totes elles emmarcades dins la Setmana del Llibre en Català. És destacable que moltes de les que se celebraran al Moll de la Fusta aquest any estaran destinades al públic infantil, però certament els adults també s’ho passen d’allò més bé.

Els autors dediquen una part del seu temps a firmar algunes de les seves obres més icòniques, incloent-hi aquelles que acaben de publicar recentment. Altres llibres són presentats, tot això al mateix temps en què tenen lloc espectacles infantils, recitals de diverses obres i tota mena de tallers.

Degut precisament a la gran varietat d’activitats per a lectors infantils, adolescents i adults, no sorprèn el gran èxit que tenen totes les edicions de la Setmana del Llibre en Català.

Llibres

La vida, la consciència i la quarta revolució industrial

'Pandèmia i postveritat'
Autor: Jordi Pigem
Editorial: Fragmenta (Barcelona, 2022)
Pàgines: 141

Aquesta obra de Jordi Pigem té més aviat la voluntat d’un pamflet que d’una erudita obra d’assaig. Perquè Pigem se la planteja, de fet, com un toc d’atenció, un crit d’alerta, des d’una posició que sembla avui francament minoritzada: els valors humanistes confrontats a l’eficiència dels algoritmes tecnològics. Un humanisme que en Pigem, deixeble del Mestre Panikkkar, té unes clares arrels orientals.

Hi ha diversos eixos a l’obra, estructurada en uns quasi paràgrafs més que en capítols, fórmula original que li confereix agilitat i n’afavoreix la continuïtat expositiva, però n’hi ha dos que són l’esquelet en què s’incardinen la resta:

1/ l’anunci que ja està en marxa la quarta revolució industrial, que suposarà la progressiva i (en la seva opinió) definitiva deshumanització de l’ésser humà, absorbit pel complex tecnofinancer-tecnocràtic, i 2/ la pista que utilitza per resseguir aquest itinerari d’alienació, que són les genials intuïcions dels dos més grans distopistes del segle passat, Huxley i Orwell, dels quals en lloa l’extraordinària capacitat d’anticipació i l’exactitud dels seus pronòstics.

Després d’un temps en què l’un i l’altre semblaven preponderar (el món comunista / el consumisme occidental), constata l’autor com en ple segle XXI assistim a l’adveniment de la tempesta perfecta, i els dos mecanismes de control de la conducta aparentment antitètics (el control i la repressió externa / la interiorització inconscient dels mandats socials) semblen haver-se fusionat i haver donat lloc a un escenari de poder controlador omnímode, que inaugura un dels moments més tenebrosos a què s’ha enfrontat mai fins ara la humanitat.

Més enllà de la plausible acusació de catastrofisme, sí que esgarrifa una mica quan, de la mà de Pigem, constatem com tots els mecanismes que Orwell i Huxley ens van descriure en la ficció (persecució del dissident, novaparla, etc.), s’estan aplicant, un rere l’altre, fil per randa, avui.

Justament la pandèmia ha estat per a Pigem el catalitzador ideal de la universalització d’aquests mecanismes de control híbrids. No sembla un bon precedent constatar la facilitat amb què els governs han modulat fins a l’extrem la conducta dels seus ciutadans sense quasi cap resistència. L’experiment (si ho era!) ha donat uns resultats més que satisfactoris.

No hi trobarem receptes o fórmules per escapar-ne. Potser la millor (i de fet l’única fórmula possible) és la de la presa de consciència de l’existència d’aquests mecanismes, i en aquest sentit, obres com les de Pigem ens poden ajudar a assolir-la.

Llibres

Testimoni privilegiat d’uns temps convulsos

“La vida és la vida del periodisme (…) la mort de la vida serà la mort del periodisme. Res per explicar, viure per no tenir res per explicar. Ni una notícia. Res”. Llegir els articles de Màrius Carol és molt més que descobrir què pensa sobre qualsevol tema d’actualitat. Acostuma a enriquir tots els seus textos periodístics amb cites de llibres o pel·lícules que donen una nova dimensió a les paraules expressades i demostren una cultivada cultura. A El camarot del capità, el lector hi troba desenes de cites com la que encapçala aquest article, del periodista d’El País Juan Cruz. El de Màrius Carol no és un llibre més, l’enèssim, que relata uns fets excepcionals que s’han viscut a Catalunya durant els últims anys. Tot i que també ho fa. Ho fa des del mirador privilegiat que li atorga el despatx de director d’un diari de referència com La Vanguardia durant el que ell anomena temps convulsos, entre l’any 2013, quan va agafar el relleu de José Antich al capdavant del diari del grup Godó, fins que va ser rellevat per Jordi Juan, el 2020. Durant aquests set anys han passat moltes coses: des de l’abdicació de Joan Carles I, amb qui l’uneix una bona amistat; tres canvis de president de la Generalitat, una moció de censura a un president del govern central, que va fer caure Mariano Rajoy després de la sentència del Cas Gürtel, la confessió de Jordi Pujol, dues consultes a Catalunya no autoritzades, una declaració d’independència, l’empresonament i fugida a l’exili dels membres del govern de la Generalitat. Carol no ha estat només un testimoni de tots aquests fets sinó que tal i com relata al llibre també n’ha estat un actor convidat. Sorprèn la sinceritat i transparència amb què explica els fets viscuts, com les trucades i dinars amb Soraya Sáenz de Santamaria, també els contactes amb membres del govern català –des de Santi Vila fins al cap de gabinet del president– i com uns i altres demanaven a Carol que fes de mediador per trobar una sortida en la nit llarga en què Carles Puigdemont va anar a dormir convençut que l’endemà convocaria eleccions i va acabar declarant la independència. Enmig de l’acceleració dels esdeveniments en un mar d’emocions desbordades, la premsa no va tenir fàcil fer la seva feina. Tothom, però, era conscient d’estar vivint moments únics, d’estar fent articles, portades i editorials que es rellegirien anys després: “Ens sentíem protagonistes d’un d’aquells moments que un periodista pot viure poques vegades en primera persona. Protagonistes indirectes, perquè els periodistes no fem la història, només l’escrivim”.

Llibres

Silenci; es viatja, s'escriu

Es llegeix ara com fa trenta anys, que és quan es va escriure. Perquè de fet, aquest és un llibre que tracta del silenci. Patrick Leigh Fermor, reconegut escriptor de viatges, va dedicar un temps a la vida contemplativa dels monjos i la bellesa intemporal –d’aquí que no passi de moda– dels entorns monàstics. Leigh, nascut el 1915 i mort el 2011, va dedicar bona part de la seva vida a viatjar. Amb 18 anys va anar d’Holanda a Constantinoble caminant i va descobrir Grècia. Se’n va enamorar –també d’una dona– i hi va viure un temps. Més tard, vivint a Moldàvia, hi tornaria amb el regiment de guàrdies irlandesos de l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial. Hi va viure dos anys fent-se passar per pastor tot i que en realitat s’encarregava d’organitzar la resistència. La història d’aquests viatges va formar part de dos volums posteriors, A Time of Gifts i Between the Woods and the Water, publicats respectivament els anys 1977 i 1986. I és que l’home, que després de la guerra va fer un periple per illes com Guadalupe, Martinica, Dominica, Barbados, Trinidad i Tobago, Haití o Jamaica, sobre les quals també té publicat un llibre, va viatjar i escriure en aquest ordre fins als 96 anys, quan va morir. Tot i les mogudes que va viure com descriure un viatge per terres rurals gregues sobre una mula, també va saber apreciar el no moure’s d’una petita cel·la envoltada de silenci. Això és el que explica Un temps per guardar silenci. Eren els anys 50 quan va optar per retirar-se al monestir benedictí normand de Saint-Wandrille de Fontenelle per concentrar-se i escriure un dels seus llibres sobre Grècia –lloc on va tenir sempre casa–. Però d’allà finalment en va sortir aquest petit volum sobre el silenci que és, a més, molt accessible per a qualsevol lector. És un viatge estant-se quiet. La descripció d’aquesta estada ocupa pràcticament la meitat del llibre. Però hi suma dos capítols sobre l’estada a Solesmes (ducat d’Anjou) i La Grande Trappe i un altre sobre els monestirs de pedra de la Capadòcia. Aquest últim va formar part d’un dels seus viatges travessant Turquia amb un amic. En aquest cas no s’hi instal·la però sí que n’explica l’estat i la història, tota una descoberta per al lector. Tot i que el llibre no arriba a les 100 pàgines, el cert és que s’hi concentra una saviesa pròpia d’algú que ha voltat molt –de fet, de monestirs en va visitar els anys següents a aquestes estades al voltant d’una vintena més a França, Grècia, Espanya, Alemanya o el Perú–. I una anècdota: sempre va escriure a mà. Als 91 anys va començar a aprendre a escriure a màquina. Un temps per guardar silenci Autor: Patrick Leigh Fermor Traducció: Marcel Riera Editorial: El Gall Editor Lloc i any d’edició: Mallorca, 2018 Nombre de pàg.: 236

CríticaLlibres

Veritats sobre el desig sexual

Podria semblar-ho però no és un llibre de ficció. Tres dones és el recull de vuit anys de recerca de la periodista Lisa Taddeo per explicar la història del desig sexual de tres dones. Es tracta de la Maggie, una noia de Dakota del Nord que va tenir, essent menor, una relació amb un professor casat de l’institut; de la Lisa, una mestressa de casa d’Indiana a qui de jove van violar tres nois i que recupera el desig amb un antic amor; i de la Sloane, propietària d’un restaurant a Rhode Island on el seu marit és el xef i amb el qual practica trios. Totes tres han estat jutjades en algun moment moralment i això, probablement, les ajuda a explicar-ho. Aquest recull ben real de les seves experiències traslladen al lector una mirada de dona que és poc explicada en les històries de ficció sobretot quan es tracta del desig sexual. Taddeo explica, no jutja. I tot i que mentre es llegeix costa evitar “jutjar” cal llegir aquest llibre com una seqüència de fets, sentiments i experiències de tres persones que intenten, com tothom, viure la vida amb el que consideren que els fa feliç. Ara bé, com en tot, el desig i l’enamorament no són sinònims de felicitat plena. I sovint són el motiu de la presa de males decisions. A Tres dones la Maggie queda molt afectada per aquest enamorament que ella creu que és recíproc del professor fins que al cap d’uns anys s’adona que el que fa ell és aprofitar-se’n sota la cuirassa d’un encantador de serps. Ha de passar per una denúncia, un judici i passar un dol que l’afecta en les seves presents i futures altres relacions sentimentals. La Lisa vol apagar el foc, vol que la toquin, sent aquest desig més que qualsevol altra cosa i no ho té a casa. El com o de quina manera una violació grupal quan era menor i inexperta afecten aquest desig queda a l’aire així com el dret que té a fer-ho (tòpic que apareix quan ho explica a un grup de dones on busca la justificació perquè sap que no és el que s’espera d’ella). Per l’Sloane sembla tot fàcil. Prové d’una classe social més alta que les altres on els homes dominen. No sembla, d’entrada, que això l’afecti. Ella és la forta, la que fa trios sexuals amb el seu marit per voluntat. Però, segur? Per voluntat pròpia? El vol complaure i aquest és un camí. Taddeo tria tres dones que venen d’entorns molt diversos i amb famílies també diferents que no s’assemblen entre elles i n’explica les seves històries perquè “totes les històries poden ser explicades, totes poden ser importants”, per fer-ho igualitari. El llibre és contundent perquè hi ha passatges terribles, però també n’hi ha d’emocionants. I sobretot s’hi nota el treball d’investigació de Taddeo no només parlant i reparlant amb elles, sinó amb el seu entorn, buscant documents o revisant xarxes socials, un element integrat del tot a la vida de totes tres. Un gran exemple de periodisme literari pel qual hi ha d’haver ganes de llegir.

Entrevista

Entrevista

“El meu objectiu és fer pensar, tinc molts dubtes i el que m’interessa és compartir-los”

Jaume Capdevila ‘Kap’ (Berga, 1974) és un dels dibuixants més coneguts per la seva presència en mitjans de comunicació, des de ‘La Vanguardia’ a ‘El Jueves’. Però també és una de les persones que coneix més bé la història de l’humor gràfic a Catalunya. Ha comissariat l’exposició “Fer, l’humor amable”, que homenatja aquest altre gran dibuixant recentment desaparegut, i que ara es pot veure a Tona.

Aquesta és una exposició que vostè va muntar amb en Fer (Josep Antoni Fernández) poc temps abans de la seva mort…
És una proposta que li fan des del Museu Abelló de Mollet i en comptes de triar ell mateix els dibuixos –per allò de que acostumem a ser uns mals ambaixadors de nosaltres mateixos– em va demanar que l’hi fes jo. A mi m’era fàcil, perquè era una obra que conec molt bé, d’un personatge que admiro i amb qui havíem fet coses plegats. “Fer, l’humor amable” és una exposició única perquè vaig plantejar una antològica que permetés tenir una visió completa de tota la seva trajectòria. Que hi hagués dibuixos de quan va començar al Patufet o El Papus, dels que va fer a El Jueves, de la llarga època de l’Avui, d’El Temps… En Fer tenia una trajectòria prou sòlida i llarga.

Generacionalment, era més gran. Ell havia viscut l’època de la censura franquista, o la Transició, en què els dibuixants van tenir un paper molt important.
Van viure el que es va dir el boom de l’humor gràfic. A les acaballes del franquisme encara hi ha un aparell repressor que controla els mitjans de comunicació i la societat, però aquesta societat té ganes de llibertat i de canvi. I a través de l’humor gràfic s’obren algunes de les primeres escletxes en aquell franquisme monolític. Els humoristes gràfics van començar a dir coses que no deien els periodistes, no perquè no volguessin, sinó perquè no hi havia espai per fer-ho. En Fer formava part d’aquesta generació, al costat del José Luís Martín, en Cesc, en Perich, l’Òscar Nebreda… Ells canvien completament el panorama de l’humor gràfic en aquest país. Jo no ho he viscut personalment, però a través del Fer, que va ser com un patriarca per a molts dibuixants. Va dirigir El Jueves i va donar oportunitats a dibuixants nous i joves. I també en activitats com el premi Gat Perich, en què sempre va ens va tenir en compte als que pujàvem.

Del Fer, molts en recordaran les Historias fermosas d’El Jueves o la seva llarga etapa de vinyeta diària a l’Avui. Hi ha més que això?
Ningú no ho llegeix tot. Si compres un diari, no compres els altres. Per tant, sempre hi haurà una visió parcial de la nostra obra. És veritat que ell va ser conegut per tot això, però té tot un univers que va fins a en Pep Pòlissa, que sortia en una revista de corredors d’assegurances! És tot un univers, i per això volem donar aquesta visió panoràmica del personatge i d’una època, que va dels anys 70 fins pràcticament avui, parlant del Procés o de la corrupció. La gràcia de l’actualitat també és aquesta, que cada dia es menja l’anterior.

Una exposició li dona una categoria d’obra d’art a unes creacions que potser no valorem prou perquè les tenim cada dia, efímeres?
Sens dubte, el dibuix d’humor és una forma d’art, d’art popular. Es publica a la premsa, i arriba al públic, és un material molt proper i directe. Fixi’s que molta gent quan llegeix el diari fent el cafè, el primer que fa és mirar-se la vinyeta. Després ja llegeix la resta. Treure-ho del seu ecosistema natural i traslladar-ho a una sala d’exposicions et dona potser aquesta perspectiva de que això és un material artístic, veus una dimensió diferent d’aquesta obra. Abans de la reproducció en paper o en digital, hi ha un dibuix original, un pas intermedi que és el que mostra l’exposició. I en el cas del Fer, que treballava amb aquarel·la, es poden veure els petits errors quan corregeix amb blanquet, o els assajos de color: veus la vinyeta i al costat unes taques que va fer per provar si donava el color que ell volia. Veure aquesta dimensió del clàssic acudit te’l fa repensar des d’un altre punt de vista.

Amb aquarel·la, treballava Fer? Vostè ho deu fer amb eines digitals!
Ell era un clàssic. Jo mateix, faig una vinyeta de premsa cada dia però la faig en digital perquè és una eina que et facilita molt la feina. Igual que el periodista ja no va amb un magnetòfon perquè pot tallar, enganxar i editar. Fer treballava sobre paper, primer amb llapis, després feia un repàs amb tinta xinesa que sucava en un tinter, esperava que s’eixugués per esborrar el llapis i al final pintava amb aquarel·la. Tot un procés artesanal que la majoria de dibuixants no fem servir. Si jo faig exposicions dels meus originals, n’he de fer una impressió.

I ara que parlem de canvis, la progressiva pèrdua d’importància del suport en paper, us afecta als dibuixants?
Per suposat, perquè la premsa és l’ecosistema natural en què ha viscut fins ara el dibuix d’humor. La nostra feina té un sentit, sobretot, que és la crítica del poder, ajudar a obrir els ulls davant de situacions injustes. Hem de parlar de les coses que interessen la gent i fer-les veure des d’una altra perspectiva. Humor, però sempre crític. Fins fa poc hi havia molts diaris i revistes per publicar, i el canvi digital hi ha provocat una crisi. La premsa de paper, millor o pitjor, permetia que els dibuixants visquéssim de la nostra feina. Avui hi ha molts digitals, amb els quals també treballem, però ja no paguen el mateix. Avui es pot veure el nostre dibuix sense passar per caixa, que ja està bé per una part, perquè un dels nostres objectius és arribar a la gent. Però caldria trobar un equilibri per poder pagar dignament la nostra feina. Però també hi ha perills…

Quins perills?
A Internet perds el context. Tu pots dibuixar per un mitjà de Catalunya parlant de coses que saps que aquí estan claríssimes, però no ho seran tant per a algú que visqui a l’altra punta de món. En el cas de l’humor, és perillós. Perquè un s’ho pot agafar de forma literal, o no entendre una ironia, que justament és dir el contrari del que realment penses: “Aquest acudit està dient que les dones son inferiors”… doncs segur que ho està dient perquè tu t’adonis de la bestiesa que és. Tu captes la ironia. Però si perds el context, no. Vegi el cas famós de les vinyetes de Mahoma al Charlie Hebdo: França és un país absolutament laic, on la religió té un pes molt relatiu, un lloc on pots dir el que vulguis. Però quan les poses a Internet i les veuen des d’un país musulmà, hi ha un esverament absolut. Perdre el context té aquest perill. Estic convençut que el dibuix d’humor trobarà la manera d’encaixar en el món digital, però ara som en un punt mort. Les crisis són oportunitats, diuen, però a vegades s’hi perden bous i esquelles.

Hi ha precarietat, en la professió?
N’hi ha, i és una forma d’autocensura. El dibuixant que està en una publicació on cobra bé, si el volen fer fora per algun motiu ideològic i sap que en trobarà una altra continuarà fent el que li dona la gana. Recordi el cas d’en Miquel Ferreres a El Periódico, va marxar i ara està en un lloc on pot dir el que pensa. Però si té por de no trobar una altra feina, potser no dirà tot el que voldria. Malament quan has de decidir entre dir el que vols o donar prioritat a arribar a final de mes.

Humor, ironia, sàtira… són registres diferents?
Contínuament estàs fent dibuixos, i has de decidir què vols dir en cada mitjà, perquè cada un té els seus lectors. No és igual el de La Vanguardia que el d’El Jueves. I si vull dir, per exemple, el que el rei emèrit d’Espanya és un corrupte, la meva feina és trobar com dir-ho a tots dos lectors sense que se m’esverin abans d’entendre la vinyeta. Humor, ironia o sàtira són recursos que el dibuixant té per assolir el seu objectiu.

I en el cas de Kap, quin és aquest objectiu?
La reflexió, fer pensar. Soc una persona que no té les coses gaire clares, tinc molts dubtes i el que m’interessa és compartir-los. I en allò que tinc clar, sé que la meva opinió no val més que la seva o la de qualsevol altra persona. Som iguals tots, en això. Jo publico a La Vanguardia, molt respectable i amb una línia ideològica que potser no acaba de coincidir amb la meva. No passa res, trobo interessant poder dir el que jo penso a gent que potser no pensa com jo. Hi ha valors sobre els quals val la pena posicionar-se.

Parlant de valors, el dibuix que li van premiar al Press Cartoon Europe l’any 2016, el podria haver publicat el dia de la tanca de Melilla. Exactament el mateix: un europeu intentant aturar amb una porta –sense parets– una allau de gent…
L’actualitat, en el fons, és repetitiva. Els polítics acostumen a governar responent a les necessitats dels que paguen i manen. Però això no és avui, ni fa vint anys, és de sempre. Les primeres vinyetes de la premsa satírica d’aquest país van d’això. Primer de tot, em posiciono al costat dels més fotuts, els més pobres i els que ho passen més malament. No per res, sinó perquè molts estem en aquest lloc.

Fent història del dibuix d’humor en aquest país, es troba amb vinyetes que ara no es podrien publicar perquè serien políticament incorrectes? En Fer potser no podria dibuixar el puticlub encara que fos un crítica?
És que és això! D’entrada, una història d’un poble petit d’Espanya en què tots van al puticlub, i el primer el capellà i tots els que manen, sona força malament. Però quan ho mires, veus que no. Primer, que està retratant una situació d’un moment, i al final en les historietes, les més intel·ligents són les prostitutes, i els homes, una colla de desgraciats. Les societats evolucionen, i l’humor ha d’evolucionar amb elles. Està bé que hi hagi algunes coses sobre les quals pensem que no està bé fer-ne acudits: als anys 70 hi havia molts acudits de sogres, no? La víctima era la dona, i és bo que hi hagi acudits d’aquesta mena que ja ens sonin a rancis.

Les xarxes són un altre espai en què s’opina de les vinyetes. És massa pressió?
Penso que hi ha una cosa bona: la comunicació abans era unidireccional. Jo feia un dibuix al diari (el mateix valdria per a un article) i si no t’agradava o et feia emprenyar, havies d’escriure una carta al director, posar el segell i portar-la a la bústia. Una feinada. Ara pots escriure un correu electrònic, o desfogar-te al Twitter o una altra xarxa. Qualsevol pot dir el que vulgui i fer-ho públic. I penso que està bé, que tothom tingui aquesta possibilitat. Fa que et plantegis si el que vols dir val la pena dir-ho d’aquesta manera, has d’estar més segur de la teva aposta. És una democratització de l’opinió, encara que a mi no m’agradin els que es queixen per tot.

Com porta la pressió del dia a dia? Quin és el seu mètode de treball? Va a la redacció?
M’agrada molt, el contacte amb la redacció. És molt més enriquidor que estar sol a casa teva. En la feina del dibuixant, si no vols veure ningú durant tot el dia, pots fer-ho. Ara bé, jo sóc una mica caòtic i acabo fent la feina a l’últim moment possible. Una cosa que sempre m’ha interessat molt és recollir la tradició autòctona: si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. He recollit testimonis de molts dibuixants, inclòs el nucli osonenc d’El burladero, amb en Toni Coromina i en Jaume Collell. Viure entroncat amb això és molt interessant, no per a mi sinó per a la meva obra, perquè et connecta amb els lectors.

La tradició del dibuix català…
Soc conscient d’on visc, a qui m’adreço. Soc un apassionat de la nostra premsa satírica. Des d’aquí les coses es viuen d’una determinada manera perquè vivim tots d’una determinada manera, encara que ens sembli que no. Patim les mateixes coses. En Fer, per exemple, havia nascut a Lleó però entenia molt bé aquesta tradició. Miri, ara estic tancant un llibre que parlarà dels dibuixants en els anys de la Guerra Civil. El Guernica de Picasso, no el va veure ningú en aquell moment, poca gent. En canvi, les vinyetes d’en Bagaria o en Tisner a La Vanguardia o a L’Esquella de la Torratxa les veien milers i milers de persones. No es poden comparar artísticament, però per a la gent normal i corrent era el tema del dia. És important reivindicar aquesta gent que ha arribat a tants! Ep, i ara hi ha molts memes, però molts també són buits. La gracieta no m’interessa, la vinyeta ha de ser més contundent.

Entrevista

“Rússia és un estat policial, amb un ‘deep state’ immens. Putin arriba a tot arreu, no és només l’amo del Kremlin”

El dia de Nadal va fer 30 anys de la caiguda de la Unió Soviètica, la desfeta d’un imperi organitzat al voltant de Rússia. Des de llavors la trajectòria d’aquest país –que malgrat tot continua sent una gran potència– ha estat més a prop de l’autoritarisme que de la democràcia. I marcada sobretot per un home: Vladimir Putin. Llibert Ferri, antic corresponsal de TV3 a Moscou, ha estat testimoni de tota aquesta evolució i l’ha explicada a ‘Putin trenta anys després del final de la URSS’ (Ed. de 1984), un d’aquells llibres que només poden escriure periodistes amb una visió àmplia i coneixement a fons d’un país.

En un moment del llibre vostè diu que “el referent més diàfan de l’autoritarisme postdemocràtic a Europa és la Rússia de Putin”. De l’antiga URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) a l’actual situació, hi ha constants que no han canviat? Com s’explica?
Hi ha hagut una continuïtat. Encara que la Unió Soviètica s’ensorra perquè té incorporada una síndrome autodestructiva, les últimes empentes li venen de fora. Hi ha poders internacionals que es neguen a fer un Pla Marshall per a la URSS, com plantejava el seu últim ministre d’Economia amb cara i ulls, Grigori Iablinski. En canvi, intervenen burocràcies molt guarnides de glamur com l’Institut d’Estudis de Harvard o el Fons Monetari Internacional. Entre tots aconsellen la privatització al màxim, si es podia de manera prou vistosa i, si no, en subhastes delictives. Això va empènyer a la misèria i la pobresa cap a 40 milions de persones i 100 milions van quedar prop de la precarietat. Es calcula que només set o vuit milions de russos van accedir a un nivell de vida equiparable al de les classes mitjanes occidentals. Aquest ensorrament va acompanyat d’una escenificació de la rendició incondicional…

El capitalisme ha derrotat el comunisme. La fi de la història, es va arribar a dir. Rússia ho veu com una humiliació?
L’exemple és com s’elabora el tractat Dos Més Quatre, el de la reunificació alemanya, que entra en vigència el mateix any 1991. Moscou el signa perquè no podia fer altra cosa, tot i que Mikhaïl Gorbatxov demanava que la reunificació alemanya anés acompanyada d’un estatus de neutralitat respecte a l’OTAN. L’any 1990, quan es va signar a Berlín, els representants soviètics van ser ignorats. No es va tenir en compte res. Putin ja llavors havia dit que això tindria conseqüències, i que la dissolució de l’URSS era la catàstrofe geopolítica més gran que havia passat a Europa al segle XX.

Els que tenim prou edat, recordem els caòtics anys 90 de Rússia, sota la presidència de Borís Ieltsin. Putin sorgeix com a reacció a això?
De la mateixa manera que Hitler emergeix del caos de la república de Weimar i del sentiment d’humiliació després de la Primera Guerra Mundial, el personatge de Putin és fruit del sentiment d’humiliació de milions de russos i el caos de la Rússia de Ieltsin. Emergeix de tot aquest ressentiment, com diu el professor Timothy Garton Ash de la Universitat d’Oxford.

Vostè diu que al principi es dubtava fins i tot que pogués consolidar-se en el poder. Un home gris, que venia del KGB, els antics serveis secrets. La guerra de Txetxènia l’aferma?
És la seva guerra. El conflcite de Txetxènia, en temps de Ieltsin, divideix els russos i unifica els txetxens. La segona fase fa que els txetxens es divideixin entre clans i quan Putin és primer ministre, l’any 1999, ja té molt clar que això cal explotar-ho. La guerra es controla i guanya en quatre dies, és un genocidi. Però a través d’aquest conflicte Putin agafa popularitat i s’enfila a l’onada d’ultranacionalisme rus per arribar a la presidència. Quan Ieltsin dimiteix el 31 de desembre de 1999, és nomenat president interí. I després, el 26 de març de 2000, ja és elegit per sufragi universal.

Guerra per una banda, i economia per una altra: tan important com això pot ser-ho l’estructura econòmica que fa possible el seu ascens?
Des d’Occident es pensava que duraria poc, que com a màxim seria un àrbitre entre els interessos dels oligarques. Un titella. Però va ser l’amo de la situació perquè va saber trenar tots els interessos que hi havia i les situacions que se li van presentar a favor. Sobretot, el mestre d’orquestra va ser l’oligarca Boris Berezovski, malgrat que després el va amenaçar amb la presó i va haver de marxar del país. Tots dos juguen amb les cartes marcades, saben que entre tots dos han finançat la guerra de Txetxènia i els atemptats de la tardor de 1999 en què van morir 300 persones de diferents ciutats russes. Que les van posar els txetxens? Potser sí, però qui movia els fils i els va contractar? Berezovksi. Qui desplegava la logística? El KGB.

Putin té un ampli suport popular al principi, és innegable. Perquè canvien llibertat per seguretat?
Ell ho formula com una modernització autoritària. Al cap d’un temps, Iavlinksi diu que és autoritarisme sense modernitat. Però ja està fet. La gent no volia tornar als temps de la perestroika –sobretot els darrers– ni als de Ieltsin. I per això el van votar. Que després resulta que no és l’home ideal? Que cada vegada hi ha més gent que el vota a contracor? Sí. Però molts ho continuen fent.

No té oposició? Parlàvem abans de Iavlinski, el primer, de qui vostè diu que hauria estat un gran primer ministre… de Dinamarca o de Suècia. Després ve el magnat Mikhail Khodorkovski, ara Alexei Navalni, el que va ser enverinat.
No oblidi Boris Nemtsov, assassinat a la plaça Roja l’any 2015. Khodorkovski és a la presó, a Iavlinski l’anul·len posant-li totes les travetes que poden amb la legislació electoral… i Navalni, a més d’enverinat ara el tenen a la presó. Cap dels que han intentat un lideratge opositor no se n’han sortit perquè tampoc hi ha hagut prou base a sota.

On i entre qui té més suport Navalni?
Hi ha una primera Rússia més o menys modernitzada. De les 12 grans ciutats, dels que viatgen i tenen internet, dels més europeistes i que se senten classe mitjana encara que no ho siguin. Aquests veuen Navalni com una expectativa, però no li donen suport més enllà del 25%. I per què? Perquè a Rússia mai no hi ha hagut una democràcia autèntica. Quan va durar? En la Revolució de 1917 fins l’arribada de Lenin, que fa un cop d’estat a l’Assembles Constituent quan els bolxevics eren minoria. I ja hem d’esperar fins a Gorbatxov, l’any 1989, quan fa unes primeres eleccions democràtiques, no amb partits sinó amb el sistema uninomimal de candidatures per persones i regions. Però això permet que es presentin candidats als que donen suport organitzacions democràtiques com Memorial.

De la qual vostè elogia la feina que encara feien, però que ara han dissolt.
De la sortida del meu llibre a la dissolució de Memorial no van passar ni dos mesos. Hi havia coses que veia a venir però que no pots dir perquè són intuïcions. Jo vaig veure néixer Memorial el gener de 1989 i en el primer viatge que vaig fer a Moscou ja em vaig posar en contacte amb ells. S’havien dedicat a investigar arxius per poder localitzar la gent deportada als gulags. La cara visible era Andrei Sakhàrov però l’home que la portava era Iuri Afanàssiev, a qui ja havia entrevistat l’any 1987 a Barcelona.

Fa servir l’expressió “democràcia vigilada” per parla de la Rússia de Putin. Seria aquesta l’expressió que la defineix més bé?
És un estat policial, amb un deep state immens… i menys dissimulat que l’espanyol. Putin i el putinisme arriben a tot arreu, no son només els amos del Kremlin. La sociòloga Olga Kriixtanóvskaia em va donar la dada: tres de cada quatre executius en l’esfera políticoadaministrativa o econòmica provenen del KGB. Ella havia estat assessora del Kremlin, creia que malgrat tot s’avançava cap a la democràcia, però ara veu que ja no hi ha res a fer.

L’horitzó de Putin, ara, són les presidencials de 2024. Vostè creu que es vol perpetuar fins al 2036. Se’n sortirà?
Com quan va plegar de president, el va succeir Dmitri Medvèdev i ell va continuar de primer ministre. Allò va ser una pantomima, perquè devia pensar que no estava prou consolidat encara i necessitava un període de quatre anys, de 2008 a 2012, per retirar-se a segon terme. Al final, el va engegar a presidir el partit Rússia Unida i ell va tornar al poder. Ara es diferent: el juny de 2020 va aconseguir aprovar per referèndum una reforma constitucional perquè no hi hagués límit de mandats. Va consolidar l’estructura de relleu de mandats que volia. El 2024 es pot presentar, el 2024 i el 2030, i arribar al 2036, quan tindrà 83 anys.

Hi ha res en la societat russa, algun corrent de fons de noves generacions, que pugui alterar-li aquests plans?
Som en un moment en què la comunicació i la transmissió de dades és bàsica. Poden passar coses que en aquest moment ni sospitem, i això és una constant en la història: ningú no s’imaginava que la Segona República Espanyola arribaria després d’unes eleccions municipals, oi? O la caiguda del mur de Berlín: cap de nosaltres ens pensàvem que tindria conseqüències al cap d’una setmana. Aquest vint-i-poc per cent de la primera Rússia de què li he parlat podria fer un salt endavant, que siguin un 40% i passin coses que ni sospitem.

Comença el llibre parlant d’Anna Politkóvskàia, la periodista assassinada l’any 2006 que ha esdevingut un símbol. Fer de periodista i ser crític avui, a Rússia, és encara jugar-se-la?
És molt difícil. Hi ha una certa llibertat de moviments en els mitjans més crítics perquè els mitjans oficials tenen un vernís obert i modern. Fan gresca, fins i tot Putin convoca sempre abans de Nadal una conferència de premsa. Tot això podria fer pensar que es pot actuar sense gaire problemes i no, no és cert. Vladislav Surkov, que va ser cap de gabinet de Putin fins l’any 2020, va dir que hi ha gent amb qui discrepen i en un moment donat s’hi poden entendre. I després els que no es mouen de posició, els “no-reeducables”, que cal eliminar-los. Ho diu d’una manera claríssima en una circular.

Salut

Salut

Com evitar l’acidesa d’estómac

Són moltes les persones que pateixen acidesa estomacal. Es tracta d’una acumulació d’àcid de l’estómac dins de l’esòfag, la qual cosa dona lloc a la irritació. Causa dolor a la zona de la boca de l’estómac i quan s’acompanya de reflux el dolor apareix al pit o a la gola. També pot causar un cert sabor amarg a la boca. Sovint apareix havent dinat una gran quantitat de menjar o en ficar-nos al llit.

Hi ha molts consells i remeis naturals per alleujar aquests símptomes tan molestos que pateixen milers de persones.

En primer lloc, has de saber quins són alguns dels aliments que produeixen l’acidesa d’estómac, encara que no afecten a tothom de la mateixa manera, per intentar evitar-los.

Per això, és aconsellable no prendre begudes alcohòliques, begudes amb cafeïna, begudes carbonatades, xocolata, sucs, fruites àcides, aliments greixosos, picant, tomàquet, menta, ceba crua, all, pebre i vinagre. Fumar i vestir roba estreta que faci pressió sobre l’estómac també ho poden afavorir.

Però no sols la ingesta d’aquests aliments provoca acidesa. Per exemple, si mantenim l’estómac buit durant molt de temps o us salteu l’esmorzar, poden aparèixer aquests símptomes. Les persones embarasses o amb obesitat són més propenses a patir-ho.

Però, com es pot evitar l’acidesa?
-Pren bicarbonat de sodi.
-La camamilla ens ajudarà a millorar la digestió.
-El suc d’àloe vera redueix la inflamació de l’estómac. Cal prendre-ho abans dels menjars.
-Una infusió de canyella alleugereix els símptomes.
-El gingebre és un dels remeis més antics per a aquest problema.
-Plàtan, que actua com un antiàcid natural.
-Xiclet, mastegar-ho fa que disminueixi l’acidesa pel fet que segrega més saliva i actua de protector natural.
-Regalèssia masticable, ajuda gràcies a les seves propietats calmants d’estómac.

Altres mesures que pots tenir en compte són intentar sopar almenys dues o tres hores abans de ficar-se al llit. Fer la digestió abans de fer la migdiada, o descansar en una butaca assegut. Perdre quilos si es té excés de pes. Fer àpats lleugers, amb poc greix, i evitar la roba i els cinturons estrets.

Salut

Els tractaments de fertilitat

La majoria de dones (un 80%) es queden embarassades durant el primer any després de deixar els mètodes anticonceptius. L’estrès i la disminució de la fertilitat (que comença a 30 anys) són les causes més freqüents de la incapacitat per concebre, per la qual cosa en aquests casos acudir a tractaments de fertilitat és una opció molt aconsellable per poder augmentar la família quan no es pot de manera natural.

Abans d’iniciar un tractament d’aquest tipus, el ginecòleg sotmetrà la parella a diferents proves entre les quals es troben les analítiques de sang, un espermiograma, un test postcoital i un test d’ovulació. Entre les tècniques de reproducció assistida més conegudes i efectives destaquen les següents:

La fecundació ‘in vitro’ (FIV)
Amb ella s’aconsegueix unir l’òvul amb l’espermatozoide en un laboratori per aconseguir embrions fecundats que són introduïts posteriorment a l’úter matern.

Inseminació artificial o inseminació intrauterina
La diferència amb l’anterior és que els òvuls es fecunden dins de l’úter i no en un laboratori.

Ovodonació (o donació d’òvuls)
Aquesta reproducció assistida s’utilitza quan la mare no és capaç de gestar per ella mateixa, per la qual cosa s’uneixen els espermatozoides del pare amb els òvuls d’una donant. Quan és el pare el que té problemes de fertilitat, s’acudeix a un banc d’espermes.

La FIV suau o Minifiv
Menys invasiva que la FIV i que compta com a avantatge que els ovòcits que s’obtenen són de major qualitat. El tractament, a més, és de menor durada.
La Seguretat Social sol cobrir aquest tipus de tractaments, però amb unes certes limitacions. Els requisits per poder accedir-hi són els següents:
-Tenir més de 18 anys i menys de 40 anys (en el cas de la mare) o de 55 anys (en el cas del pare).
-No tenir un fill biològic en comú que estigui sa.
-Que no existeixi contraindicació mèdica.
-Haver-ho intentat de manera natural almenys durant 12 mesos abans de l’inici del tractament.
-Que existeixi un informe mèdic que autoritzi a sotmetre’s al tractament.

A més també cal saber que la Seguretat Social cobreix com a molt tres cicles de la fecundació in vitro, tot i que dependrà de cada cas.

Salut

‘Piloxing’, la mescla entre boxa i pilates

Practicar esport es pot fer de gairebé tantes maneres com persones hi ha. I aquells que busquen nous esports per entrenar i mantenir-se en forma, físicament i psíquicament, cada cop tenen més opcions entre les quals escollir. Des de sortir a córrer cada dia fins a assistir al gimnàs sigui a fer sessions en grup o individual, o practicar esports en equip, optar pel ioga… La llista és inacabable.

Avui coneixerem un nou esport que mescla a la vegada dos exercicis força bons en l’àmbit de l’esport. Es tracta del piloxing, que és la barreja entre boxa i pilates, una mescla genial. N’heu sentit a parlar?

Com bé sabeu, aquests dos exercicis són molt beneficiosos per separat, ja que el pilates ens ajuda a millorar la postura, la fortalesa del nostre cos i la flexibilitat, i la boxa, d’altra banda, és un gran exercici aeròbic i una bona manera de treballar els músculs i la resistència.

Per això aquest nou esport és genial per cremar greixos, tonificar el cos, marcar una mica de múscul, millorar la nostra flexibilitat, fortalesa i postura i, a més, tenir un major control corporal, la qual cosa és fantàstic en tots els sentits.

Aquest esport s’ha de realitzar amb un monitor que ens indiqui què hem de fer en cada moment, i és que en ser una mica nou cada dia ens sorprendran amb exercicis nous.

Què us sembla a vosaltres aquest nou esport?

Salut

Com espantar els mosquits de manera natural

Arriba la calor… i amb ella, els temibles mosquits. Aquests insectes voladors dels quals existeixen més de 3500 espècies a tot el món, necessiten les proteïnes i el ferro de la sang d’animals i persones per a poder produir els seus ous.

Existeixen molts remeis naturals i alguns bastant eficaços que podem utilitzar per a espantar la seva presència sense haver de recórrer a insecticides o altres productes químics que a més d’irritants per als éssers vius, són tòxics per al medi ambient.

Aquests són alguns dels trucs per es poden fer per a tenir -los ben lluny:

-La llimona tallada per la meitat i clavada amb uns quants claus aromàtics és una de les receptes més antigues que existeixen. Col·loca-les a l’habitació on dorms o en aquelles estàncies en les quals no vulguis tenir-los a prop.

-Un altre mètode que tots hem observat alguna vegada, és el de col·locar bosses transparents plenes d’aigua i penjades a les portes o finestres. El motiu és que els mosquits es veuen reflectits en elles, però augmentats de grandària, pel que pensen que s’estan enfrontant a depredadors majors, i fugen.

-Les plantes aromàtiques tampoc són gaire compatibles amb els mosquits. Sobretot algunes com la lavanda, el romaní, la farigola, la camamilla, l’alfàbrega o la menta, les qual s són bastant efectives. Altres olors que no suporten aquests insectes són l’all, el vinagre o la ceba, per tant, pots col·locar aixi mateix aquests productes per la casa. Potser no tindras una olor molt agradable a la teva llar, però te’n lliuraràs de les indesitjables picades.

-Les espelmes, encens i olis essencials de qualsevol aroma… podrem intensificar el seu poder, si a més, correspon a alguna olor de les esmentades anteriorment.

-L’ús de ventiladors: els corrents d’aire que provoquen aquests aparells desequilibra el seu vol i eviten acostar-se.

A part d’aquests remeis casolans, sempre podem evitar als mosquits amb mesures com:

-Apagar els llums.

-Posar mosquiteres en portes i finestres.

-Evitar l’aigua estancada en tests, galledes, etc.

-Usar roba de màniga llarga.

Respecte als mosquits, existeixen algunes curiositats que potser no coneixies i que poden ser-te d’utilitat:

-Els mosquits que piquen, són les femelles.

-Els atreu la suor, així com els perfums florals. Per tant, fes servir colònies d’olor neutre a ser possible.

-No totes les persones són picades per igual. Les que tenen el grup sanguini 0, juguen amb més paperetes que la resta.

-Els atreu la roba de color negra i vermella, així com tots tipus de colors brillants, per la qual cosa en la mesura que sigui possible, tracta d’evitar-los.

Salut

La importància dels protectors solars

Els protectors solars són locions compostes per ingredients minerals actius com el diòxid de titani i l’òxid de zinc i la seva funció és evitar que les radiacions solars (concretament les radiacions UVA responsables de l’envelliment de la pell i les UVB, les principals causants del càncer) danyin la nostra pell.

Aquests productes solen venir en format crema o esprai, i poden tenir diferents nivells de protecció.

L’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) recomanen almenys un protector 15, mentre que els dermatòlegs aconsellen l’ús d’un mínim de 30. Encara que com més gran és la protecció, sempre és més recomanable. No ens hem de confiar, ja que no existeix cap producte que ens garanteixi una protecció total del 100%, per la qual cosa és necessari aplicar paral·lelament altres tipus de mesures, com poden ser:

-Evitar les hores de més calor, com és de les 12.00h a les 16.00h.
-Usar barrets i ulleres amb filtres UV.
-Mantenir-se ben hidratats.
-Estar sempre que ens sigui possible sota l’ombrel·la o en llocs frescos.
-Aplicar-se el protector solar entre mitja hora i dues hores abans de l’exposició i anar renovant-ho cada dues hores aproximadament.
-Revisar-se la pell periòdicament, i davant qualsevol piga que canvia de color o grandària, acudir al metge per a una revisió.
-Evitar un ús continuat de les cabines de bronzejat.
-Posar-se protector independentment de l’edat i tipus de pell.

Cinema

Cinema

Festival de Sant Sebastià

El 70è Festival de Sant Sebastià ha atorgat el Premi Donostia a l’actriu francesa de renom internacional Juliette Binoche, guardó que va recollir de mans de la cineasta Isabel Coixet, amb qui Binoche va treballar a Nadie quiere la noche (2015). L’actriu ha trepitjat moltes vegades la catifa vermella del festival basc, acompanyant darrerament films com La verité (2019, Hirokazu Kore-eda) o Vision (2018) de Naomi Kawase. L’actriu, que ha treballat amb cineastes francesos i internacionals de gran volada, ha marcat indiscutiblement el cinema dels darrers anys.

L’entrega va anar seguida de la projecció de Fuego/Avec amour et acharnement, tercera col·laboració de Binoche amb la seva compatriota Claire Denis després d’Un sol interior (2017) i High Life. A Fuego, adaptació lliure d’un relat de Christine Angot, Binoche està acompanyada per Vincent Lindon i Grégoire Colin en un convuls triangle adult en què ella es veu desbordada per la passió i el desig quan retroba un antic amor. Un film de gran intensitat gràcies, sobretot, a aquest personatge femení, figura carnal, amorosa i apassionada, una dona sacsejada per una pulsió eròtica i romàntica incontrolable.

D’altra banda, Binoche ha participat en la pel·lícula francesa a competició Le lycéen, de Christophe Honoré, centrat en el trasbals d’un jove de 17 anys, Lucas (Paul Kircher), arran de la pèrdua del pare per culpa d’un accident de cotxe. El film retrata la deriva erràtica, donant tombs sense sentit, des d’una disbauxa homosexual fins a una depressió suïcida, com a resultat d’un període de difícil gestió del dol. Binoche interpreta aquí una mica secundari, el paper de mare de Lucas, la dona que perd el marit, oferint un registre maternal i adult ple de matisos. Un paper de vídua trencada i aclaparada pel dolor que ens evoca un d’aquells papers que la van catapultar al reialme francès i europeu de la interpretació, Azul (1993), del desaparegut cineasta polonès Krzysztof Kieslowski. Completen el repartiment de Le lycéen Vincent Lacoste en el paper de germà gran de Lucas, resident a París.

Cinema

El sopor dels llimbs

Una de les grans notícies de la passada edició 75 del Festival de Cinema de Canes va ser la selecció del realitzador català Albert Serra en Secció Oficial després de participar-hi amb La mort de Lluís XIV (2016), en rang de projecció especial, i després a Un Certain Regard amb Liberté (2019), on va obtenir el Premi Especial del Jurat. Albert Serra, mena de fill adoptiu del cinema francès, va lluitar per la Palma d’Or a Canes amb la coproducció francesa Pacifiction, títol que substituïa l’inicialment previst Tourment sur les îles. Un film escrit per ell mateix i Baptiste Pinteaux en què es revisa sense prejudicis el colonialisme francès al Pacífic a través de la figura de l’Alt Comissari De Roller, interpretat de forma fenomenal per l’actor francès Benoît Magimel –premi a millor interpretació a Canes per La pianista (2001, Michael Haneke).

Pacifiction vindria a ser un thriller polític, però en mans d’Albert Serra això es transforma en un ambigu format de paròdia desacomplexada i imprevisible sobre la presència francesa a la Polinèsia. S’intueixen unes anunciades proves nuclears de la metròpoli a les illes, l’albirament de submarins, visites de tropes de mariners francesos o tràfic de prostitutes.

La inclassificable pel·lícula de Serra es pot veure com una broma que banalitza l’alta política, amb les seves reunions, intrigues i missions, convertides en trobades d’una agenda de l’absurd i el sense sentit. El costat més colorista, costumista o indigenista del territori, com unes danses tribals, remeten, per exemple, a una baralla de galls. El seu encontre amb unes autoritats locals esdevé un moment transitori i intranscendent d’intercanvi d’obvietats a l’estil de prendre’s unes canyes en una terrassa d’un bar, el quiosquet de l’alta política.

La geopolítica queda reduïda, així, a borratxeres i balls de pista en un nightclub. La degradació de la política, així com l’imaginari exòtic i tropical del Pacífic, es veu tot filtrat per una atmosfera etílica, somnolent, letàrgica. Tenim una pel·lícula que es desenvolupa, de fet, en una espècie de llimbs, una idea vaga de paradís, com entre dos mons. Ens trobem en un reialme ressacós, entregat a l’ociositat i la desídia, tot presidit per un clima de sopor general. Hi ha una evocació com de mons estancats, atmosferes de retenció, emanacions, d’alguna manera, d’obres del novel·lista Joseph Conrad com Un vagabund a les illes o La follia d’Almayer, portada al cinema per Chantal Akerman el 2011.

Per acabar, cal esmentar que en el repartiment es compta amb protagonisme del català Sergi López al costat d’actors com Alexandre Melo o Marc Susini.

Cinema

Passeig per la vida i la mort

El cineasta britànic Terence Davies, responsable de melodrames tan estilitzats i corprenedors com The Deep Blue Sea (2012) o Sunset Song (2015), estrena ara un altre preciós film, Benediction. Es tracta d’un delicat film biogràfic sobre el poeta Siegfried Sassoon (Jack Lowden), allistat a l’exèrcit en grau de tinent, que, esfereït per l’horror d’aquella carnisseria, decideix renunciar a tornar al front, declarant-se objector de consciència. El seu pacifisme el podia haver portat a un consell de guerra que l’hauria condemnat a morir afusellat, però gràcies a les seves amistats va ser destinat a un hospital, on va ser sotmès a teràpia.

Una pel·lícula sobre el pes de la vida, l’amor i la mort, plena de cultura i lirisme, amb ús de transparències i sobreimpressions, de transicions molt treballades i elegants, i acuradíssims moviments de càmera, siguin panoràmiques o tràvelings. També els salts temporals són preciosos, com quan el personatge envelleix de cop per passar al futur –interpretat per Peter Capaldi– i viceversa. O la utilització del recurs de la veu off amb els poemes antibel·licistes de Sassoon recitats mentre es projecten noticiaris esfereïdors de la Gran Guerra. Commou tota la intel·ligència fílmica i la sensibilitat estètica aplicades per Terence Davies en aquest film sobre la memòria del passat i del present del poeta Sassoon.

El director aborda també la identitat homosexual del poeta, les convulses relacions que va viure amb els seus amants, el seu matrimoni amb una dona o la conversió al catolicisme. La culminació d’aquest film exquisit és un final bell i emotiu quan en la solitud d’un parc l’home madur es transforma en el jove poeta, mentre s’evoquen els éssers estimats. Aquesta desfilada de rostres ja esvaïts ens recorda la poètica melangia d’Els morts de James Joyce, portat al cinema per John Huston en el seu darrer alè cinematogràfic l’any 1987. La darrera proposta de Davies ens arriba després de competir en el passat 69è Festival de Cinema de Sant Sebastià, on es va haver de conformar amb un premi de consolació, el de millor guió, tenint en compte els seus incomptables mèrits.

Cinema

Piromusical pelvià

Elvis, de Baz Luhrmann, arriba als nostres cinemes després d’una première en el 75è Festival Internacional de Cinema de Canes en rang de projecció especial, fora de competició. El director, guionista i productor australià Baz Luhrmann, responsable sempre de pel·lícules excessives, cas de la megalòmana Moulin Rouge (2001), ha rodat ara un biopic ple d’espectacularitat, desbordant i atordidor. Elvis és un piromusical fet a estrebades, com sacsejades de pelvis, que reflecteix l’ascens a l’estrellat d’Elvis Presley (Austin Butler) i la seva posterior carrera musical i, també, cinematogràfica, fins a la seva mort el 1977 amb tan sols 42 anys.

Luhrmann se centra, sovint, en la complexa relació del cantant amb el seu agent, el coronel Tom Parker (Tom Hanks), veu narradora en bona part del film. Un singular i polèmic mànager que porta Elvis a la celebritat, però que alhora pretén retenir-lo en un teatre de Las Vegas, tancat en una gàbia daurada.

El film cobreix les arrels musicals que van marcar el camí del rocker Elvis, sobretot la música negra del sud. Però també aborda la seva relació amb la família, la mare, Gladys (Helen Thompson), i el pare, Vernon (Richard Roxburg), o la seva relació amorosa amb Priscilla (Olivia DeJonge).

La seva música, provocativa, sensual i enèrgica, va en paral·lel a un país com els Estats Units que sembla dessagnar-se en la dècada dels 60 a través dels magnicidis de Martin Luter King o els germans Kennedy.

Si Austin Butler resulta espectacular en la seva interpretació d’un Elvis més torrencial, Tom Hanks, tan caracteritzat, sembla una pura caricatura, un dibuix animat. Després de sonats èxits sobre estrelles del rock com Bohemian Rhapsody (2018, Bryan Singer) sobre Freddy Mercury i The Queen; Rocketman (2019, Dexter Fletcher) sobre Elthon John, ara és el torn del film definitiu sobre el Rei del rock-and-roll, Elvis Presley. Que no pari la música!

Cinema

Fins a l’infinit i més enllà

La cèlebre joguina Buzz Lightyear, associada a la cèlebre frase, “fins a l’infinit i més enllà”, i que formava part dels jocs dels nens de la franquícia Toy Story, pren el vol en solitari protagonitzant una espècie de preqüela del primer Toy Story. Aquesta aventura espacial d’animació per descobrir l’origen de Lightyear (amb veu de Chris Evans en la versió original), un spin-off de Toy Story, ha estat realitzada pels estudis Pixar i Disney i dirigida pel debutant Angus McLane.

Lightyear, guardià espacial, acompanyat d’Alisha Hawthorne i un pilot novell, Featheringhamstan, aterren en un planeta desconegut que sembla habitable. Però durant la seva expedició d’exploració descobriran un entorn hostil quan apareixen uns tentacles que t’agafen amb força i t’arrosseguen sota terra. En intentar fugir a correcuita, quedaran atrapats en aquest planeta després de patir un accident durant l’enlairament. Atrapats en aquest nou món, la tripulació de la nau comença a construir assentaments provisionals, tot esperant tenir la nau a punt per poder fugir.

Un temps d’adaptació i colonització que l’heroi espacial Lightyear aprofita amb temptatives solitàries, tot experimentant amb el combustible hiperespacial, intents que sempre acaben en fracàs. No obstant això, el més complicat és que es troba que al seu retorn tothom ha envellit uns quatre anys. Aquests reiterats vols hiperespacials, que el fan saltar momentàniament al futur, fan que quan torni pugui observar amb recança totes les successives etapes evolutives de la seva millor amiga, Alisha: el seu casament, la seva maternitat, el seu envelliment, la seva mort i, després, com creix la seva descendència.

Però quan Lightyear aconsegueix reeixir amb la hipervelocitat, fet que els permetria abandonar definitivament el planeta, ara no pot aterrar al camp base, ja que els seus companys han activat un escut protector per defensar-se del setge d’uns robots comandants per un misteriós Zurg. Condemnat a la intempèrie, Lightyear troba un tercet de revoltats contra els robots, un grupuscle d’allò més singular, un grup heterogeni d’arreplegats, però de provada eficiència i, entre els quals, sorgeix la guerrera Izzy, neta d’Alisha.

A partir d’aquí el film entra en el terreny de les paradoxes temporals i comença una altra pel·lícula més enrevessada i menys interessant, que porta Lightyear a lluitar contra una versió de si mateix en un temps futur. Una cinta d’animació de ciència-ficció molt encertada tècnicament i visualment, també una proposta divertida i simpàtica, amb moments molt ben trobats, com tot allò que té a veure amb un gat robot, Sox, regal pòstum d’Alisha a Lightyear. Aquest film, que en les seves giragonses pel metavers crec que despistarà els més menuts, incideix també amb un cinema de valors com la defensa de les relacions de parella del mateix sexe, la refutació de l’individualisme èpic i estèril i, en definitiva, un alegre cant al treball en equip. Per acabar, cal recordar que aquest film està disponible també en versió doblada en català en alguns cinemes.

Alegria interior

Alegria interior

Quin són els meus punts cecs?

En qualsevol procés de millora personal, el primer pas és ser conscient d’aquells aspectes dels quals no som conscients i que poden constituir una dificultat per les relacions o poden limitar-nos en l’assoliment dels nostres objectius personals.

Daniel Goleman, conegut per ser l’autor d’un dels best-sellers mundials, Intel·ligència emocional, d’editorial Kairós, 1998, al seu llibre The Blind Spot / El punto ciego, Plaza Janés, 1997, descriu els punts cecs com una forma d’autoengany.

Els punts cecs constitueixen aspectes de la nostra personalitat que no solem veure i que aquesta ceguesa la majoria de les vegades ens impedeix trobar maneres alternatives més efectives de comportar-nos en determinades situacions.

Des del marc de la programació neurolingüística (PNL) podríem dir que els nostres punts cecs són cecs perquè són reaccions automàtiques i inconscients, que s’activen en presència de certs estímuls, i que probablement tenen el seu origen en experiències de quan érem joves o fins i tot nens. Des de la PNL també abordaríem els nostres punts cecs, no com una cosa que volem amagar voluntàriament sinó com a “aprenentatges forçats” per experiències viscudes en les quals ens vam sentir vulnerables, impotents o emocionalment superats.

Des de la PNL explorem els nostres punts cecs, en primer lloc amb curiositat, sense judicis, oberts a comprendre que tenen un origen determinat, que també en el moment en què vam incorporar aquestes conductes o reaccions van tenir el seu sentit i que, un cop conscient del seu origen, podem trobar voluntàriament formes alternatives més adaptatives als nostres entorns i relacions actuals, trobar maneres més assertives i conscients de comunicar-se i actuar.

Aquests processos anteriors passen per escoltar-nos amb curiositat, amb acceptació, sense judicis, sense exigències i sense por de veure aspectes de la nostra vida que potser no volem recordar. Tractar-nos amb amabilitat, atrevir-nos a reconèixer aquells aspectes que formen part de les nostres experiències, reconèixer que en el fons formen part de nosaltres, és la manera d’acceptar cada cop més com som i, eventualment, trobar maneres de viure una vida més completa.

Quins són aquests aspectes de la nostra personalitat, de la nostra vida, que no ens atrevim a recordar?

Quines són les històries que no explicaríem ni tan sols als nostres millors amics? No dic que sigui fàcil, però segurament la por per descobrir els nostres punts cecs comencen a desaparèixer en el moment en què comencem a recordar-los, sense jutjar-nos.

Quins podrien ser algun d’aquests punts cecs nostres?

Alegria interior

‘Mindfulness’, concentració, comprensió...

Aquest estiu, entre altres coses, he dedicat temps a llegir llibres que habitualment no llegeixo.

Un d’ells ha estat El peligro de estar cuerda, de Rosa Montero

Vull ressaltar uns determinats paràgrafs que tenen a veure molt amb el que a continuació també exposaré.

“Per tenir por has d’estar dins teu, en el teu jo… i en aquell moment jo era balena, i l’anèmona, i l’alga, i la gota de l’aigua que brillava al sol.”

“Escapar de la cega i dolorosa presó de la meva individualitat i de percebre aquest alè plural, la cadència primària, el palpitar del món… unir-se al Tot que vibra i que respira.”

L’atenció plena és el miracle que pot restaurar la totalitat de la nostra ment dispersa, cridant-la de tornada perquè puguem viure plenament cada moment de la vida. L’atenció plena sempre porta concentració i la concentració porta coneixement.

Quan beus la teva tassa de te, o el teu cafè, quan gaudeixes del teu lloc preferit o del teu menjar, si estàs concentrat i hi enfoques la teva atenció, llavors tot això es converteix en una gran alegria per a tu.

L’atenció plena i la concentració no només generen percepció sinó també felicitat.

La concentració porta comprensió.

Com més atents som, més concentrats estem. Concentració com a fermesa, no interrupció, no vacil·lació. L’objecte de la teva concentració pot ser un núvol, el mar, una flor o el teu enuig o els teus pensaments.

A l’estat de concentració, mantenim l’enfocament constant, uniforme i continu.

Quan la nostra atenció i concentració són poderoses, podem fer un gran avenç i obtenir una percepció que discerneix i poder alliberar-nos de la ignorància, la discriminació, el desig, la por, la ira i la desesperació.

Podem gaudir cada moment de la nostra vida diària quan tenim plena atenció i concentració.

Thich Nhat Hanh deia: “Quan camino amb atenció plena d’un lloc a un altre, gaudeixo la meva inhalació, la meva exhalació i els meus passos. Quan estàs concentrat, t’enfonses profundament en el que hi ha. Quan contemples una flor, et fiques dins d’ella, ets la flor.”

Tornar a nosaltres mateixos, a la vida quotidiana, sovint ens perdem en l’oblit.

La nostra ment persegueix milers de coses i poques vegades ens prenem el temps per tornar a nosaltres mateixos. Quan hem estat perduts en l’oblit durant molt de temps, perdem el contacte amb nosaltres mateixos i sentir-nos alienats de nosaltres mateixos.

La respiració conscient és una forma meravellosa de tornar a nosaltres mateixos.

Quan som conscients de la nostra respiració, tornem a nosaltres mateixos tan ràpid com un llampec. Com quan tornem a casa després d’un llarg viatge, sentim la calor de casa nostra i ens trobem novament. Tornar a nosaltres mateixos d’aquesta manera ja és un èxit notable en el camí de l’atenció plena, la concentració i el discerniment.

Amb la respiració conscient entrem en contacte amb la vida al moment present, l’únic moment en què podem tocar la vida.

Quan enfoques la teva atenció a la teva respiració, descobreixes molt ràpidament que ets una realitat viva, present aquí i ara, assegut en aquest bell planeta Terra.

Al teu voltant hi ha arbres, sol i cel blau.

L’atenció plena i la concentració et posen en contacte amb les meravelles de la vida i permeten valorar-les i atresorar-les.

Alegria interior

Els cinc beneficis de ser amable

Mindfulness ens permet guanyar en connexió i comprensió i aleshores es produeix un salt fantàstic, en comprendre guanyem en compassió o amabilitat. Ens adonem que podem ser amables amb nosaltres i amb els altres.

L’ansietat, l’estrès, la fatiga crònica i la depressió afecten la vida de milions de persones. Intentem combatre-les amb teràpies, medicaments, descans i bona alimentació, però de vegades oblidem que també hi ha un altre remei contra aquestes malalties que és gratuït, es multiplica com més el comparteixes i a més prové de tu: l’amabilitat.

L’especialista en bioquímica David Hamilton demostra les propietats de l’amabilitat i els seus efectes al sistema nerviós del nostre cos i ens revela la fórmula per viure plenament cada moment.

Quins són els cinc efectes secundaris de l’amabilitat?
1. La bondat ens converteix en persones més felices.
2. És bona per al cor.
3. Frena i alenteix l’envelliment.
4. Millora les nostres relacions.
5. És contagiosa.

Aquestes són les cinc coses que tenen lloc juntament amb els actes d’amabilitat. Certes substàncies apareixen i contribueixen al desenvolupament d’aquests efectes. És el cas de l’oxitocina.

L’amabilitat ens anima i aquest sentiment d’elevació que produeix provoca l’alliberament d’oxitocina, que és una molècula que la podem anomenar la molècula de l’amabilitat, al nostre cos. Això, alhora, desencadena l’alliberament d’òxid nítric i PNA –un pèptid–. El resultat és la dilatació de les nostres artèries i una reducció de la pressió arterial.

L’òxid nítric també ajuda a protegir contra la formació de les plaques que podrien provocar un atac cardíac o un vessament cerebral.

L’oxitocina també contraresta dos processos que condueixen a l’enduriment de les artèries: l’estrès oxidatiu (radicals lliures) i la inflamació. A causa de tot això, l’amabilitat protegeix el cor: és cardioprotectora.

Ser amable amb els animals també és bo per al cor: ajuda a reduir la pressió arterial. L’amabilitat també és un antídot per a l’estrès, per tant pot compensar el risc que l’estrès representa per a la nostra salut cardiovascular. I de forma pràctica disposem de sis formes comunes a través de les quals produïm oxitocina:

1. Sentir-se elevat: aquest sentir que percebem quan es presencia un acte amable o una demostració de bellesa.
2. Reconfortar algú.
3. Contacte emocional càlid.
4. En donar suport a un amic o un ésser estimat es produeix oxitocina.
5. Només el fet de pensar en l’amabilitat.
6. Abraçades: les abraçades també produeixen oxitocina.
En essència, l’oxitocina és una molècula de bondat o d’amabilitat.

I per acabar, m’agradaria proposar-te a fer almenys un acte d’amabilitat al dia durant set dies consecutius. La intenció darrera és fer que la gent somrigui, aixecar l’ànim, fer alguna cosa que marqui la diferència.
Continua si et sembla algunes regles bàsiques per fer-ho més interessant i ajudar-te a tu (i a d’altres) a aprofitar-ho al màxim:

1. Ha de ser una cosa diferent cada dia.
2. Has de sortir de la teva zona de confort almenys una vegada, és a dir, fer alguna cosa que faci que t’esforcis.
3. Almenys un dels actes d’amabilitat ha de ser anònim. És a dir, ningú no ha de saber que vas ser tu qui ho va fer. No ho pots explicar a ningú.
4. Si vols anar encara més lluny, el pots convertir en un desafiament d’amabilitat de vint-i-un dies.

Com va escriure Mark Twain: “La bondat, l’amabilitat, és el llenguatge que els sords poden sentir i els cecs poden veure.”

Alegria interior

Simpatia

Segurament en Lluís va deixar aquest món amb un somriure. Tot era tan simple a la seva vida que fins al fatídic succés va seguir els capricis de la vida. El tiet, aquest era en Lluís per mi, era una persona especial. Per sort sempre en coneixem alguna, i jo he tingut el luxe de conviure-hi tota la vida. El tiet tenia un títol en simpatia. Fins i tot ara que ens ha deixat el somriure al seu rostre es manté en la meva memòria. Ho corroboren els comentaris dels que l’han conegut, que sempre acaben dient: “Era molt simpàtic, en Lluís.”

La simpatia és, per les persones amb raó, la manera de ser i el caràcter d’una persona que la fan atractiva i agradable als altres. Però la idea de simpatia va molt més enllà, és l’atracció de semblants. La tendència a unir-se o actuar l’una sobre l’altra, per l’afecció d’un a través de l’afecció de l’altre. En el llenguatge pirotècnic es diu que peten per simpatia quan en detonar un petard aquest indueix la detonació del seu petard veí, pel simple fet de tenir les mateixes característiques i estar a prop. D’aquest concepte bàsic de física podem arribar a la simpatia de l’univers que demostra que tot és una unitat animada, on la llum d’un astre que està a 150 milions de quilòmetres potencia la vida en un planeta, i aquest nodreix a tots els seus individus. I així tornem a l’inici per entendre que l’essència de la simpatia és la vibració d’una corda produïda per la vibració de la corda que té al seu costat.

La simpatia del tiet era tot això. Per les seves característiques i les seves capacitats, segurament creia que tot estava connectat. Perquè en tenia la necessitat vital, la seva existència passava perquè tot anés a favor, tot fos una ajuda. Demostrava constantment que tot es pot vincular, que no calen adhesius artificials per unir, sinó una bona relació simpàtica, ja que té molt poques fuites i potencia la major part de l’energia. La seva presència, la capacitat d’emmotllar-se en cada circumstància, és la base de la llei de la simpatia que anuncia que com més semblants siguin dos objectes, més gran és la seva relació simpàtica, com més gran sigui la relació, amb més facilitat s’influeixen mútuament.

En termes simplistes el tiet no m’ha ensenyat a escriure, però sí que m’ha demostrat una altra manera de mirar les coses, que ho acompanyava d’un alfabet simbòlic que només s’aprèn practicant per memoritzar, i així després tot flueix, tot esdevé quan toca. Per ell era innat, sempre ha tingut qui l’acompanyava per practicar. Per mi tot per aprendre, encabir-ho amb tots els altres conceptes adquirits, la priorització de la matèria i l’obligació a cobrir les necessitats bàsiques. I ara només em cal recordar el tiet per no oblidar la simpatia, per utilitzar-la per les conveniències existencials, per adquirir-la com un estat natural.

Alegria interior

MBSR, una bona manera d’iniciar-se al ‘mindfulness’

Avui dia, hi ha una àmplia i variada oferta de materials sobre mindfulness, ja sigui en forma de cursos, llibres, aplicacions per a mòbil, àudios i vídeos disponibles per la xarxa. No obstant això, la gran quantitat de recursos i formats no sempre ajuda les persones que volen iniciar-se a la pràctica.

És important adonar-se que ens referim a la pràctica. No és un coneixement teòric sinó a la intenció de comprendre a través de l’experiència què és i quin és l’efecte al cos i la ment d’una pràctica meditativa com ara el mindfulness.

A Mindfulness-Barcelona ja fa anys que impartim cursos de Mindfulness basats en el protocol MBSR de Reducció d’Estrès amb Mindfulness en 8 setmanes.

Sobre la base d’aquesta experiència, apuntem algunes idees sobre el valor diferencial del curs MBSR davant d’altres opcions formatives que el converteixen, des de la nostra opinió, en una bona manera d’iniciar-se a la pràctica del mindfulness.

5 bones raons:

  1. Començar guiat i acompanyat
    La nostra manera d’entendre fa que valorem les coses de manera dual i, en concret, podem dir que una cosa ens resulta fàcil o difícil.
    Pensa que, encara que et resulti una cosa difícil, acabes de descobrir que és possible i que amb la constància de la pràctica et resultarà fàcil. La pràctica de mindfulness no és difícil: no calen coneixements previs ni unes condicions especials per començar. Un dels primers avantatges de realitzar el protocol de MBSR permet començar aquesta pràctica que durant 8 setmanes les bases del mindfulness i començar a meditar amb l’acompanyament del professional que en facilita l’aprenentatge i resol possibles dubtes, i d’un grup de persones amb qui compartir la pròpia experiència. Aquest acompanyament actualment es pot fer tant presencialment com virtualment, cosa que facilita enormement començar en qualsevol circumstància.
  2. Integrar diferents tècniques de manera gradual
    Al curs MBSR es presenten diferents tècniques o exercicis per entrenar el cos, mitjançant moviments conscients tipus ioga, i la ment, a través d’exercicis d’atenció, concentració i meditació. Al llarg de les 8 setmanes, es van introduint aquestes tècniques gradualment, de les més senzilles a les més complexes, de manera que en finalitzar el curs cada participant ha integrat un conjunt de recursos personals que li permeten estar més presents a la seva vida, regular les emocions, recuperar l’equilibri davant de situacions adverses i cuidar-se molt més.
  3. Amb aplicacions en la vida quotidiana
    La metodologia del programa MBSR fa que puguis obtenir beneficis pràctics a la teva vida Aquest és un tret diferencial important: cada setmana es proposen una sèrie d’exercicis que preveuen tant pràctiques formals (que requereixen un temps i un lloc específics, així com adoptar una postura determinada per dur-les a terme) com pràctiques informals.
    Aquestes darreres simplement requereixen parar esment d’una forma determinada a l’activitat que s’està duent a terme. Aquest exercici facilita adonar-se de molts aspectes de la vida quotidiana que poden canviar-se amb vista a un major benestar personal.
    Els beneficis de MBSR se centren en tres àmbits principals:
    -Resiliència, benestar i salut física i psicològica (reducció de l’estrès, maneig del dolor en cas de malalties cròniques)
    -El reforçament de competències i el cultiu d’actituds personals més positives i eficaces (desenvolupament de la capacitat atencional, millora d’habilitats d’intel·ligència emocional i social com ara la regulació emocional, l’escolta i la comunicació, la presa de decisions)
    -Més presència i millor connexió amb les persones (empatia, confiança, capacitat d’establir vincles i relacions interpersonals)
  4. Amb efectes mesurats científicament
    Des que el Dr. Jon Kabat-Zinn va establir el protocol MBSR a la Universitat de Massachusetts a la dècada dels 80 del segle passat, s’han realitzat múltiples investigacions sobre aquesta intervenció psicoeducativa i es pot afirmar que hi ha evidència científica sobre el seu efecte en termes de reducció del malestar associat a l’estrès.
  5. Sense connotacions religioses
    L’origen del mindfulness es troba a les tradicions contemplatives orientals, però al curs MBSR està recontextualitzat en un marc laic i occidental; no hi ha referències religioses ni espirituals de cap mena.
    Per a molts dels nombrosos participants al programa MBSR ha estat una experiència poderosa d’autoconeixement i de canvi i potser una porta oberta a seguir un camí …