Suplement

L'entrevista

  • Compartir

“El gran alpinista fa l’activitat per a ell, no per demostrar res a ningú”

Text: Marc Codinas / Foto: Alfons Valls
8 de setembre de 2021

L’alpinista lleidatana Araceli Segarra Roca (1970) és un inspirador exemple de determinació i èxit. Des de ben jove s’ha dedicat al muntanyisme i, concretament, a l’alpinisme, coronant diversos cims superiors als 8.000 metres a més de l’Everest, i ha escalat vies de gran dificultat. Durant els anys, ha estat capaç de combinar l’escalada amb un gran nombre de diferents feines, incloent-hi les de model, escriptora, conferenciant i presentadora de televisió.

D’on va sorgir la seva afició per la muntanya?
Va ser una cosa progressiva. Vaig començar fent espeleologia a través d’un curs al Centre Excursionista de Lleida i arran d’això vaig anar descobrint altres esports. Amb l’espeleologia vaig agafar la base de tècniques amb cordes i maniobres. Més tard vaig complementar amb esquí de muntanya, escalada esportiva, escalada amb gel… Tot i que a casa no es feia muntanya.

No ha tingut mai patrocinadors de manera fixa. De quina manera s’ha finançat les expedicions?
No he treballat mai amb esponsoritzacions i quan he aconseguit diners per a un projecte ha sigut per pagar les despeses. M’ho he hagut de construir tot jo mateixa. He treballat en botigues d’esports de muntanya, com a secretària, cuidant nens, a la fruita, dibuixant plans aeris… Hi havia èpoques que tenia tres feines alhora i estudiava a les nits.

Entre altres ocupacions, també escriu contes infantils en els quals la protagonista és una nena alpinista que es diu Tina.
Tot el que explico als contes és fruit dels coneixements que he anat adquirint o he viscut a la muntanya. La idea dels viatges de la Tina era intentar que la canalla no perdi aquest esperit i aquesta intuïció i curiositat innata que té. La gent adulta que encara té esperit d’aventura és la que s’aconsegueix alliberar dels estereotips, dels dubtes, del que diran… Els nens no en tenen, d’això. Encara no han estat coberts per aquestes capes.

Enguany fa 25 anys de la seva ascensió al cim de l’Everest. Com ha canviat des de llavors l’alpinisme?
Pujar muntanyes a l’Himàlaia amb portadors, cordes fixes i traça oberta no és ben bé alpinisme, és un altre tipus d’esport. A vegades els mitjans de comunicació no transmeten correctament els conceptes. L’alpinisme és una altra cosa i jo crec que no ha canviat. És obrir una via nova o repetir una via on la progressió la portes tu, on l’activitat té un nivell tècnic i sobretot un compromís, el compromís de la dificultat. El gran esportista fa l’activitat per a ell, no per demostrar res a ningú, sinó per rebre una joia, aconseguir una satisfacció personal.

Durant la seva expedició a l’Everest per rodar el documental IMAX va tenir lloc aquell fatídic accident en el qual van morir vuit persones el 10 de maig del 1996. Creu que la pel·lícula ‘Everest’ (2015) reflecteix la realitat del que va passar?
El rescat el vam dur a terme nosaltres, que no sortim pas a la pel·lícula. No hi havia ningú més a la muntanya. Bé, hi havia una expedició sud-africana que no va col·laborar en el rescat, i després hi érem nosaltres, que vam pujar i vam oferir el nostre material posant-nos en perill a nosaltres i el nostre projecte, que era fer el documental sobre una ascensió a l’Everest i que vam haver de parar.

Hi ha hagut algun moment en què hagi pensat allunyar-se del muntanyisme?
En realitat, no. En primer lloc saps que és un tema que existeix, que pots morir o pots tenir un accident. M’hauria plantejat retirar-me si hagués vist que soc una persona negligent, és a dir, que cometo uns errors que són qüestionables o que no tinc prou habilitat i les meves actuacions poden tenir conseqüències cap als altres. M’he retirat de moltes muntanyes perquè si hagués continuat hauria posat la meva vida en perill i podria haver necessitat un rescat. El fet de portar-me jo mateixa a aquesta situació implica que hi haurà persones que hauran de venir a rescatar-me, i posar la seva vida en perill.

Quina ha estat la seva expedició preferida que hagi fet fins ara?
Això és com demanar-li a un pare que triï quin fill s’estima més. Però sobretot les que més m’han agradat són les que no he pogut fer cim. Estar al K2 completament sols en un campament a 7.000 metres d’alçada sense cap mena d’ajuda, sense portadors, cordes fixes ni oxigen i no fer cim em va deixar un record molt bo. Em deixa la satisfacció que m’he atrevit a trencar una barrera psicològica. Més de la meitat de projectes que he provat no els he assolit, però hauria pogut fer-ho fent-los per la via fàcil.

Per què va triar la Cerdanya per viure-hi?
M’he anat movent molt a la vida: he viscut als Estats Units, Mèxic, Barcelona… A poc a poc em vaig anar allunyant de la civilització urbana i ara visc aquí. La vida a la Cerdanya és caríssima, però m’agrada perquè estic a tocar de la natura. Quan no treballo entreno, i intento sortir cada dia. Esquí de muntanya, esquí de fons, bicicleta, escalada…

Té cap expedició en ment de cara al futur?
Sempre tinc projectes i viatges al cap. Fa unes tres setmanes érem als Alps escalant, ara marxarem a Picos de Europa… Fins fa poc ho teníem tot una mica parat per la Covid. Com que m’ho pago jo i els projectes són autofinançats no tinc necessitat d’anar-los promovent. Un cop ja he fet una activitat, com just abans de la pandèmia, que vam anar al Txad a obrir unes vies a unes parets que no coneix ni la tieta, doncs ho explico.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *