Suplement

Ho negaré tot

El mestissatge no existeix

Jordi Remolins
9 de gener de 2017

Comencem malament. L’encapçalament ja es delata per si mateix. Evidentment que existeix el mestissatge. Per desgràcia. Una altra cosa és que musicalment el puguem considerar un subgènere molt menor, o directament excloure’l tant com sigui possible de les nostres vides.

Els que vam créixer a la dècada dels setanta i vuitanta vam haver de lluitar contra murs de prejudicis que s’aixecaven des de les barricades de diversos integrismes, gairebé tan perillosos com els religiosos. Els rockabillys malparlaven de qualsevol música que no portés un ritme contagiós i endimoniat a l’adn. Els heavy metal consideraven pecaminós escoltar res on la sobreactuació no estigués a l’ordre del dia. Els aficionats al jazz et menystenien per no estar a la seva altura de comprensió a l’hora d’apreciar improvisacions infinites. I mentrestant la majoria de gent, tal com ara, no tenien el més mínim interès en la música, i es delectaven amb les propostes comercials amb què les radiofórmules ens bombardejaven nit i dia: Madonna, Bruce Springsteen, Level 42, Mecano i centenars de grups insubstancialment similars.

Per això quan abocant-nos al punk vam descobrir que més enllà dels exèrcits d’intolerants hi havia sonoritats interessantíssimes per conèixer, va ser com si el cel ens donés una segona oportunitat. Sí, el món pot arribar a ser un lloc meravellós, sempre que estiguem disposats a deixar-nos encomanar de tot allò bo que té, i ens desprenguem de la negativitat.

El rock alternatiu i el pop independent van ser per a molts la porta d’entrada a un univers que per desconegut va esdevenir més plaent encara. Entre les moltíssimes bandes que ens permetien escoltar cançons brillants, lluminoses, imaginatives i alliberades de les convencions que sovint tenallaven als músics més coneguts, hi havia un grup francès hereu de les bandes menys mainstream d’aquella escena, que cridava l’atenció per la frescor de la seva proposta. El 1988 la Mano Negra va debutar amb un desacomplexat Patchanka, on el cabaret, el punk, el rock’n’roll, la rumba i el pop entre molts altres estils es donaven la mà en un remolí d’energia. Cançons com “La Ventura” o sobretot el hit “Mala vida” en destacaven amb força, sota el lideratge de Manu Chao.

 

 

Amb els anys la Mano Negra va créixer en nombre de seguidors, va signar discos igualment brillants (Puta’s Fever, King of Bongo i Casa Babylon) i va independitzar a un Chao que es va convertir en referent d’una escena que sempre ha estat notablement per sota del seu talent musical. Desconec els fets de la persona, i encara que són nombroses les crítiques que ha rebut per la ideologia que defensa, sóc incapaç de valorar-lo. Aparentment, això sí, em sembla impecable.

La putada ha estat la generació de formacions que, sobretot al nostre país, s’han vist valentes per emparar-se en el paraigua del mestissatge. I el pitjor del cas és que els hereus d’aquells que abans escoltaven la música de les emissores de ràdio i les televisions generalistes, ara han abraçat un subestil que a banda de la sensació de bonrotllisme cronològicament molt pròxim a la del Club Super 3, ha realitzat molt poca aportació a l’escena musical.

Tot plegat, això sí, embolcallat de molt circ i malabars, gent sobre l’escenari movent-se fins al paroxisme i nassos de pallassos per amagar la nul·litat d’una proposta dirigida a un públic molt poc exigent. L’absència de cançons significatives n’és una bona prova, juntament amb la indiscriminada reproducció de formacions assimilables les unes amb les altres, amb aquell to de veu impostat i insuportable que m’obliga a carregar-me l’aparell d’alta fidelitat a cops de destral cada cop que cometo l’error de tenir una emissora de ràdio sintonitzada en un mal moment.

Gràcies a la pèssima música que es fa ara mateix no només en l’àmbit del mestissatge sinó en un percentatge bastant alt de les propostes, hem arribat a la paradoxa de reescoltar grups que consideràvem nefastos unes dècades enrere, com Modern Talking o Los Pecos, i creure que estem davant d’autèntics genis. Si seguim per aquest camí, potser fins i tot Phil Collins ens semblarà menys mediocre del que en realitat és.

Doncs res, que per mi el mestissatge musical equival a conjunt buit. Mentrestant però veurem fins on som capaços de rebaixar el llistó. Admeto que per ara no hi veig aturador.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *