Suplement

Alegria interior

El poder de l’acceptació

Toni Juclà
6 de juliol de 2020

Acceptar les coses que passen pel camí no és gens fàcil d’assumir. Unes de les mestres en l’art d’acceptar el que toca viure, són les plantes. S’adapten en cada moment i preveuen en el mateix temps el que ha de venir. Un arbre és un ésser viu amb aparença dura i alhora flexible quan bufa el vent. Una herba de marge s’afanya a florir abans no arribi la sequera de l’estiu. I així observant el que ens envolta podem arribar a la conclusió que acceptar el que vivim és un poder sorprenent per gaudir i ser feliç. Tot i això, busquem massa raons per poder acceptar aquella cosa que incomoda i en canvi ens és molt més fàcil acceptar allò que ens és beneficiós. Estem tranquils, prenent el sol a la platja i estem insuportables després d’unes hores de treball a ple sol. Permetem que les situacions externes ens guiïn i deixem de banda el nostre interior. Per utilitzar l’anomenat art d’acceptar hem d’observar a fora i a dins, i posar atenció en cada situació. És en aquest instant que un percep el poder d’acceptació.

En el moment que he acceptat les meves cadenes (econòmiques, socials, familiars, de salut i tantes altres que hi podeu afegir), que m’angoixaven molt i no sabia per què hi estava lligat, m’he adonat que l’únic temps que puc viure és el present. L’ara i l’aquí, no hi ha res més. Respiro amb tranquil·litat, cada inspiració d’aire és un regal, cada expiració és un obsequi que ofereixo a altres éssers perquè puguin respirar. Ara les cadenes ja no pesen, ja no fan mal, s’han tornat fils. Els podria trencar, fer-los desaparèixer, deslliurar-me’n. Però no tindria sentit fer-ho, i no ho dic amb cap sentit de culpa ni de voler ser un bon màrtir, sinó perquè formen part de la meva existència, com les dels altres que també les porten i també m’ajuden. Perquè ara sé que només són un joc. Un joc a què he volgut jugar per recordar-me que estic viu.

Pintaré el present gràcies a on estic lligat. Si percebo les cadenes passades em costarà dibuixar, tot seran gargots que portaran penombres i foscor. Si són fils el que em lliguen hi podré pintar colors i coses boniques que em portaran joia i llibertat per fer i ser. Els lligams m’ensenyen per on he de passar. Un camí cap a l’origen de l’ésser. Descobrir que ja no estic empresonat, en la meva pròpia presó, que no és res més que els meus límits mentals i físics, provocats la majoria de vegades per la por de sentir. A sentir-me separat, sol, diferent i de no poder arribar allà on hagi d’arribar. Ara tinc el poder que em transporta a la llibertat de ser el que soc de veritat. Una titella guiada per la vida, amb la voluntat d’aprendre el que és això de viure. Ara tot és benvingut, fins i tot les noves cadenes, que es transformaran en fils un cop les hagi acceptat.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *