Suplement

Economia

El ‘sorpasso’

Joan Carles Arredondo
28 de gener de 2020

La Comunitat de Madrid ha superat Catalunya en aportació al PIB estatal i algunes reaccions es podrien arribar a comparar amb la del hooligan futbolístic que celebra amb alegria desfermada la victòria del seu equip en una Champions amb un gol a l’últim minut de la pròrroga. S’ha produït el sorpasso econòmic i els autors dels titulars no s’han estat d’atribuir aquest canvi de tendència al procés, principi i final de l’anàlisi en qualsevol temàtica, sigui social, sigui política, sigui el que el consumidor tingui a gust de posar-hi.

És el procés el gran culpable que Catalunya creixi per sota de Madrid i s’hagi vist superada per la comunitat autònoma on hi ha la capital de l’Estat en PIB? És difícil sintetitzar la resposta en un sí o un no, però és convenient aclarir que està tan poc ajustat a la realitat atribuir tots els mals de l’economia al procés com afirmar que el procés té un efecte nul.

No cal anar gaire lluny per desmentir que el procés sigui l’únic culpable. Madrid ja havia superat Catalunya en els últims anys de la crisi 2012-2013, quan l’apel·lació a les urnes era lluny de ser majoritària al Parlament. Llavors, l’economia catalana estava més enfonsada –si això podia ser– que la madrilenya. La recuperació va ser, en canvi, molt més ràpida a Catalunya, que va tornar a ocupar la primera posició en aportació al PIB estatal entre 2014 i 2017 i no la va perdre fins al 2018, any al qual corresponen les dades que s’estan analitzant actualment.

Va ser, efectivament, a partir de l’últim trimestre de 2017 (que arrenca el dia del referèndum) quan Catalunya va començar a créixer per sota de la mitjana estatal. El professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver apunta al diari El País que van baixar indicadors de consum, com la despesa en restauració, les pernoctacions hoteleres, les vendes comercials o les transaccions immobiliàries. També va baixar la inversió. Però aquests indicadors ja havien començat a remuntar abans que acabés aquell 2017 en els quals, a més del referèndum, també s’havia produït un atemptat terrorista a Barcelona.

El procés, per tant, no té un efecte neutre en l’evolució de l’economia. Però no se li ha d’atribuir tota la responsabilitat i, molt probablement, no és el principal culpable. Un cop d’ull a l’estructura sectorial del PIB permet aprofundir més tècnicament en unes causes que tenen a veure menys amb la política que amb el context econòmic mundial. Catalunya conserva un pes important de la indústria en el seu PIB (frega el 19%). És una indústria internacionalitzada que situa Catalunya com a principal motor exportador de l’Estat. El comerç exterior de béns i serveis representa un 32% del PIB català. Doncs bé, mentre en anys anteriors les exportacions havien crescut a ritmes superiors als de la mateixa economia (el 2017 s’havien incrementat un 5,1%), aquesta evolució alcista es va moderar el 2018, amb un simple 2%. Un terç de l’economia creixent més lentament ha de tenir de forma forçosa un impacte en l’augment global del PIB. Això no passa perquè els alemanys o els francesos castiguin els catalans deixant de comprar els seus productes perquè no estan fent bondat, sinó perquè la mateixa dinàmica interna els aconsella a frenar les compres.

Madrid, en canvi, té una economia molt més basada en els serveis. Mentre que a Catalunya aquest és el primer sector productiu amb un 66% del total de producció, la xifra a Madrid és encara més elevada: representa un 88% de la seva economia. L’efecte capitalitat amb més capacitat per atraure inversió, les polítiques tributàries, que centrifuguen l’arribada de capitals, són explicacions, potser parcials però constatables, al creixement constant del PIB madrileny per sobre de la mitjana estatal. No tot és procés.

La casualitat –o potser no tan casualitat– ha volgut que la informació sobre el sorpasso econòmic hagi coincidit amb un informe de la Cambra de Comerç que també assenyala algunes causes sobre l’alentiment econòmic català que van més enllà de les purament (i interessadament) polítiques. Més enllà de quina seria la inversió pública en infraestructures que li correspondria a Catalunya (en els últims anys no s’han correspost ni amb el pes demogràfic ni amb el pes econòmic), hi ha un factor que encara comporta més dèficit: no només no es pressuposta el que raonablement correspondria, sinó que el poc que es pressuposta no s’arriba a executar en la seva totalitat. De mitjana, entre els anys 2015 i 2018, una tercera part d’allò pressupostat no s’ha arribat a executar. Aquest 66% d’execució real a Catalunya contrasta amb la dada de Madrid, on no només s’ha portat a terme tot allò que s’havia posat al pressupost, sinó que encara s’hi ha invertit un 13% més.

Segons la Cambra, si només s’hagués executat allò que diuen els pressupostos, Catalunya tindria un 3,3% més de PIB i hauria creat o conservat 111.000 llocs de treball. Ja no es tracta del simbolisme de ser o no la primera economia de l’Estat, és finalment una qüestió que aquests ingressos haurien suposat una oportunitat de disposar de més recursos per, sempre sota una bona gestió, contribuir a estendre el benestar. I per fer-ho només cal una cosa tan de sentit comú com complir uns pressupostos en infraestructures.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *