Suplement

El pont de Torruella

Xavier Roviró i Carme Rubio
26 de setembre de 2020

Al mig de la Plana de Vic, en terrenys de Gurb, hi ha el pont de Torruella, molt ben amagat entre els camps dels plans de Torroella o de Palau. El pont passa per sobre de la riera del Sorreigs, la qual acaba desembocant al riu Ter un quilòmetre més avall. El Pont de Torruella es troba prop de Manlleu i de Santa Cecília de Voltregà i també se’l coneix com el Pont del Dimoni o de les Bruixes. El seu nom presenta variants que mostren una gran vacil·lació en la pronúncia: ‘Torroella’, ‘Torruella’ o ‘Turruella’.

DESCRIPCIÓ

El pont de Torruella és un pont romànic que sembla que va ser construït en el segle XIV, però podria ser més antic. Situat en l’antic camí ral que anava de Barcelona a Vic, la memòria popular el considera un pont romà. Consta de tres arcades desiguals, fabricat tot en pedra i amb baranes. Té aproximadament de 36 a 38 metres de llargada i l’amplada es d’uns 3,20 metres. Avui és perfectament transitable a peu.

LLEGENDA

Diuen que en aquest pont encara hi falta una pedra, l’última, que l’havia de posar el diable i no va ser-hi a temps. Si un s’hi fixa bé, es veu el lloc on falta aquesta pedra, al capdamunt del pont. Els dimonis van treballar dur durant tota la nit, però no van poder complir el tracte acordat i no van acabar l’obra a temps. La gent de per allà no dubten gens ni mica que els dimonis van fer el pont: diuen que és una mica deforme; però també asseguren que en aquella època era molt difícil de construir una obra d’aquestes característiques, i que els devia haver costat molta feina aixecar-lo.
Expliquen que els diables van alçar el pont en una nit. Quan començava a fer-se fosc, encara no hi era posada ni una pedra, només hi havia aquelles passeres que amb prou feines deixaven travessar el Sorreigs, però en fer-se clar ja s’havia aixecat tot, tan sols hi faltava la pedra final.
La història va començar quan el pagès del mas Torroella treballava els camps de l’altre costat del riu. Cada dia, i a vegades més d’un cop, havia de travessar els Sorreigs per anar a menar el tros. Molt sovint trobava que la passera, la palanca o les pedres se les havia emportat el riu aigües avall. I era una gran feinada tornar-ho a muntar tot un altre cop. Aquesta situació el feia perdre molt de temps, justament allò que més li faltava. Semblava fet expressament: el dia de més feina, segur que no podia travessar el riu. Un matí d’estiu molt calorós i amb molta feina de la sega, va haver de travessar els Sorreigs unes quantes vegades. Quan clarejava, ja havia hagut de muntar la palanca que el dia abans un temporal s’havia emportat i aquella mateixa tarda va tornar a descarregar una bona tamborinada que, un cop més, es va endur la passera. El pobre home ja n’estava ben tip.
Feia molt de temps que pensava la manera de fer-hi un pont que aguantés les revingudes del riu, però era molt car i demanava molts mesos de feina. Sense pensar-s’ho gaire, va dir:
—Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!
Quan començava a fer una petita passera per poder tornar a casa, va veure que se li acostava un home tot vestit de negre. Aquell home li va dir que ell faria el pont en una sola nit i que abans que el gall cantés ja seria acabat. El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés pel pont havia de ser per a ell.
Van començar a sortir dimonis d’arreu i el pagès veia com el pont anava creixent i creixent molt ràpid. I es va espantar molt. Va anar a casa, i va explicar a la dona tot el que li havia passat. Després d’escoltar-lo bé, la dona li va dir que no patís, que ella ho arreglaria. I així, quan el pont gairebé estava acabat, va ben remullar un gall que dormia tranquil al galliner. El gall es va despertar de cop i va cantar tan fort que el seu cant es va sentir molt tros enllà. Amb aquestes que la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar la cua. El gat va sortir corrents i va travessar el pont més ràpid que el vent. Quan el dimoni va veure allò, enrabiat fins a la cua, va cridar:
–Una ànima de gat!
I a l’instant van desaparèixer el dimoni gros i tots els petits.
Conten que les pedres les anaven a buscar allà on fos, encara que haguessin d’anar molt lluny, si convenia fins i tot a dalt del Montseny. D’aquestes anades i vingudes encara es poden veure algunes petjades dels dimonis: n’hi ha una molt ben marcada en una pedra a Sant Sadurní d’Osormort.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *