Suplement

Alegria interior

El caminar per ser simple

Toni Juclà
17 de desembre de 2018

Són les coses simples les que em fan lliure. Caminar n’és una. M’ajuda a canviar l’ambient mental, a tranquil·litzar la circulació agitada de pensament. Per arribar a deixar-los en un segon pla per un instant. I moltes vegades aquests moments de pausa m’aporten el desllorigador del mal de cap que em perseguia de fa dies.

Quan camino em deixo portar pel camí, a través d’escoltar el so del meu caminar. Escoltar de manera transversal, amb tots els sentits. Notar el contacte dels peus a terra. Obrir el camp de visió per deixar-me sorprendre per qualsevol cosa que es faci present. Escoltar el so del moviment, de l’impacte, del fregament. O percebre l’olor del que m’envolta, potser la corporal, d’un rastre animal o la meva preferida, la fragància embriagadora del perfum d’una planta, en ser fregada pel contacte voluntari. Això és sentir el caminar per un espai, això és connectar-me a la mare Terra, potenciar la circulació d’energia vital. Ampliar l’encadenament d’instants presents que porten a la llibertat de ser simple. Perquè no hi ha gaires coses més simples que caminar, acció que no necessita entrenament, ja que és un hàbit adquirit. Pots entrenar l’estil de moviment, el passeig, la marxa o el córrer, tots són igual d’efectius tots els mètodes porten a gaudir del medi que t’envolta, a sentir-te dintre i fora. És una pràctica senzilla i plena d’humanitat. És planera perquè és innata, ens movem per instint. És humil perquè només un pot posar-la en pràctica, només la pot viure un mateix. No és una pràctica de bones intencions, vull dir que no és una pràctica que només en el fet de pensar-hi ja en tenim prou, ni el fet de recomanar-la serveix per trobar la pau interior. Sinó que és necessari portar-la a terme amb bona voluntat, sabent que potser només aconseguirem un instant d’escolta del caminar. N’hi ha prou per descobrir la joia de ser present a l’aquí i l’ara.

Puc imaginar el que seria no tenir inquietuds, preocupacions, ni ansietats de cap mena. Perquè quan camino la pau flueix, la ment es tranquil·litza. La calma de l’acció em porta a acceptar el bo del camí recorregut. El temps cronològic s’adapta a la meva necessitat, perquè puc tenir pressa per anar a treballar i aquells cinc minuts, aquella volta al barri, m’ofereix l’impuls energètic suficient per viure el que el dia porta a viure. I també puc agrair el dia passat quan abans de sopar m’arribo fins a la Creu del Morral, aquell passeig és relaxant, gratificant i harmoniós. Caminar recorda que no necessito gaire cosa, ni necessito ningú que m’acompanyi, tot i que és agradable compartir el trajecte. Només la predisposició de veure el bon camí, de viure la bona voluntat i de ser part de tot allò que t’envolta. Caminar és una bona manera de ser, de trobar el que un és.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *