Suplement

Economia

El cost del rebost

Joan Carles Arredondo
21 d'octubre de 2019

La cistella de la compra d’una família de Barcelona és un 9% més cara que a les ciutats de l’Estat on els aliments surten més barats. Per percepció, ja semblava evident que omplir el rebost és més car a Barcelona que a Vigo, que és la població més barata de l’Estat, però un informe de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ho ha constatat després d’aplicar una metodologia que va més enllà de comparar el preu d’un parell de productes: n’ha avaluat 224 en 1.225 supermercats de 65 ciutats a l’Estat. En total, 184.000 preus comparats.
Ja hi ha, doncs, una primera evidència. Barcelona és la segona gran ciutat més cara de l’Estat quan s’ha d’omplir el rebost. Encara n’hi ha una de més cara, que és Palma. De fet, les Illes i Catalunya competeixen a l’hora de tenir el dubtós privilegi de destacar per haver-se de rascar més la butxaca quan es compren aliments.

L’objectiu de l’informe de l’OCU no és tant comprovar quina és la zona de l’Estat on és més car omplir el rebost com comprovar quines són les cadenes on comprar resulta més costós per fer orientacions que permetin estalviar. Perquè, per exemple a Barcelona, la diferència entre comprar en l’establiment més barat i el més car pot arribar a ser de 1.900 euros.

És normal, perquè Barcelona és una ciutat molt gran, amb diferències notables entre barris que es poden argumentar per molts motius: el cost del local n’és un. Ja és curiós, però, que el més barat i el més car estiguin precisament al mateix carrer: a un extrem i l’altre de la Diagonal. L’Alcampo de Diagonal Mar és el més barat. Un Caprabo situat prop de la plaça Francesc Macià, el més car. Malgrat que les cadenes que apareixen amb preus més cars argumenten que l’informe només té referències quantitatives i no tant en la qualitat dels productes que es posen en comparació, l’OCU té una altra justificació per detectar les diferències de preu que es donen a les ciutats: com més compacta és la població analitzada, menor és la diferència de preu; probablement perquè un dels principals motius de compra sigui la proximitat de l’establiment, però si les distàncies no són tan llargues entre una botiga i l’altra, comparar preus és més senzill, i llavors el cost és un bon argument per canviar hàbits. Per això, per exemple, hi ha diferències més grans dins de Barcelona que dins de Girona.

El rànquing de l’OCU assenyala com a marques més barates algunes de regionals, com Dani a Andalusia, i per localitzar una ensenya que tingui presència a tot l’Estat, cal arribar al tercer lloc, que ocupa Alcampo. Aquesta seria la més barata en l’àmbit català i la seguiria Mercadona (al llistat complet no hi apareixen algunes ensenyes que han fet del preu el principal reclam, com Lidl i Aldi, perquè no ofereixen la totalitat de marques que entren en les comparacions). Alcampo ha superat la cadena que presideix Joan Roig perquè l’últim any va baixar el preu d’una bona colla de productes, mentre que a Mercadona va passar just al contrari: van pujar. Algunes de les cadenes que apareixen en el llistat de les més cares sí que són catalanes: és el cas de Suma, Sorli Discau i, en menor mesura, Condis.

A l’Estat, omplir el rebost té un cost mitjà de 5.100 euros. Tot i que això suposa un 2,6% més que un any abans, la xifra encara està per sota de la que hi havia abans de la crisi. Fins a aquesta profunditat va arribar la crisi, que encara no s’ha superat el que es gastava fa 11 anys. També és cert que els preus en general, i també en alimentació, tenen tendència a estancar-se. L’any passat els costos en productes alimentaris va créixer només un 0,3%. I això porta a remarcar fins a quin punt s’estan moderant els preus en els últims mesos. Aquest mateix dilluns es va fer públic l’índex avançat de preus de consum (l’oficial es fa públic a mitjans de mes). En l’últim mes, el cost de la vida va baixar un 0,2% respecte al mes de juny, i ara l’increment interanual és de només un 0,1% a l’Estat.

De l’IPC se’n parla molt sovint. Almenys dos cops al mes (quan apareix l’índex avançat i quan apareix l’oficial). És un indicador de gran importància, perquè encara és referència per calcular variacions salarials en molts convenis, i l’Estat torna a considerar-lo adient per calcular, per exemple, les revisions de les pensions, i també és referència per als càlculs dels increments dels lloguers. Però no sempre s’explica la metodologia per calcular-lo. Per ser sintètics, explicarem que l’Institut Nacional d’Estadística espanyol, l’encarregat d’elaborar les dades, té un llistat de 400 productes i serveis que, classificats en 12 grups, formen part de la cistella de la compra dels ciutadans. L’informe intenta recollir com han evolucionat els preus d’un conjunt de productes d’alimentació i begudes no alcohòliques, el transport (aquí s’hi compta la benzina), l’habitatge (en aquest cas s’inclouen els costos energètics), hostaleria, lleure i cultura, vestit i calçat, parament de la llar, medicines, comunicacions, begudes alcohòliques i tabac, i ensenyament.

El mateix INE ha calculat quin pes té cadascun dels productes inclosos en aquests grups en la cistella de cada família per acabar concloent fins a quin punt ha pujat el cost de la vida. S’acaben calculant 220.000 preus de 479 productes i serveis. Com a font d’informació, hi ha les que ofereixen 29.000 establiments de 177 municipis. Les fórmules de l’estadística fan la resta per acabar de configurar una sèrie històrica de preus que és la que, mes rere mes, permet avaluar com està evolucionant el cost de la vida. Amb la crisi, es va acabar sabent que si el creixement és molt intens, la cosa va malament, però que si no hi ha cap creixement o fins i tot una baixada també malament. I les polítiques econòmiques es basen a intentar tenir uns creixements moderats de preus.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *