Suplement

Economia

El càstig de fer els deures

Joan Carles Arredondo
29 d'agost de 2020

Un bon grapat d’ajuntaments, no és agosarat dir que la majoria, estan encesos contra la pretensió del govern central de dictar-los què han de fer amb els diners que, amb esforç i bona gestió, han pogut acumular els últims anys. La invasió en l’autonomia municipal que suposa el decret que el govern portarà a validar en els propers dies al Congrés dels Diputats –afortunadament sense tenir-ne assegurada l’aprovació– és un menyspreu, un més, a unes administracions que tenen un paper molt rellevant per contribuir a la sortida de l’actual crisi econòmica derivada de la pandèmia del coronavirus.

Durant anys, els ajuntaments han estat les úniques administracions que no només han quadrat els números, sinó que han aconseguit tancar els exercicis amb superàvits. Els ingressos superaven les despeses perquè, ja anteriorment en una altra mostra del poc respecte que els governs estatals de tots els colors han tingut amb els ajuntaments, s’obligava les administracions locals a no gastar el que havien ingressat de més si no era per avançar el pagament de deutes. En total, a l’Estat, els ajuntaments tenen 14.000 milions d’euros estalviats –els catalans, 3.500 milions– perquè el govern central no els deixa que els puguin destinar a millorar els serveis als ciutadans (que bé hi haurien de tenir dret, perquè han pagat els seus impostos).
El punt de partida de la paradoxa que uns governs sistemàticament incomplidors amb els objectius de dèficit es vegin amb cor de dictar el que han de fer administracions que sí que els compleixen s’ha de buscar en l’any 2012. En plena crisi financera, els dos principals partits espanyols van pactar la cèlebre revisió de la Constitució –article 135– que admetia que la prioritat en la gestió era el pagament dels deutes. Començava també llavors una forta persecució als ajuntaments perquè es posessin al dia en els seus comptes, amb l’obligació de fer plans financers si queien en dèficits o si tenien endeutaments elevats.

Les normatives que s’han exigit als ajuntaments, també per exemple en els terminis de pagament als proveïdors, són les mateixes que els governs estatals –i, tot s’ha de dir, bona part dels autonòmics– han estat incapaços de complir. I, si bé entre els mateixos ajuntaments hi ha excepcions, les dades acumulades han mostrat com els municipis han pogut tenir superàvits quan la resta d’administracions –govern central, autonomies, Seguretat Social– acumulaven dèficits i incrementaven l’endeutament.

Quin és el preu d’haver fet els deures? Doncs, gairebé un càstig. La crisi de la Covid-19 ha generat noves necessitats per als ciutadans i per a les empreses i, tot i que les grans mesures –el pagament dels expedients de regulació, els ajuts estructurals a sectors determinats o les inversions en sanitat, per posar alguns exemples– corresponen als governs centrals i autonòmics, hi ha algunes actuacions en les quals el concurs dels ajuntaments, per limitat que sigui, també pot contribuir a reduir la factura social i econòmica de la pandèmia. Però als ajuntaments no els ha estat concedida la sobirania de determinar com gestionen els diners. Tenen 14.000 milions d’euros estalviats (3.500 milions en el cas de Catalunya), però no pot decidir si els aplica a mesures que pal·liïn l’impacte de la pandèmia en les butxaques dels ciutadans o els comptes de les empreses (reduint o eliminant alguns dels impostos que els cobren, per posar un cas).

Era del tot lògic que els ajuntaments sol·licitessin destinar part dels diners dels superàvits a ajudar els seus ciutadans i les seves empreses, però la resposta del govern, a més de tardana, ha estat decebedora. La proposta ha estat que els ajuntaments donin aquests estalvis al govern, que serà qui els administri. Com si els ajuntaments no sabessin administrar-se’ls per ells mateixos. Se’n podria dir paternalisme mal entès, però és pitjor. És un comportament semblant al del més fort de la classe ultratjant el més dèbil, que no és exactament l’Ajuntament, és el ciutadà –o l’empresari– que hauria pogut obtenir una ajuda del seu ajuntament ara, que és quan la necessita, i no quan ho decideixi el govern central.

Les últimes informacions parlen que el govern intenta suavitzar el decret, però la qüestió no és si la decisió és més o menys dura. És més el concepte que un govern es cregui amb el dret de dictar deures a una administració que és la primera a la qual acudeixen els ciutadans quan consideren que necessiten alguna ajuda. El decret és una mala decisió.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *