Suplement

Ponts

El pont de Queralt

Xavier Roviró i Carme Rubio
25 de juliol de 2020

El pont de Queralt, també dit pont de Sant Francesc o de la Calla, és el més antic i espectacular de Vic. Se’l classifica com a pont romà, perquè el més probable és que hagi arribat als nostres dies com a resultat de l’evolució d’un pont originari que els romans van construir a l’antiga ciutat d’Ausa. Datat cap al final del segle XI, el seu pas permetia travessar el riu Mèder i enllaçar des del carrer de Sant Francesc o de la Calla al Portal de Queralt, una de les set portes de la muralla de la ciutat des d’on es controlava el pas de vianants i mercaderies que entraven o sortien de Vic.

Descripció del pont

El perfil del pont és força recte i no pas triangular, com solien ser els ponts originals romànics. Està format per quatre arcs de mig punt de diferents dimensions i se sostenen damunt uns pilars, fets amb tallamars adossats. Per tal d’alleugerir el pes de l’estructura, també es van construir tres arcs de mig punt que s’obren entre les arcades.

Història

Com consta a la Catalunya Romànica, al llarg dels anys al pont de Queralt se li han practicat moltes intervencions: la reconstrucció més antiga és del 1472, al final de la guerra amb el rei Joan II; el 1769, uns tres-cents anys més tard, se li va refer part de la barana i el 1863, després d’haver patit un fort aiguat, se li van haver de consolidar els pilars. També, l’any 1840, es va tapar i suprimir l’arcada més propera a la ciutat, a causa de la construcció de la calçada que envolta les muralles. Al final de la Guerra Civil, el 1939, el pont va quedar afectat per una voladura en la part més propera a la muralla. Tot i haver sofert tantes alteracions, el pont de Queralt ha conservat la seva estructura i bellesa.

La llegenda

A mitjans del segle XIX al carrer de la Ramada hi havia una pensió que, pel seu bon tracte, sempre estava plena d’hostes. Un dels estadants era un jove capellà que s’hi hostatjava des de feia temps, ja era un més de la família que regentava l’establiment. Un dia s’hi allotjà una jove modista arribada de l’Aragó. Treballava del seu ofici, però alhora ajudava la mestressa de l’hostal a canvi d’una rebaixa del lloguer de l’habitació. Era una jove de 22 anys, menuda, bonica i alegre, de caràcter obert. El capellà, d’una trentena d’anys, també era de bon veure, tenia bona planta, cabells rossos i bon conversador.

Els llogaters de l’hostal, quan compartien els àpats, acostumaven a perllongar l’estada al menjador amb disteses tertúlies. Els dos joves no hi faltaven mai, es miraven de reüll i, sense adonar-se’n, es van ben enamorar. Feien per manera de ser trobadissos: es creuaven als replans de l’escala, seien l’un a prop de l’altra i parlaven i parlaven sense mirar el temps. Cada dia n’estaven més, d’enamorats. No volien que ningú sospités que havia nascut l’amor entre ells i començaren a trobar-se d’amagat a l’habitació d’ell. I s’estimaven. Cada nit, el jove demanava a Déu que li tragués aquella passió i es feia el propòsit ferm de no tornar-la a veure. Però no ho podia remeiar i, com a bon enamorat, l’endemà tornava als seus braços. La noia n’estava molt, d’ell. I ningú de l’hostal, ni tan sols la mestressa, va descobrir mai l’amor secret dels dos amants.

Una nit, la noia li digué que estava embarassada d’uns quants mesos. Al capellà li caigué el món a sobre i començà el desamor. La noia, innocent, no se n’adonava i continuava enamorada. Ell s’ofuscà. Arribà un dia que l’odià tant com tant l’havia estimat, i planejà matar-la. Així, una nit, ebri d’odi, l’escanyà. La noia, forcejant, aconseguí arrencar-li un floc de cabells. L’home, embogit com estava, no se n’adonà, i continuà estrenyent fins a matar-la. Un cop morta, la ficà dins la seva maleta de viatge, juntament amb les poques pertinences de la jove. A les 4 de la matinada, sortí de l’hostal carregat amb la maleta i, sense que ningú el veiés, anà fins al pont de Queralt. Posà el cos de la jove en un forat del mur de contenció de les aigües; el tapià amb pedres i tornà a l’hostal amb la maleta buida.

L’endemà, la mestressa no veié la noia, ni tampoc el dia després, ni l’altre. Quan entrà a la seva habitació, ho trobà tot ben endreçat i amb els diners del lloguer a la tauleta de nit. La dona s’estranyà, però com que no hi havia cap senyal de violència pensà que li hauria fet vergonya acomiadar-se de tots.
El 8 d’octubre de 1863, fou el dia del gran aiguat de Vic. Hi moriren 33 persones i desaparegueren moltes cases. El mur del pont de Queralt es partí i el cadàver de la noia fou arrossegat per les aigües desbocades. Quan el corrent va remetre, trobaren el cos d’una noia embarassada de sis mesos en un camp. Encara premia a la mà un floc de cabells rossos. La mestressa de l’hostal donà fe que es tractava de la seva hostessa. Llavors, anaren a buscar el capellà i el trobaren penjat a la seva habitació. Des del bisbat no es feu cap comentari del suïcidi.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *