Suplement

Ponts

El Pont d’en Bruguer

Xavier Roviró i Carme Rubio
30 d'agost de 2020

No hi ha gaire informació sobre els orígens del Pont d’en Bruguer, que pren el nom del mas Bruguer, situat al costat del pont. És un pont medieval d’estil gòtic que passa damunt del Gurri, afluent del riu Ter, en el terme de Vic. El seu pas facilitava l’accés al camí ral que anava de Vic a Folgueroles i comunicava també amb un ampli sector de les Guilleries.

DESCRIPCIÓ

El pont d’en Bruguer té prop de quaranta metres de llargada i està format per cinc arcs que es recolzen damunt quatre pilars. El pes també es descarrega en cada un dels dos murs que donen a les ribes. A sobre de cada pilar hi ha unes fornícules que donen esveltesa al pont i, alhora, actuen com a arcs de descàrrega, atès que la seva funció és la d’alleugerir el pes del pont. Els pilars centrals porten adossats tallamars per trencar el corrent de l’aigua i desplaçar-lo cap als costats. La calçada del pont és de doble pendent, poc pronunciat, amb una inclinació pràcticament igual a les dues bandes. Els arcs són de mig punt rebaixats, tret del segon del costat de ponent que és apuntat.

REFRANY

No cau del pont qui passa a gual.

HISTÒRIA

La construcció del pont va començar el 1384, però l’obra es va haver d’aturar a causa de la pesta que va assolar la Plana de Vic l’estiu del mateix any. Les obres del pont no es van reprendre fins força anys més tard i no es va concloure fins al 1434. Actualment el pas per aquest pont és marginal des de la creació de nous traçats de carreteres. El 1819 es van reparar les baranes. Aquest monument de Vic va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1983.

LA LLEGENDA

L’escriptor vigatà Jordi Lara va publicar la col·lecció de contes Mística conilla (2016). En una d’aquestes narracions, en què es confon fàcilment la frontera de la ficció i la realitat, un dels amics que han sortit d’excursió explica als altres que un dia va conèixer Jacint Verdaguer quan era nen. La trobada, com es pot veure en aquest fragment, va ser justament al Pont d’en Bruguer:

«Vaig escopir, distret, un grumoll d’entrepà; ell va escopir més lluny i ja hi vam ser. Sabeu aquell gust d’escopir, el gust de treure? Vam traçar una ratlla al camí; els gargalls volaven i aterraven a la pols i feien mandonguilles de terra i bava, rodolaven com pilotes d’escarabat.
Fins que estossegàvem, ben buidats i la boca eixuta. Vaig indicar-li, al lluny, la font del Desmai.
—No cal. Aquí mateix hi sé un rajolí de no re que l’aigua és molt bona.
Era un degotim sense canó sota el serrell d’un marge. Ens hi vam amorrar de bocaterrosa com godalls xumant la truja. Seguíem caminant i suant. Vorejàvem la calba grisa d’un turonet de marga.
—A tu ja et surt el bigoti.
—Vols dir? —M’havia fet feliç.
—Jo te’l veig.
—Jo a tu també.
—No encara, aviat. Tens el parlar de Vic.
—Sí, vaig a Sant Miquel. —L’escola, tan llunyana.
—Jo de vegades també hi vaig, a Vic.
Sense voler-ho fèiem via. Ja s’alçava davant nostre l’empedrat angost del pont d’en Bruguer, tan geperut que no et deixava veure l’altra riba. Quantes hores havien transcorregut des que jo l’havia creuat amb la bicicleta? De sobte em vaig adonar que ja no el travessaria, que no hi volia tornar.
—Quedem-nos aquí.
—I la bicicleta?
—Deu estar tirada a l’altra banda, si no me l’han afanat.
—Vols que te la vagi a buscar?
—Buenu.
El vaig esperar assegut al mig de la passera, la pedra tèbia era un gust. S’havia fet tard sense avisar. Ara sota el fregit aeri de les capçades dels pollancres, fresquejava i tot. El riu baixava desanimat, tèrbol de suburbi, però s’imposava l’aroma dolça de la flor del saüc. Vaig envejar uns ànecs que clapotejaven ignorats i feliços. No volia tornar enllà del pont. Em sentia part de tot allò. Potser per això no hi havia pensat, no havia calgut pensar-hi.»

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *