Suplement

Ho negaré tot

El costum de matar

Jordi Remolins
9 de febrer de 2017

Als seus seixanta-vuit anys Edmund Emil Kemper III, més conegut com a Ed Kemper o com “l’assassí de les col·legiales” segueix esperant la mort en una cel·la de la presó estatal de Vacaville (Califòrnia). Té un quocient intel·lectual superior al d’Albert Einstein i de la mitjana de la població, de 136. El mateix de fet que al programa Sálvame atribueixen a Jimmy Giménez-Arnau, i només uns punts per sobre dels de Kiko Hernández, Mila Ximénez i Kiko Matamoros. Qui ho diria, no?

El mateix dia que Lee Harvey Oswald va assassinar a John Fitzgerald Kennedy, Ed Kemper va tirotejar a la seva àvia, mentre el seu avi era a comprar amb una camioneta. Quan aquest va tornar, per allò d’estalviar-li patiments i de pas l’esbroncada que li cauria, també va matar-lo, tot i que no hi tenia cap mena de ressentiment. La trajectòria d’assassí múltiple de Kemper només havia viscut un pròleg adolescent. Només tenia quinze anys. Va passar-ne cinc més tancat en un manicomi d’Atascadero, on va ser prou hàbil per a fer creure als metges que havia superat aquella etapa fosca, que havia inclòs també tortures i assassinats d’animals, entre els quals el gat de la seva mare. El segon brot va ser d’un salvatgisme exponencial en una Califòrnia que vivia immersa en una febrada hippie, de la qual ell no n’era copartícep. De fet els 2’05 metres d’alçada i més de cent-trenta quilos de pes, l’havien convertit en un gegant que difícilment passava desapercebut al voltant del San Francisco de finals dels 60 i principis dels 70.

Les relacions familiars complicades amb pares i germanes, el seu posicionament ideològic que el predisposava a allistar-se al Vietnam o a postular-se com a policia en una època on el jovent apostava just pel contrari, van convertir-lo en un individu inestable i estrany. Tot plegat és analitzat en el llibre Avenida de los gigantes (Anagrama) del francès Marc Dugain, que va escriure després de veure’n un documental d’Stéphane Bourgoin. Ed Kemper es converteix aquí en Al Kenner, per ficcionar una història que ens atrapa amb el magnetisme animal que tenen tots els rara avis que defugen les pautes de comportament que socialment es consideren “normals”.

 

 

De fet l’atracció per aquesta mena de personatges és una constant en la cultura moderna. Charles Manson és una autèntica icona popular, amb vincles sobretot musicals gràcies a la seva relació amb Dennis Wilson dels The Beach Boys, o que algunes de les seves cançons hagin estat interpretades per Devendra Banhart, System of a Down o Marilyn Manson (cognom no gens casual) entre d’altres. Herbert Mullin, veí de cel·la de Kemper durant uns anys, també va deixar una estela californiana de tretze víctimes mortals. Pel·lícules com Zodíac, del mateix director de Seven, David Fincher, sobre l’assassí del zodíac que també va ser cèlebre al San Francisco d’inicis de la dècada dels 70, o bé Summer of Sam, de Spike Lee, es deixen captivar per psicòpates assassins reals dels quals han contribuït a perpetuar-ne el record.

Una de les obres referencials pels inquiets en aquesta temàtica, és el llibre Los carniceros (Editorial Valdemar) de Brian Lane, que repassa una trentena llarga d’assassins en sèrie, diferenciant-los segons els seus modus operandi a l’hora de matar i fer desaparèixer el cadàver: bany d’àcid, incineració, canibalisme, desmembrament, cal viva… Una guia per si un dia teniu temptacions estranyes. O ara em direu que no heu tingut mai unes ganes boges de carregar-vos a mig veïnat?

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *