Suplement

Economia

  • Compartir

El comodí de la moderació salarial

Joan Carles Arredondo
16 de gener de 2022

L’índex de preus de consum (IPC) va experimentar l’any que tot just s’acaba de deixar enrere una pujada desconeguda des de 1992. El creixement del 6,7% té causes identificades, però sobretot conseqüències que encara estan per explorar, perquè el conjunt de factors que han contribuït a aquesta pujada sense precedents en els últims gairebé 30 anys encara són presents i els auguris dels governants sobre si s’esvairan al llarg dels propers mesos no deixen de tenir una fiabilitat equiparable a la d’un endeví davant una bola de vidre: escassa.

Els motius d’una pujada tan pronunciada han estat profusament explicats, però no és sobrer recordar-los. El punt de partida és la frenada en sec de l’activitat productiva a causa de les restriccions pandèmiques. Durant aquell període, la producció es va reduir, però no era rellevant perquè tampoc no hi havia gaires opcions de consumir. Amb el temps es va anar creant una borsa de demanda insatisfeta d’articles que la cadena productiva, tant de temps aturada, no tenia capacitat de satisfer. Amb menys productes –menys oferta– i més necessitat de consum –més demanda– els preus marcaven una tendència alcista que s’ha vist agreujada per problemes logístics, fruit de la deslocalització industrial del Tercer Món, generalitzada i, com s’ha vist, errònia. Les expedicions de productes van passar per un coll d’ampolla als ports, amb preus de transport que s’enlairaven i un parc de contenidors que no donava l’abast. Menys producte i més demanda insatisfeta.

Mentre tot això s’estava produint els preus de l’energia han enfilat un camí ascendent que encara no s’ha aturat. Això afecta directament l’indicador de l’IPC, però també indirectament, perquè suposa un increment de costos productius que, d’una manera o altra, s’ha d’acabar repercutint en els productes i els serveis. En aquesta escalada de preus energètics, cal dir-ho, hi incideix també la geopolítica. Els actuals no són exactament temps d’estabilitat. Hi ha molt de geopolítica i també de costos agregats vinculats a les polítiques contra el canvi climàtic. Tot això és cert. Com també ho és que en temps inestables, sempre hi ha excuses dels sospitosos habituals per aconseguir rèdits econòmics.

En aquesta anàlisi, algú hi veu que els salaris hi hagin tingut alguna responsabilitat? Doncs, ara, el govern de l’Estat ha engegat una nova croada en favor de la moderació salarial. Aquest mateix dilluns, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja llançava advertències sobre creixements salarials equivalents a l’IPC, perquè, segons la seva anàlisi, contribuirien a una perpetuació de l’escalada de preus.

Com a exercici teòric, el vaticini del president pot arribar a ser encertat. Però si es traspassa a la pràctica, hi hauria alguns matisos a introduir-hi. Per exemple, els preus de bona part dels lloguers estan associats al creixement de l’IPC. El mateix ciutadà a qui se li adverteix sobre el seu salari haurà d’afrontar aquesta pujada, el lloguer li pujarà un 6,7%, que traduït –i en termes mitjans– implica que a Barcelona haurà de pagar 54 euros més cada mes, 648 euros cada any, o 48 euros més per un pis de 70 metres quadrats a Granollers –576 euros a l’any– o 36 més a Vic –432 a l’any.

Això sense tenir en compte que, ja aquest any, la inflació li ha comportat augments de preu en el 70% dels productes que consumeix (energia, aliments, transport i habitatge). Els càlculs indiquen que la pujada de preus retallarà fins a un 10% el diner real de les llars. S’ha de tenir en compte que l’any ja comença amb increments de preus anunciats en vehicles, amb un nou impost sobre emissions, a les autopistes, la que s’anuncia pel tabac, de subministraments com el gas, amb independència de decisions d’empreses privades, com productors de cervesa que aplicaran els creixements dels costos de primeres matèries com els cereals, els proveïdors de serveis de telecomunicacions… i el que anirà arribant.

Davant de tot això, la proposta del govern és moderar els salaris. La moderació salarial és com el comodí del públic. Si els preus no pugen, els salaris s’han de mantenir, perquè no es perd poder adquisitiu. Si pugen en plena crisi, s’han de moderar per no agreujar la crisi. Si la recuperació de la crisi, com passa actualment, porta a una escalada de preus que no té a veure amb els sous, també s’han de moderar perquè en cas contrari es mantindrà l’escalada. El missatge ve a ser tan simple com aquest: els salaris, moderats sempre, i si això fa perdre poder adquisitiu que cadascú se les apanyi.

Encara que el concurs dels sindicats en qüestions com l’aprovació d’una reforma laboral (que més que una reforma és un retoc cosmètic) faci imprevisible el paper que jugaran davant d’aquesta crida a la moderació salarial, no costa imaginar-se que alguna oposició hi faran. En altres temps, i amb altres governs, ja s’estaria parlant d’un hivern calent (valgui l’oxímoron), però els temps no estan per a grans auguris.

I, com a marc de fons, està en risc un altre factor que no apareix entre les causes del creixement desbocat de preus, les polítiques europees d’estímul vigents des de la sortida de la crisi financera. Convindria mantenir el cap fred per veure que canviar aquestes polítiques seria contraproduent, però com que tampoc són temps de paciència, als partidaris de mantenir aquesta política fins que passi la tempesta només els queda l’opció de creuar els dits.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.