Suplement

Ponts

El pont del Remei

Xavier Roviró i Carme Rubio
8 d'agost de 2020

Descripció del pont i adjacents

Construït tot de pedra, el pont del Remei travessa el riu Mèder, un afluent del riu Gurri, a Vic. Inicialment va tenir set arcs, que es recolzaven en pilars reforçats amb tallamars, de manera que el corrent es trencava i l’aigua es distribuïa a cada costat del pilar. L’any 1910, se li van mutilar dos arcs per construir la carretera de Sentfores, dit popularment la Guixa. En aquella època l’alçada dels carruatges i la dels primers camions ja no els permetia passar per sota dels dos primers arcs i en conseqüència es va optar per eliminar-los i crear un nou accés amb escales.

A cada extrem del pont hi havia un pou i a l’extrem de migdia també es va aixecar, l’any 1373, un oratori dedicat a la Mare de Déu del Remei, que més endavant va ser enderrocat quan, tres segles més tard, es va edificar el convent dels Franciscans del Remei, a poca distància del pont. En el segle XVIII en aquest mateix indret es va construir un altre convent i església dedicat a la Mare de Déu del Remei.

Història

Aquest pont es va construir després que el rei Jaume I, l’any 1274, autoritzés desviar l’antic camí de Vic a Barcelona que passava pel pont de Queralt i la Calla i fer una entrada nova a Vic, que arribaria a la ciutat a través d’un antic camí, el carrer de Sant Pere. Aquesta nova via formava part de l’stratta francisca, és a dir, el camí que sortia de Barcelona, passava per Vic i continuava cap a França per la Vall de Bianya i el Coll d’Ares. Tot i aquesta autorització reial, el pont que havia de passar per damunt del riu Mèder no es va començar a edificar fins a l’any 1325, gràcies al donatiu personal que va fer Bernat de Brull, qui va deixar un llegat de 60 lliures a fi que comencés de seguida la seva construcció.

L’any 2009, l’Ajuntament va aprovar un pla de remodelació del carrer del Remei i, prèviament, es van autoritzar unes excavacions arqueològiques a la zona sud del pont. Els treballs arqueològics van posar al descobert troballes de gran interès, com ara el pou que es trobava al costat occidental i diferents canalitzacions, entre les quals destaca una canonada feta amb totxana, que es calcula que va ser construïda durant els segles XVI o XVII. També es va descobrir un camí empedrat que es dirigia cap a la riba del riu. El més probable és que aquest camí fos el que s’utilitzava abans de la construcció del pont, el qual devia facilitar la travessa del riu mitjançant algun tipus d’infraestructura molt més senzill que el pont. El que en aquell moment no es va fer, però, va ser excavar també l’altra riba, on probablement s’haurien trobat restes similars a les del costat de migdia.

La llegenda

A Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor converteix la ciutat, fàcilment identificable amb Vic, en un dels personatges més significatius de la novel·la. El pont de la Riera, un indret recurrent dins l’obra, apareix a la novel·la com el pont del Codolar o del Pas de la Riera, situat als defores de la població, amb el Collat Negre al fons, és a dir, el Montseny, i en un entorn rural, d’hortes, amb pagesos i gitanos que acampaven i dormien sota una arcada. Aquest pont és per on la Laura passeja amb el seu home a l’arribada a Vic, on es retira a llegir i a contemplar la bellesa del paisatge quan vol estar tranquil·la i també on plora la seva desesperació, com en aquest fragment:

“Morir! No sentir riure ni parlar ni acompanyar rosaris confegits per boques negres de pecats. No haver de veure més el frenesí d’aquells cossos que cremen d’una xardor infernal per sota els escapularis, els vestits honestos, les mànegues decents. Reposar! No sentir mai més aquella gran set que li crema la boca, l’ardentor dels polsos, el fred que li gela les llàgrimes a les parpelles, la feblesa dels turmells. Reposar per sempre en les aigües brutes de la riera!

I va dins la boira travessada per tot de biaixos de clarors nuvoloses, de carrers imprevistos, d’ombres que l’entretopen. Corre cap al codolar del Pas de la Riera, el pont alliberador. I el pont dreça la doble arcada negra en la negror de la nit, a l’estiu verda d’un heura de vellut. I com més a prop hi és menys voluntat té d’acomplir el que es proposava. No en té desig ni voluntat ni n’ha tingut mai. La mort, el desig de la mort, és una falsedat, li havia dit el seu pare. (…)

Bo i repenjada a l’ampit del pont sent passar l’aigua entre els còdols, però li sembla com si ara s’estigués asseguda al canapè de la sala, o com si es sentís actuar com a entreteniment d’en Tomàs, o com si fos l’hora de casar-se: la roba blanca, el brillant de l’anell; l’anell!, si avui l’hi ha pres la Teresa amb un gest àvid, de garsa!…”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *