Suplement

Economia

  • Compartir

El mètode Escrivá

Joan Carles Arredondo
7 d'octubre de 2021

A la comèdia El mètode Kominsky –disponible a Netflix– hi apareix, com a personatge secundari, l’Alex, un cambrer d’edat més que avançada que transporta, tremolós, la safata amb les begudes. De ben segur que l’espectador temerà que li caigui la safata i, encara més, que caigui el mateix personatge. Les escenes en què apareix aquest personatge criden l’atenció perquè no deixa de ser grotesc que hi aparegui un cambrer que no està en condicions d’exercir aquesta feina. Però, a la vista del que està proposant el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, aquestes escenes no haurien de resultar ni sorprenents ni grotesques, perquè, si no en l’agenda almenys sí en les seves reflexions, hi ha l’opció de propiciar que la vida laboral s’allargui fins al 70 o els 75 anys. Si la reflexió es fa realitat, no serà estrany trobar molts Alex, perquè Espanya és un país de molts cambrers.

És evident que Escrivá fa aquestes reflexions –que no són noves– en el doble context tàctic (les converses sobre el camí que han de prendre les pensions en els propers anys estan en curs) i estratègic (el sistema ha de tenir canvis profunds que vagin més enllà de les capes cosmètiques que han anat aplicant els governs, perquè la Seguretat Social té dèficits espantosos –7.000 milions d’euros en el primer semestre, segons les dades del Ministeri d’Hisenda–). En aquest doble context, el ministre demana, en una entrevista al diari Ara, “un canvi cultural” per “treballar cada vegada més entre els 55 i els 70-75 anys”.

Escrivá entén de números i de sistema de la Seguretat Social, que ha estudiat des dels temps que formava part de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). Potser està una mica més descol·locat a l’hora d’entendre la realitat laboral del país. Més enllà de fulls d’excel que, des del despatx, puguin demostrar la viabilitat del sistema, al carrer, a les indústries, les oficines, centres logístics i els establiments de restauració, hi ha una realitat d’ajustaments salarials i d’empreses –algunes molt grans, com les bancàries– que empenyen el seu personal de més edat cap a prejubilacions no necessàriament voluntàries.

Salaris a la baixa i prejubilacions no són precisament el millor context per garantir la viabilitat del sistema de pensions. I si bé és cert que els mecanismes d’aquest sistema són susceptibles de ser actualitzats, també seria interessant explorar altres aspectes abans de llançar-se a reflexions que, en el fons, culpabilitzen els treballadors en actiu.
Són els 65 anys, o els 67, que serà el topall de jubilació l’any 2027, massa poca edat per jubilar-se? Doncs, d’entrada, dependrà de l’activitat del treballador, perquè no és el mateix estar en un despatx que en una bastida. Hi ha un fet que transcendeix les reflexions del ministre, quan posa en relació la situació espanyola i l’europea. Les edats de jubilació a Europa són equiparables a les espanyoles i els sistemes de pensions a aquests altres països europeus resisteixen amb menors dèficits, de manera que el problema no és només una qüestió d’edats.

És desitjable que la reflexió del ministre prevegi que la prolongació de la vida laboral que planteja sigui voluntària i disposi d’incentius per ser aplicable. Perquè, de la mateixa manera que per incrementar l’edat mitjana de jubilació a l’Estat és vàlid plantejar que s’allargui la vida laboral, ho és que convindria que es procurés que no s’escurcés. Per exemple, tota la reconversió bancària ha estat marcada –a més de les fusions entre entitats que han atemptat contra la competència– en unes retallades laborals basades en prejubilacions. Això ha inclòs entitats amb participació estatal, en les quals el govern ha mirat cap a una altra banda quan s’estaven plantejant mesures que, efectivament, posaven en situació de jubilació persones que estaven molt lluny de l’edat mínima. Aquesta tolerància contribueix a allargar els períodes de jubilació i perjudicant el sistema de pensions. Una primera proposta, doncs, seria desincentivar la possibilitat d’aplicar aquest tipus de mesura, en les quals –a més a més– no es pot acreditar que els treballadors s’hi acullin de manera voluntària.

D’altra banda, com que el sistema de pensions espanyol està basat en les aportacions que fan els treballadors en actiu, no és la millor de les situacions que s’estigui fomentant una competitivitat basant-se en ajustaments salarials. Calen salaris més alts, perquè fan pujar les cotitzacions. Salaris més alts que serien factibles amb més productivitat. En canvi, l’atenció a la innovació i a la formació com a motors de la productivitat ha estat, per dir-ho finament, poc reeixida a l’Estat.
Posar el focus del problema de les pensions a l’Estat en l’edat de sortida del mercat laboral és també una idea amb riscos, perquè allargar les carreres professionals suposa una dificultat afegida per a les generacions joves que han d’accedir a la feina, en un país que té taxes d’atur juvenil molt elevades. Les comparacions amb Europa haurien d’incloure tots els paràmetres i, sense posar en dubte que en altres països de l’entorn pot no ser estrany veure treballar als 70 anys, com manifesta el ministre, sí que resulta estrany veure-hi tants joves sense feina.

Plantejar des del govern el debat sobre un sistema de pensions que genera grans dèficits que, per ser atesos, requereixen deixar de prestar altres serveis necessaris per a la societat, no és només legítim sinó exigible. Tan exigible com perquè els termes d’aquest debat n’abastin totes les arestes. El ministre Escrivá planteja el seu mètode –amb reminiscències al personatge del cambrer Alex d’El mètode Kominski–, però és necessari que en el camp de visió del debat hi figurin també altres disfuncions pendents de solució.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *