Suplement

Elisenda Paluzie: “No podem estar només agenollats, rebent cops de l’Estat sense reaccionar”

12 d'octubre de 2019

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) no ha viscut un any plàcid. La desmobilització d’una part de la base independentista  i les friccions amb els partits polítics han marcat els darrers mesos, fins a arribar a una Diada que es va salvar ‘in extremis’, Tot això afegit a la ja difícil situació dels presos polítics. La sentència que arribarà els propers dies ha de servir per esborrar diferències i tornar a la unitat, segons la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie.

En quin estat de salut hi ha arribat, l’independentisme, a aquest segon aniversari de l’1 d’octubre?
Hi podria haver arribat millor. Tots hauríem volgut que hi hagués un full de ruta acordat per reprendre el camí de la independència, o que hi hagués més unitat entre els partits polítics. Però la situació és la que és, i així l’hem d’afrontar. Crec que, amb la sentència, les diferències s’esborraran i hi farem front amb fermesa, dignitat, coratge i unitat.

A què atribueix aquestes diferències? Són ara més visibles que abans, o és que s’han aprofundit?
Penso que fa dos anys ja es va arribar a l’etapa final del 27-O amb unes certes diferències. I encara hi són presents, malgrat els esforços que s’han fet per reduir-les. Des d’un punt de vista positiu, val a dir que en els darrers mesos s’han intensificat les reunions entre els partits i les entitats, i tothom fa un esforç per mirar de superar-les.

De la xifra d’assistents a la manifestació de la Diada, que segons la Guàrdia Urbana de Barcelona va ser d’unes 700.000 persones, n’han tret conclusions? Serien menys que els anys passats…
Els nostres indicadors no són ben bé aquestes. Sí que probablement va tenir una mica menys de gent que els anys passats, però no aquesta diferència que indicaria la xifra oficial. En tot cas, no hem volgut entrar en batalles de xifres. Des de l’ANC érem perfectament conscients que aquesta vegada la mobilització seria molt difícil. Per tant, considerem un èxit tornar a sortit al carrer en una mobilització multitudinària, massiva, de centenars de milers de persones. Tal com sentíem que estava la base independentista al mes de juliol, quan es va convocar teníem força por. Acabaven de concretar-se els pactes en determinats consells comarcals o en la Diputació de Barcelona, que la nostra base no havia entès. Hi havia frustració i indignació amb els partits, i una part d’aquestes bases tampoc no acabaven de veure que servís de res tornar a fer una manifestació com les que hem fet altres onzes de setembre. “Això ja no serveix de res, tants anys i no hem aconseguit la independència…” , es deia. Vam haver de fer un esforç per revertir aquest sentiment i fer entendre que, a banda d’altres tipus d’accions, continua essent important una manifestació massiva per la Diada. La independència encara no l’hem aconseguida, però mostrar feblesa en una data com aquesta hauria estat un problema. Des d’aquest punt de vista, ens sembla que vam superar la prova.

Però d’això que deia la gent abans de la Diada, en treuen alguna conclusió?
És evident que cal llegir el sentiment amb què anava la gent a la manifestació. Aquesta necessitat de tornar a tenir un projecte col·lectiu, i que es vegin les ganes i la voluntat de prioritzar-lo, per part dels partits polítics independentistes. En tot cas, davant de la sentència, tornem a ser en un escenari de reacció.

Vostè ha dit en ocasions que el referèndum va ser una victòria i que els errors van venir en la gestió posterior. És per aquests errors que no s’ha pogut traçar un nou rumb?
D’entrada, s’ha de tenir en compte què fa l’Estat. I com reaccionem davant de la campanya d’amenaces. Com l’expectativa d’un diàleg amb l’Estat (i que, si no volia, seria forçat per la Unió Europea) no es materialitza. La via del diàleg va fracassar, o ens van enganyar… o van enganyar el president Puigdemont. Per tant, no podem tornar a caure en l’error de creure l’Estat. La part del govern ha de fer la seva pròpia anàlisi, de com superar la situació de no-negociació que ens trobarem el dia que vulguem fer efectiva la independència. Des del punt de vista de la societat civil, també vàrem identificar febleses: per fer front a la campanya de por econòmica, necessitàvem tenir institucions empresarials que estiguessin al costat de la ciutadania, i que en aquell moment no hi eren. Per això vam engegar la campanya de les cambres de comerç. La pressió que van exercir determinades empreses també serà menor, si es troben amb una economia que depèn menys d’elles.

Del que diu, es desprèn que l’ANC continua defensant la unilateralitat, encara que sigui sense data?
L’ANC és realista. No és que preferim la unilateralitat. És evident que una independència negociada tindria menys costos, seria menys dolorosa. Però som conscients que som davant d’un estat que no ens reconeix com a subjecte polític, que no reconeix el dret a l’autodeterminació. I l’autodeterminació, l’haurem d’anar exercint, com la vam exercir l’1 d’octubre de 2017. L’autodeterminació no es demana, s’exerceix. Ho vam fer una vegada i vam guanyar, vam fer un referèndum que l’Estat no volia que féssim. Però no vam culminar el procés i ho hem de fer, sense quedar-nos amb els braços plegats esperant un acord. Si hi fos, seria perquè l’hauríem forçat, unilateralment.

Aquest procés, l’imaginen ara gradual, d’anar aconseguint fites, o de trencament com hauria estat l’1 d’octubre?
És difícil de dir. En cada cas, el procés d’independència ha estat diferent. Si ho haguéssim aprofitat l’1 i el 3 d’octubre, potser ho hauríem aconseguit o no. Però hauríem creat un problema. Ara cal tornar a iniciar un cicle, i potser no acabarà essent un dia en què tot passi, sinó que hi haurà diferents fases. Però a vegades, les coses són imprevisibles. Estem fent una revolució democràtica… les dinàmiques a vegades s’acceleren. El que podem fer és posar totes les condicions perquè sigui així.

Requereix que hi hagi una part de població mobilitzada de forma permanent?
Sí, jo crec que la base independentista ho està. No deixa d’anar a les mobilitzacions cada vegada que se la convoca. Amb la sentència, tindrem una oportunitat d’evidenciar-ho als ulls del món. De mostrar que hi ha un conflicte que no s’ha resolt, i no només això, sinó que s’agreuja. Amb les detencions de la setmana passada, per exemple. L’Estat està actuant només policialment i per la via de la repressió política. No podem estar només agenollats, rebent els cops sense reaccionar. Cal trobar quines són les maneres de reaccionar, que no estiguem només a la defensiva sinó que redefinim el projecte cap a la independència, al qual no podem ni volem renunciar.

De quines accions parlem? Les marxes des del territori?
És una de les propostes que hi ha, i que treballen les nostres territorials. N’hi ha diverses, que anirem comunicant de manera unitària.

Volen aconseguir un col·lapse de la xarxa viària?
Es tractaria de demostrar una mobilització massiva a les carreteres del país, però no puc donar més detalls perquè s’estan concretant i hi ha altres actors implicats.

En tot cas, seria una resposta unitària?
Sí, treballem per això. Les marxes serien una proposta, però n’hi haurà d’altres, i unitàries.

Parlant d’unitat, l’ANC repeteix el concepte d’unitat estratègica. Per a vostès, què és?
Redefinir que l’objectiu és la independència, posar-lo al centre, i que tothom s’alineï per fer passes cap a la consecució d’aquest objectiu.

“Les eleccions són un instrument si tenim una estratègia per aconseguir la independència”

Convocar eleccions després de la sentència serviria?
Les eleccions són només un instrument si tenim una estratègia per aconseguir la independència. Si són una convocatòria perquè no tenim cap altra proposta ni projecte estratègic o perquè hem acabat en una situació de divisió de l’actual majoria independentista, i la ciutadania ha de redistribuir el pes de cada força, només com a resposta a la sentència, seria molt decebedor. En el full de ruta de l’ANC aprovat el mes de maig passat, parlem de superar el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament, cosa que ens reforçaria molt. Per tant, si tothom estigués d’acord en aquest objectiu i anéssim a unes eleccions per aconseguir-ho amb unitat estratègica –no dic en una candidatura unitària, necessàriament–, les eleccions tindrien un sentit.

De convocatòria electoral sí que n’hi ha una de segura, la de les eleccions espanyoles del proper 10 de novembre. La CUP ja ha decidit que aquesta vegada s’hi presentarà. Quina valoració en fan? Creu que també hauria estat positiu, ja que s’hi presenten totes les forces, que ho fessin en una candidatura conjunta?
L’ANC encara no ha fet cap debat d’aquestes eleccions, però a les darreres eleccions espanyoles vam dir que al front exterior s’hi havia d’anar amb unitat. A les eleccions europees o espanyoles, creiem que s’hi hauria d’anar com un bloc, per defensar que ens respectin com a subjecte polític, és a dir, el dret a lautodeterminació, i que s’acabi la repressió. I això no ha passat. Les coalicions electorals es podien presentar fins aquest dilluns. Però una vegada està clar que s’hi anirà per separat, com més opcions tingui l’independentisme, millor.

A les municipals, creu que va ser un error donar suport a Primàries, tenint en compte que no va assolir l’objectiu de crear llistes unitàries, i amb poca repercussió pel que fa a regidors?
Les primàries eren un mètode per aconseguir la unitat des de baix, amb sistema que tragués el poder als aparells dels partits, incrementés la participació ciutadana i s’acabessin presentant llistes avalades per milers de votants. Hi havia dos objectiu, doncs: un de regeneració democràtica i un altre d’unitat. En el moment que no es va aconseguir aquest, que els partits s’hi volguessin sumar, l’ANC ja se’n va desvincular. No vam participar en la campanya electoral ni vam donar suport a Primàries. L’ANC va fer un posicionament en què es demanava donar suport a tots els partits independentistes, exigint que des dels municipis s’impulsés la sobirania fiscal, el consum estratègic o la fibra òptica pública, iniciatives que considerem que són fer república des de cada ajuntament. Crec que ho havíem de provar. L’ANC és innovadora i arrisca.

Com en la candidatura de la Cambra de Comerç de Barcelona?
Sí. Tothom ho va menystenir, fins i tot els partits independentistes, que no donaven ni un duro per Eines de País, i al final va guanyar.

La campanya de consum estratègic, la veuen perillar per la denúncia de Foment?
Veurem què passa. Ara estem pendents de les mesures cautelars que ha demanat Foment i que ha de prendre la jutgessa del Jutjat Mercantil, la demanda en si encara no l’han plantejada.

Fomenta la competència deslleial, aquesta campanya?
Fomenta que hi hagi més competència, perquè s’adreça sobretot a sectors dominats per molt poques empreses, que actuen de manera oligopolística. Això ens ha portat, per exemple, a tenir preus de serveis energètics que són dels més elevats d’Europa. A més, com a associació, l’ANC té tota la legitimitat de potenciar els valors que considerem millors en el consum. Igual que les associacions ecologistes demanen que es consumeixin productes eco. Són campanyes de consum positiu, que es fan arreu del món, i enlloc no es plantegen demandes.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *