Suplement

Relats

El poder de l’art

Text: Oriol Padró Cirera / Il·lustració: Maria Peix
27 de juliol de 2017

“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”
Montserrat Roig

28 de juny de 1941 – Leningrad

Corria com un llampec pels carrers de Leningrad. Va arribar a les portes del conservatori i va reduir el pas per tal d’estalviar-se una esbroncada del conserge. Un cop fora de la seva vista va arrencar a córrer un altre cop pels passadissos fins arribar a la porta del despatx que buscava. Va esbufegar, es va pentinar els cabells i va picar a la porta. Quan va sentir la veu dient-li que passés, va obrir i la notícia que portava li va esclatar a la boca:

–M’he allistat! Marxo al front!

L’home que seia en el petit pupitre el va mirar a través de les ulleres de cul de got i durant uns instants no va dir res. Mai havia estat un home expressiu. Era una persona discreta que no solia mostrar les seves emocions i això el feia semblar molt més gran del que era: al cap i a la fi només tenia sis anys més que en Veniamin, que vivia amb juvenil intensitat els seus 27 anys i havia imaginat que el seu mestre reaccionaria de forma més efusiva davant de la notícia.

Però en lloc d’això va abaixar el cap i va sospirar sense dir res despertant la ràbia de Veniamin, que li va dir:
–És que no n’esteu orgullós? Els alemanys s’acosten a Leningrad perillosament i la pàtria ens necessita!
–La pàtria? –va preguntar el mestre–. Què necessita de tu la pàtria?
–Què voleu dir? No creieu que sigui digne de lluitar per Rússia perquè soc jueu? Soc tan rus com vos!
–Què? No! No volia dir això! Saps que no! Vull dir que… què passa amb la teva òpera? La tens molt avançada i…
–Qui té temps per òperes ara? –va interrompre Veniamin–, ja l’acabaré quan torni! Necessitem més soldats i menys artistes!
–Però escolta’m, Veniamin…
–No! No us escolto! El Consell ha demanat a tots els ciutadans que ens afegim a les forces per aturar l’enemic, i jo penso ajudar a esclafar el feixisme! Potser tenen raó els qui diuen que no sou fidel a la revolució!

El mestre va sentir un calfred davant d’aquestes paraules. Però Veniamin seguia parlant cada cop més exaltat.
–Què penseu fer vós contra els nazis? Aturar-los amb música? Per a què serveix la música?

I va marxar, deixant la porta oberta darrere seu.

El mestre es va treure les ulleres i es va fregar els ulls. Veniamin Fleishmann era el seu millor alumne. I també el considerava un amic. Li havia dolgut que li recordés, encara que fos de passada, que feia set anys que la seva música estava prohibida a la Unió Soviètica. Una prohibició que es basava en arguments que barrejaven l’art i la política d’una forma que ell era incapaç de comprendre. “L’art està al servei del poble” era la gran frase de Lenin que tots els polítics repetien i ningú entenia perquè no volia dir res.
Potser Fleishmann tenia raó: per a què serveix la música? Quin poder té l’art davant de la barbàrie?

 

2 de setembre de 1941 – Leningrad

“Fa just una hora he acabat d’escriure la partitura de dos moviments d’una gran composició simfònica. Si aconsegueixo tirar-la endavant amb èxit, si puc acabar un tercer i un quart moviments, aleshores, potser, podré dir-ne la meva Setena Simfonia. I per què els explico això? Doncs perquè vull fer saber a tots els oients que m’estan escoltant que la vida a la nostra ciutat continua amb normalitat.”
Dmitri Xostakòvitx en un discurs emès per Ràdio Leningrad

 

14 de setembre de 1941 – rodalies de Leningrad

Un altre avió. I un altre. I un altre… passaven volant sempre en la mateixa direcció: cap a Leningrad. Allà deixarien caure la seva càrrega mortal. Les explosions llunyanes es podien arribar a sentir des de la trinxera on Veniamin Fleishmann havia passat els darrers mesos. Cada cop que els havia vist passar els odiava profundament i desitjava poder aturar-los per salvar la seva llar, la seva terra, la seva família… Però ara ja li era igual. El dolor era massa fort i sentia com la vida se li escolava per la ferida. Ningú l’havia vist caure. Al seu costat només jeien cadàvers que havien tingut la sort de morir més ràpid. I les explosions de les bombes li semblaven timbals. I els xiulets de les bales sonaven com violins. Els motors dels avions eren contrabaixos… però el director d’aquella orquestra no controlava els músics i no anaven a temps, no tocaven alhora, no hi havia partitura… no l’havia poguda acabar d’escriure.

 

28 de setembre de 1941 – Kíev

“Tots els jueus que viuen a la ciutat de Kíev i els seus voltants s’han de presentar a les 8 del matí del dia 29 de setembre de 1941, a la cantonada dels carrers de Melnikovskaia i Dokhturov (prop del cementiri). Han de portar amb ells els seus documents, diners, objectes de valor, així com roba d’abric, roba de llit, etc. Qualsevol jueu que no acati aquesta instrucció i es trobi en un altre lloc serà executat. Els ciutadans que ingressin als apartaments abandonats dels jueus i s’apoderin dels seus béns seran afusellats.”

Kíev es va llevar amb aquells cartells per tota la ciutat. Els 50.000 jueus que no havien marxat abans de l’entrada dels alemanys a la ciutat ara feia dos dies tenien menys de vint-i-quatre hores per afrontar un destí incert. Tots coneixien les notícies que arribaven de Polònia, on els nazis recloïen els jueus en guetos i no els permetien moure’s lliurement per les seves ciutats. Estava clar que els jueus de Kíev correrien la mateixa sort.

L’endemà, doncs, seguint les instruccions del cartell, més de trenta mil persones de totes les edats es van presentar a la convocatòria en el punt de trobada als afores de la ciutat. Els soldats alemanys, ajudats de la policia ucraïnesa que havia passat a col·laborar amb els invasors, van fer formar grups reduïts a la gran massa de persones. Un cop dividits, els feien deixar totes les pertinences a terra i s’emportaven el grup. Al cap d’una estona, feien marxar un altre grup, també sense cap propietat a sobre. Ningú entenia el que passava fins que els arribava el torn: els feien caminar fins als afores de la ciutat, al barranc de Babi Iar, i allà descobrien, massa tard, quin era el seu destí: una muntanya de cadàvers ensangonats jeia en el barranc, apilats com runa. Alguns encara es movien, agonitzaven, ploraven… 33.771 persones de totes les edats van ser llençades com deixalles pel barranc de Babi Iar.

 

20 de juny de 1960 – Moscou

–Aquest vespre pinta animat! Tothom és aquí!
–És clar, què esperàveu? Si just fa dos mesos s’ha constituït el Sindicat de Compositors Soviètics i avui estrenem una obra del gran Xostakòvitx!
–Suposo que el fet que ell en sigui el president no ha influït en la tria, oi?
–Que sou dolent! Això no es diu! La seva setena simfonia encara avui és un dels més grans monuments possibles als herois del setge de Leningrad! Amb ella va demostrar que podia ser un bon compositor soviètic i no un formalista occidentalitzat!
–Jo encara no he entès si això d’avui és una obra seva o no…
–Bé, a mitges… Es veu que és una petita òpera inacabada d’un amic seu de joventut mort a la guerra.
–Oh!
–Sí, sembla ser que el mestre es va endur amb ell la partitura quan va ser evacuat de Leningrad. Crec que era un músic jueu, un tal Fishmann o Friedmann… una cosa així.
–Mireu, el programa de mà: “El Violí de Rothschild de Veniamin Flieshman, òpera en un acte sobre un conte d’Anton Txekov, acabada per Dmitri Xostakòvitx”.
–Això! Fleishmann! Veieu com ho sabia?
–Bé, doncs ja veurem com sona això… oh!, mireu qui ve per allà! Heu vist quin barret més estrafolari? Amb la calor que fa!

 

20 de febrer de 1962 – Moscou

–Digui? (…) Sí, soc jo mateix, què desitja? Ah (…) Sí, és clar, m’espero. (Bella!, apaga la ràdio! No t’ho creuràs però ara em passen en Dmitri Xostakòvitch! Jo què sé si és broma! xt!) Bon dia! (…) Sí, soc Evgeni Ievutxenko, sí (…) el poeta, sí (…) és un honor rebre la seva trucada i (…) sí, és clar, l’escolto (…) Ah, sí, van publicar el poema a Literaturnaya Gazeta i des de llavors que se n’està parlant molt (…) Em fa molt feliç que us hagi agradat (…) Crec que era una qüestió que calia ser reivindicada, sí (…) una de les grans vergonyes de la nostra història recent i ningú la recorda (…) Com? És clar que em semblaria bé! Seria un gran honor (…) La vostra música és una de les millors coses que li ha passat a Rússia! Una obra simfònica a partir del meu poema serviria per conscienciar encara més la gent (…) com? (…) ja l’heu escrita? (…) ah!, i tant (…) totalment d’acord (…) parlaré amb el meu agent per tal de quadrar agendes…

 

18 de desembre de 1962 – Moscou

uits els seients de la llotja presidencial. Els músics són a l’escenari seguint l’habitual ritual d’afinar davant del públic. El cor és al seu lloc. Kyril Kondrashin espera els pocs segons que falten pel seu torn d’entrada i encara no s’acaba de creure el que està a punt de fer. Fa amb prou feies un mes que va rebre l’encàrrec de dirigir l’estrena de la nova simfonia, la tretzena, del mestre Xostakòvitx. L’havien avisat després que el director triat inicialment –Yevgeni Mravinski– renunciés a l’encàrrec. Ell mateix havia rebut missatges des d’altes esferes polítiques proposant-li que es posés malalt a última hora. Des del lloc on és pot veure el públic sense ser vist: les càmeres de televisió que havien d’enregistrar el concert tampoc hi són ja que els operadors també s’han posat malalts a última hora… A la primera filera hi pot veure els responsables que ell estigui a punt de fer història: el poeta Evgeni Ievutxenko i el compositor Dmitri Xostakòvitx, que han unit les paraules i la música per fer sortir de l’oblit la vergonya de Babi Iar i la hipocresia de les institucions polítiques que l’han amagada durant vint anys.

El mestre s’arma amb la seva batuta, inspira fort, i avança decidit cap al seu lloc al centre de l’escenari mentre el públic el rep amb un fort aplaudiment abans d’escoltar, per primer cop, la simfonia número 13 de Dmitri Xostakòvitx basada en el poema Babi Iar d’Evgeni Ievutxenko.

Kondashin alça els braços i, al seu senyal, les campanes sonen lúgubres i cerimonioses. Les seccions greus de l’orquestra s’hi sumen creant un ambient tenebrós que s’enfosqueix del tot quan el cor de baixos comença a cantar:
Cap monument no s’alça sobre Babi Iar,
abrupte barranc com grollera estela.
Tinc por.
Avui tinc tants anys com el poble jueu.

I el teatre s’omple de força contra la ignorància en què ha viscut el món, fent evident la injustícia i punxant les ànimes dels qui escolten.

I el poble rus, de sobte, esdevé també jueu, i gitano, i humà. Humà com tots els qui van caure a Babi Iar sota les bales del fanatisme i la covardia.

La simfonia és grandiosa, expressiva, una bufetada a la cara de Rússia que desperta del somni dels atordits. I després segueix encara, més enllà de Babi Iar, recordant als russos que són persones, lliures i grans com la resta del món. I la música, al final, s’acaba, però no arriba el silenci. Els aplaudiments envaeixen la gran sala i els morts de Babi Iar descansen, per fi, en pau sabent que no seran oblidats.

 

1979 – Nova York

El poema em va impactar. Va impactar a milers de persones. Molts havíem sentit parlar de Babi Iar, però el poema de Ievutxenko ens en va fer plenament conscients. Van intentar destruir la memòria de Babi Iar: primer els alemanys i després el govern ucraïnès. Però després del poema de Ievutxenko ha esdevingut clar que mai serà oblidat. Aquest és el poder de l’art: l’art destrueix el silenci.

 

Dmitri Xostakòvitx citat per Solomon Volkov al llibre Testimoni.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *