Suplement

Reportatge

El vaixell que solca el Montsec

Anna Sàez
4 d'octubre de 2019

Se’n podria fer una pel·lícula. I seria d’acció. L’arrencament de les pintures de Castell de Mur, que es va fer l’estiu del 1919, ara fa cent anys, va ser l’epíleg inesperat a la increïble aventura que es va viure al Pirineu català a principis del segle XX, quan es va descobrir el romànic. Les pintures de Castell de Mur van acabar creuant l’Atlàntic, però de retruc van salvar bona part del patrimoni català.

La imponent fortalesa de Castell de Mur sembla un vaixell de pedra que solca l’horitzó del Montsec. El comte de Pallars Ramon IV li va donar com a dot al llegendari cavaller Arnau Mir de Tost el 1053, quan es va casar amb la seva filla Valença. És un conjunt monumental únic format pel castell i la col·legiata de Santa Maria. D’aquí van sortir el 1919 unes pintures murals romàniques que acabarien creuant l’Atlàntic. Eren els nefastos danys col·laterals de la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, impulsada per l’IEC el 1907 per descobrir el romànic. Josep Puig i Cadafalch, que acabava de ser nomenat president de la Junta de Museus, va estar acompanyat per Guillem Maria Brocà –responsable de la recerca jurídica–, mossèn Josep Gudiol Cunill –conservador del Museu Episcopal de Vic–, Josep M. Goday –també arquitecte– i Adolf Mas –fotògraf–. L’expedició va sortir de Barcelona el 30 d’agost de 1907 en direcció a Tolosa de Llenguadoc. Van recórrer l’Aran, la vall de Boí i la Ribagorça en un temps rècord i el 14 de setembre van retornar amb la feina feta, havent fotografiat meravelles com el Davallament d’Erill la Vall o el Pantocrator de Sant Climent de Taüll.

A banda dels estudiosos de l’art i els amants de la història, aquesta èpica descoberta del romànic també va posar en alerta els antiquaris. L’estiu de 1919 arriba a Castell de Mur Franco Steffanoni. Era fill de Giuseppe Steffanoni, creador d’un dels primers tallers de restauració especialitzat en l’arrencament de pintures de parets, taules i teles. Els Steffanoni, des del seu taller de Bèrgam, havien perfeccionat la tècnica de l’strappo. Separaven la pel·lícula que formava la pintura de l’arrebossat del mur i l’enganxaven en una mena de grans llençols des d’on es podria traslladar a un nou suport. Era una tècnica que, de fet, es coneixia d’antic, però que en aquell moment només dominava el taller de Bèrgam. L’italià va rebre l’encàrrec de part de l’antiquari Ignasi Pollak, que va pagar 7.500 pessetes de l’època a mossèn Farràs, rector de canònica de Santa Maria de Mur. Era una empresa de gran envergadura i Steffanoni es va emportar al Pallars dos homes de confiança: Arturo Dalmati i Arturo Cividini, que van separar les pintures en tres parts per fer més fàcil l’extracció i el seu posterior trasllat a Barcelona.

A Pollak les descobertes de l’expedició de l’Institut d’Estudis Catalans li van obrir un gran negoci. Entre 1911 i 1912 l’arquitecte Josep Goday i el fotògraf Adolf Mas van documentar les pintures de la canònica de Castell de Mur, del segle XII. Per a un fascicle de Les pintures murals catalanes que es va publicar el 1914 a la revista Museu. Pollak va contactar amb el col·leccionista barceloní Lluís Plandiura i van tancar un tracte: 100.000 pessetes de l’època per les pintures. Tots hi guanyen, sobretot, Pollak.

A través del pintor Joan Vallhonrat, la notícia va arribar a oïdes del president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch. El president de la Mancomunitat se’n fa creus. Ell mateix havia estat l’artífex de la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó. Paral·lelament també n’havia tingut coneixement el museòleg, historiador i crític d’art Joaquim Folch i Torres, responsable des de 1916 de la Secció d’Art Medieval i Modern del Museu de Barcelona. Folch i Torres va traslladar la informació al director de la secció d’Art Medieval i Modern de la Junta de Museus, Jaume Bofill. Ningú, però, no hi va poder fer res. La venda havia estat legal. No infringia cap llei de patrimoni perquè, senzillament, no n’hi havia cap que regulés una transacció com aquella.

Dos anys després Plandiura va enviar les pintures a Nova York. Havia arribat el moment de fer negocis. L’abril de 1921 les va exposar en una suite de l’Hotel Savoy per on van desfilar els responsables dels principals museus americans. El Museum of Fine Arts de Boston va guanyar el capítol i encara avui és el propietari de les pintures.

De retruc, el sacrifici de Mur va significar la salvació de bona part del patrimoni català. Folch i Torres entén que no és moment de ressentiments, sinó de ser pragmàtics i fa tractes amb Pollak. La Junta de Museus posa en marxa un ambiciós projecte d’arrencament de les pintures murals romàniques més significatives, que seran traslladades a Barcelona per ser conservades en un museu, lluny de la temptació dels col·leccionistes. Pollak té l’home que necessiten: Franco Steffanoni, que es passarà tres anys a Catalunya treballant a Boí, Taüll, Esterri de Cardós, Ginestarre… El 5 de novembre de 1921 va acabar la feina a Andorra, a Sant Miquel d’Engolasters, i se’n va tornar a Bèrgam, on va continuar treballant com a restaurador la resta de la seva vida.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *