Suplement

Cinema

‘El bailarín’, de Ralph Fiennes

Joan Salvany
28 de maig de 2019

Era complicat trobar per al film un actor veraç que ballés i interpretés. Després d’un càsting esgotador, l’escollit va ser Oleg Ivenko, ucraïnès i al qual reconeixien una certa semblança amb Rudolph Nureyev. Dividit en dues parts, la inseguretat en terra i la llegenda en la dansa. La tercera pel·lícula com a director de Ralph Fiennes és un luxe per l’interès i la visita de l’espectador, que podrà escollir entre les seves variades atraccions i temptacions: el personatge central, Nureyev; l’apunt biogràfic de la seva atzarosa sortida de la Unió Soviètica; la curosa posada en escena, especialment en el que concerneix a la filmació de les nombroses escenes de dansa; l’estructura de la narració, anàrquica en els temps, prolixa en el flash-back i eloqüent en les anades i vingudes mentals i sentimentals del ballarí (el guió és de David Here) i les seves circumstàncies, o la precisió d’eleccions actorals i de pes interpretatiu entre professionals de la dansa i de l’actuació.

Nascut en el tren que portava la seva mare a trobar-se amb el seu pare, policia polític de l’Exèrcit Roig, va tenir una desgraciada infància, moltes vegades amb falta de recursos per menjar. Sotmès a vigilància per tot Europa, narra el film a través de flash-backs, la fugida de l’aeroport de París, per exemple, quan era obligat a tornar a Leningrad. La pel·lícula se centra en la primera vegada que Nureyev va sortir de la Unió Soviètica, el 1961, aleshores integrant de la Kirov Ballet Company, que tenia programades unes actuacions a París. S’organitza narrativament amb un entreteixit de moments de fascinació de l’entrada a París i moments de la infància i de la seva formació amb Aleksander Pushkin, cèlebre mestre de ballarins de Sant Petersburg, que interpreta el propi Ralph Fiennes amb enorme pes dramàtic i en un rus a pèl.

El guió es basa en una novel·la de Julien Kavanagh, ballaria retirada per un accident i que va obtenir l’admiració de Fiennes, el qual li va comprar ràpidament els drets del llibre. El director aconsegueix, mitjançant la seva mixtura de temps i propòsits, el colorit i el blanc i negre, obrir una finestra a l’interior de Nuereyev, la seva personalitat, forta i egoista, els seus dubtes personals i la seva tossuderia artística, la seva confusió i els seus titubejos, entre accions contradictòries com el “quedar-se” o “l’anar-se’n” en sentit ampli, com el sentimental, el sexual o l’ideològic.

També s’integra al relat com a personatge clau, a més del Pushkin mestre, el de Clara Saint, la jove francesa que interpreta Adèle Exarchopoulos, que bé podrien ser els ulls de l’espectador davant la insolència del geni, entre la fascinació i la irritació. La bastida de Nureyev la construeix en pantalla Oleg Ivenko, un ballarí professional que debuta com a actor i que transmet potència en el salt i antipatia en el tracte. És a dir, que probablement compleix el propòsit del retrat de Fiennes amb la seva figura, pletòrica en allò escènic i discutible en allò mundà.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *