Suplement

On Broadway

El temps, l’amor, la vida

Xevi Freixa
3 de novembre de 2016

Una vegada algú va dir que en les obres d’art el temps no és un bon tema; és… el tema. L’obra mestra que recomanem en aquest article ho corrobora. Tant a nivell formal com a nivell de contingut. És el musical The Last Five Years (Jason Robert Brown, 2001), una història d’amor i desamor explicada com mai ningú ho havia fet abans.

 

 

En Jamie coneix la Cathy i s’enamoren eufòricament. Fins aquí, el típic chico conoce a chica. La gràcia, però, és que els coneixem en moments diferents: a la primera escena veiem a una Cathy desolada perquè s’ho acaben de deixar, mentre que en Jamie està en l’etapa de tinc-papallones-a-l’estòmac-perquè-he-conegut-la-Cathy. La comèdia musical continuarà avançant així: amb la Cathy tirant enrere fins a l’etapa del penja-tu-no-penja-tu, i amb en Jamie tirant endavant fins arribar a la ruptura de la relació.

Els dos personatges expliquen la mateixa història, la història dels darrers cinc anys (com diu el títol), la dels seus cinc anys en parella, però l’un ho fa de principi a final i l’altra de final a principi. Això provoca que els espectadors vegin molt més els errors i les virtuts de tots dos. La Cathy ens semblarà obsessiva durant l’últim any de relació, però al final de l’obra, és a dir, l’últim any explicat per en Jamie, veurem que ell tampoc ha sigut un sant.

El temps també allunya els personatges en un altre sentit: van a bioritmes diferents. Com diu la Cathy en una de les cançons: “No sempre arribo a temps, no esperis això de mi. Arribaré tard, però si em pots esperar, finalment sempre acabo arribant”. En Jamie ha tingut èxit amb la literatura des de molt jove. La Cathy, en canvi, no aconsegueix triomfar als escenaris. Això els allunyarà. I de pas, ens deixarà cançons tan divertides com “Climbing Uphill”, en què ella torna a cantar la peça que s’ha preparat per un càsting però aquesta vegada (i això és brutal!) no en sentim la lletra, sinó els pensaments que té mentre la canta:

 

 

Si bé a la pel·lícula, del 2015, els flashbacks i flashforwards no queden massa clars, la versió teatral és deliciosa. Els personatges mai estan junts en escena, tot i que es canten les cançons l’un a l’altra. Només hi ha un moment en què es troben: a mitja obra, quan les dues línies temporals es creuen a la meitat de la relació, que és quan es casen. És el moment de màxim amor i, per tant, els veiem junts a l’escenari. En la resta de moments parlen amb l’aire, mirant al lloc on suposadament hi hauria d’haver l’altre. I això no fa res més que posar de relleu la solitud que es pot tenir vivint en parella.

 

 

Parlar de The Last Five Years és parlar de l’amor des de la universalitat. És parlar de parelles en què l’un (parafrasejant-ne alguns versos) tendeix a seguir el pas de l’altre, en comptes d’anar al seu costat. És parlar de parelles en què l’un espera que l’altre el rescati molt més del que l’hauria de rescatar. És parlar de parelles en què l’un veu les esquerdes però s’ha cansat de tapar-les. Parelles que no volen que l’altre canviï: “No has d’aprendre a ballar tango, no has de menjar prosciutto, no has de canviar res. Només estar amb mi”.

Però també és parlar de com perdem la noció del temps quan no assolim els nostres objectius. O de com d’impacients estem quan no els assolim en el temps que volíem. Potser per això en algunes cançons hi ha elements musicals que fan pensar en campanes o rellotges. Potser per això ens agrada, perquè parla del tema i, per fer-ho, no fa sinó jugar amb el propi tema.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *