Suplement

Reportatge

El bosc, més enllà dels arbres

Jordi Camprodon
19 d'agost de 2020

Quan anem al bosc, i mira que hi ha boscos per triar a Catalunya, el primer que ens fixem –habitualment– és en els arbres. És natural que sigui així, sent-ne l’ésser viu més monumental sobre la coberta del sòl i el principal recurs forestal comercialitzat en aquests moments. La qüestió és que els arbres són només una petitíssima part de la biodiversitat del bosc, important això sí, i l’element que el defineix, altrament parlaríem de brolles o pastures, que són també ecosistemes forestals.

La diversitat biològica (en endavant biodiversitat) o conjunt d’organismes que componen un ecosistema arriba a la màxima esplendor entre les terres emergides, en els boscos. En els oceans l’equivalent són els esculls de corall, avui en dia sistemes vius altament amenaçats per l’augment de temperatures a causa del canvi climàtic. Parlant de canvi climàtic, els boscos de la regió mediterrània comencen a partir-ne els efectes, en forma d’estrès hídric (manca persistent d’aigua). Si no s’atura l’increment de temperatures, hi haurà una migració dels boscos que coneixem cap a cotes més altes i una substitució per matollars a les zones més àrides. Per exemple, segons els models de predicció que elaboren els ecòlegs, el pi roig probablement desapareixerà en uns decennis des del sud de Catalunya fins al Vallès, Osona i el Baix Ripollès i quedarà refugiat a les cotes altes del Pirineu. Els roures mediterranis, l’alzina i el pi blanc, més adaptats a les noves condicions, ocuparan el seu lloc.

Per altra banda, grans superfícies de boscos tropicals estan desapareixent a marxes forçades, a mesura que s’incrementa la demanda de determinats productes de consum, com l’oli de palma, aparellat amb el creixement exponencial de la població humana. No obstant això, a Catalunya i al conjunt dels països mediterranis, els boscos han incrementat la seva superfície des de mitjans del segle XX. La causa ha estat l’èxode rural en zones de muntanya i la recuperació del bosc on abans hi havia conreus i pastures, tot i comptar els efectes dels grans incendis forestals. També n’augmenta la biomassa pel balanç positiu entre el creixement anual i l’aprofitament en actiu a la baixa. Tot i aquest escenari, arreu d’Europa ja no queden boscos verges i quasi no hi ha boscos autènticament madurs, d’arbrat vell que hagi seguit una dinàmica natural durant molts decennis o centenars d’anys, fins al punt que ja no es palpa l’empremta humana.
La biodiversitat esdevé el motor de funcionament del bosc i la base sobre la qual es construeix tota la cadena de béns i serveis que l’ecosistema ofereix als humans. D’entrada no és un tema menor, doncs. Remarquem que sistemes amb major diversitat d’estructures (diversos estrats de vegetació i d’edats de l’arbrat, inclosos arbres vells i decrèpits) comporten una major complexitat del sistema, que el poden fer més resistent a pertorbacions i més resilient (major capacitat de recuperar-se de forma ràpida) un cop ha passat una plaga, una malaltia, un temporal, un incendi… Part d’aquesta complexitat permet una diversificació de productes i major capacitat d’adaptació al canvi climàtic. Un exemple en serien els boscos mixtes, de pins, alzines i roures, on cada espècie arbrada —i del sotabosc— porta associada els seus fongs, escarabats, papallones o ocells, enriqueix el sòl amb components complementaris, respon de diferent manera als incendis i al canvi climàtic i diversifica els productes i serveis a la societat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La protecció d’hàbitats i espècies és un compromís que assumim públicament i que s’ha traslladat en normatives europees (dues Directives: Hàbitats i Ocells) i legislació estatal i autonòmica. Al mateix temps, es pot distingir la biodiversitat funcional, grups o espècies clau en el funcionament del ecosistemes i que es compon dels insectes pol·linitzadors, els ocells i rosegadors dispersadors de llavors o l’entomofauna descomponedora, herbívors i insectívors, predadors d’herbívors i insectívors i predadors de predadors d’herbívors i insectívors. Per tant, protegir la biodiversitat del bosc ha de tenir en compte no només unes quantes espècies amenaçades —importants, això sí— sinó els grups funcionals, especialment els que es relacionen estretament amb la complexitat de l’ecosistema.

Com més complexos són els boscos més complexa és la gestió i poden aplicar-se diferents models de planificació forestal. Una opció és simplement distingir zones amb un interès més productiu per proveir-nos, per exemple, de llenyes, fusta o bolets, i zones d’interès més protector, excloses d’aprofitaments forestals per a la protecció hidrològica de valls i pobles, conservar la biodiversitat o preservar boscos vells. Els arbres, a mesura que envelleixen, acullen més biodiversitat, en forma de fongs associats a les rels o a la fusta morta que es va produint al cor del seu esquelet, alhora que es formen escletxes, s’esberlen per un llamp i es descomponen per dins. Aquestes cavitats les aprofiten aràcnids, insectes i vertebrats, mentre l’escorça es cobreix de líquens i molses. Parts del bosc són més tancades i a redós es refugien les plantes que fugen de massa llum. Al costat, s’obren clarianes per arbres que decauen per senectut, perden frondositat de capçada i acaben morint per l’atac d’algun fong o bé perquè els més espigats els tomba el torb. L’arbre mort, en peu o tombat, mentre es transforma en matèria del sòl, proporciona microhàbitats per fongs i invertebrats saproxílics i refugi per ocells, ratpenats, lirons i genetes. La biodiversitat del boscos es multiplica a mesura que s’incrementa la seva maduresa. Només a la reserva natural del bosc de la Maçana, una fageda amb fajos i roures centenaris al vessant nord del massís de l’Albera, els experts hi han registrat més de 8.000 espècies.
Perquè aquests sistema funcioni a una escala temporal llarga, cal preveure superfícies prou grans de bosc madur, de l’ordre de desenes o centenars d’hectàrees, que permetin la consecució de cicles de regeneració causats per l’obertura de clarianes, on se succeeixen la maduració, el decaïment, la mort i altra cop regeneració per grups d’arbres. El resultat és la diversificació del bosc en l’espai i el temps. En boscos actuals, molt joves o d’arbres molt coetanis, assolir aquest procés és qüestió de temps i ajuda. Ajuda que pot venir de la mà de la silvicultura aplicada a ajudar i a accelerar el procés de maduració del bosc.

Destinar boscos a una silvicultura orientada a maximitzar la producció no significa que siguin deserts de biodiversitat. Però sí que acostumen a presentar valors relativament discrets. Pensem que tallar els arbres als 80, 100 o 120 anys, com és habitual, ni tan sols els acosta a la meitat de la seva longevitat potencial. No obstant això, un cultiu forestal com les pollancredes, una plantació pura i dura, mantenen una comunitat d’ocells associada a la presencia d’estaques (arbres morts dempeus) que el gestor ha respectat o fins hi tot ha pogut generar deliberadament, però poden representar una “trampa ecològica” si la tallada coincideix en pocs anys de diferència en distintes parcel·les veïnes. Per altra banda, els boscos dedicats a protecció estricta poden no assolir els alts valors de diversitat potencial que els pertocaria, si coincideixen amb vessants de sòl magre i en condicions climàtiques extremes. Per exemple, s’ha comprovat com rodals de bosc madur de pi negre pirinenc emplaçats a la part culminar no presenten valors més elevats de diversitat d’ocells i quiròpters, que rodals més joves emplaçats a més baixa altitud.
Aquest model de zonificació ha de tenir molt en compte l’escala espacial i temporal de distribució d’espècies amenaçades de flora i fauna i d’hàbitats d’interès de conservació prioritari. Aquest model, portat a gran escala, pot aplicar-se amb cert èxit a grans extensions de boscos boreals, però difícilment a escala mediterrània, amb gran heterogeneïtat d’hàbitats, alta densitat de població humana i pressions a nivell global, com els grans incendis. A escala catalana pot ser útil en petites superfícies, per exemple en plantacions forestals d’escasses hectàrees dins una mosaic forestal, com el que trobem a les Guilleries.

Un altre model de planificació forestal cerca la combinació de diferents objectius dins un mateix bosc. Un objectiu pot prevaldre sobre l’altre, però els ha d’integrar tots, productius, ecològics i recrtius. Es pot parlar, per exemple de rodals de bosc amb objectius productius que integren components essencials d’etapes més madures de la successió forestal i que estableixen circuïts per caminar, córrer, prendre “banys de bosc” o per a activitats educatives. La integració inclou la preservació d’espècies amenaçades a escala europea i local, així com el manteniment d’estructures d’hàbitat pel conjunt de la biodiversitat, amb una atenció especial per a les espècies clau i els grups funcionals. Per exemple, en un rodal productiu de fusta, en el qual es tallen els arbres molt abans de la seva mortalitat natural, s’hi incorporen arbres grossos i decaiguts que no es tallaran mai, diferents tipus de fusta morta i microhàbitats (per exemple, cavitats en tronc o soques amb epífits) i altres elements diversificadors, com ara les heures i altres lianes enfiladisses i la coberta arbustiva, sense estassar-la totalment per sistema.

L’avantatge d’aquest mètode és que permet resoldre el problema de l’escala temporal i espacial de la zonificació que he descrit al principi, a l’evitar la fragmentació en zones on es protegeix molt i altres on no es protegeix gens la biodiversitat. Aquest model pot aplicar-se tant a boscos d’arbrat d’edats molt similars, com a boscos amb grups d’arbres de diferents generacions. En el primer cas, és bàsic que les tallades que es faran en una, dues o tres intervencions, ocupin superfícies discretes i es combinin amb corredors de bosc més madur que enllacin amplis espais de bosc jove. Són compatibles amb la conservació d’espècies sensibles i ecològicament complexes si tenen en compte les seves necessitats ecològiques. Un cas particular és el gall fer, una de les espècies forestals més amenaçades i que, al Ripollès, arriba al límit més meridional de la seva distribució mundial. Una joia emplomada i una prioritat a conservar. En el cas de boscos amb moltes edats, la compatibilització pot ser més fàcil, malgrat que la gestió més complexa, al reunir en petits espais totes les edats del bosc. Mai falta coberta arbrada, ja que es trien per tallar arbres solitaris o grups d’arbres seleccionats, repartits pel rodal.

La confluència total entre objectius sempre és limitada, sobretot si es vol fer rendible un aprofitament, amb els preus baixos en què està el mercat de la fusta. Per tant, els dos models de planificació descrits (zonificació i integració) es poden combinar i la integració d’objectius ha de ser prou intel·ligent per saber quan i on prioritzar-ne un o altre. Malgrat que la gestió integradora d’objectius pot prevaldre en la major part d’un territori, també pot ser necessària una certa quantitat d’àrea forestal exclusiva per satisfer una demanda determinada. Per exemple, rodals a conservació, bé com a reserves forestals a evolució lliure, bé en forma de reserves de biodiversitat dirigides per mitjà de la silvicultura, amb la finalitat de preparar un rodal jove i coetani cap a estadis de major maduresa i complexitat. També pot combinar-se amb l’existència de rodals destinats exclusivament a la producció de béns, com plantacions forestals altament productives de poques hectàrees. Aquestes plantacions poden ocupar per exemple terrenys planers, més fàcils de treballar, de vocació agrícola, i repartir-se disseminades en paisatges heterogenis, on es combinin amb boscos multifuncionals, boscos madurs i espais oberts de brolla, pastura i conreu. ea

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *