Suplement

Ho negaré tot

El secret de Jeff Lynne

Jordi Remolins
30 de maig de 2017

Humbert Humbert reflexionava que cal ser un artista i un boig, un ésser infinitament melancòlic, amb una gota de verí ardent a les entranyes i una flama de suprema voluptuositat sempre amagada en la subtil espinada, per reconèixer immediatament, per signes inefables, al petit dimoni mortífer entre el comú de les nenes. El torturat protagonista de Lolita dirigia la seva passió cap a Dolores Haze, una fillastra que li rebrega el cor fins a l’infinit.

La credibilitat de l’Electric Light Orchestra sovint també ha estat rebregada, esquinçada, malmesa i menystinguda pels “entesos” en això de la música. La comercialitat que durant algunes etapes de la seva trajectòria els va impulsar cap a les places més altes de les llistes d’èxit va jugar en contra d’una formació que sota la batuta de Jeff Lynne va aconseguir que el mateix simfonisme que en altres bandes es convertia en pretensió, badall i onanisme instrumental, es transformés en autèntica màgia.

Els anys setanta haurien estat molt més ensopits de no ser pels àlbums que aquests britànics van enregistrar, i que ara són carn de banda sonora de qualsevol pel·lícula ubicada en aquella època.

 

 

Per descomptat que Guille Milkyway és un artista, i segurament també un boig, perquè ell va saber reconèixer tots els signes que van portar Lynne a ser un dimoni mortífer entre el comú dels músics. “Poor boy (The greenwood)” és amb tota seguretat una de les primeres composicions de la banda, pertanyent al disc Eldorado (1974), on queda clar que Lynne no és un compositor ni un músic ni un productor més. Jeff Lynne és talent en estat pur, i ho ha demostrat no només en la ELO o en la seva trajectòria en solitari, sinó també produïnt a nombroses formacions i artistes, als discos dels quals ha impregnat la seva empremta. Del Shannon i Roy Orbison van beneficiar-se’n abans de morir, els Traveling Wilburys, supergrup del qual formava part, també, i Eric Clapton i Tom Petty i molts altres.

Però el més acollonant és escoltar a bandes que no tenen aparentment cap lligam amb Lynne i reconèixer de seguida aquell segell, aquell so incomparable que la ELO va posar en el mapa de la música.

“Y todas las mentiras que dijiste servirán, para hallar el secreto de Jeff Lynne”, afirmava Milkyway en una de les cançons de Tan simple como el amor, de La Casa Azul. El secret de Jeff Lynne apareix en els seus discos. Es diu “Twilight”, “Telephone line”, “Hold on tight”, “Last train to London”, “Xanadú”, “Nightrider”, “Secret messages”, “Endless lies”, “Every little thing” i moltes altres composicions.

Fa temps que he donat per perduda la batalla musical. En un sopar de fa uns dies algú va comentar que una de les bandes més conegudes del mestissatge català tenia el mateix nivell que els Motörhead. Quan acabi de trobar els dos ous que em van caure a terra després d’aquella observació, potser recuperaré la confiança en l’orella humana. Mentrestant deixeu-me que em segueixi masturbant escoltant a Lynne i la seva Electric Light Orchestra. Quan acabi posaré un rèquiem i resaré per les ànimes de tots aquells que un dia van caure a la marmita de la confusió sònica per no sortir-ne mai més.

 

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *