Suplement

Música

Els Catarres: Tots els seus principis

Vicenç Bigas
30 d'agost de 2019

La plaça de l’església dels Hostalets de Balenyà porta el nom del seu veí més il·lustre, Miquel Bosch i Jover. La mateixa casa on el mestre i literat va escriure la major part de la seva basta producció fins que hi va morir el 1960 seria anys més tard l’embrió d’una de les trajectòries musicals que més ha impactat l’última dècada al nostre país. Allà s’hi trobaven una colla de companys de l’institut Pere Barnils de Centelles per donar sortida a les seves pulsions musicals. Èric Vergés i Jan Riera eren dos amics d’infància d’Aiguafreda que “des de ben petits tocaven però ens inventàvem els acords” fins que al costat del que seria el seu local d’assaig, al casal parroquial, un objector de consciència es prestava a ensenyar a tocar la guitarra i “vam aprofitar que era gratis i vam aprendre tres acords”. A la família Vergés ja hi havia tradició musical i un bon dia els germans grans de l’Èric es van canviar els instruments. Els sobrava un baix, “a mi m’agradava la música, no en tenia ni idea i me’l van cedir”, recorda Marc Baulenas, un dels seus companys a tercer d’ESO. Amb aquest bagatge es van acabar ajuntant amb Michael Jones Wordie, que, tot i tenir només 11 anys “en sabia més que nosaltres”, i tocava la bateria. Els faltava només una veu femenina i van anar a buscar una noia que estudiava a l’escola d’art i cantava. “Em van trucar a casa i vaig venir a provar”, recorda Laura Cruells, que va acabar completant el quintet de pop-rock, batejat com a Fifolium.
En pocs mesos farien el seu debut als escenaris a tocar del seu local d’assaig, aquest dimarts va fer 20 anys, tenint clar des del primer moment que “encara que fóssim cutres no volíem fer versions”, sosté Riera. Per Vergés aquesta va ser una època d’intens aprenentatge que “va ser com una escola; tot el que apreníem ens ho ensenyàvem entre nosaltres” en maratonianes sessions d’assaig els dissabtes a la tarda. El local donava per darrere prop de la via del tren i quan sentien que passava l’últim semidirecte sabien que havia arribar l’hora de plegar els instruments perquè tenien el temps just d’agafar el darrer tren que els portaria cap a casa. Moltes setmanes l’endemà al matí tornaven a la seva rutina de cap de setmana. Amb una relació tan intensa es va anar forjant una amistat “que 20 anys després encara dura”, assenyala Baulenas, tot i que la vida els ha anat portant per camins diferents. “Teníem un somni, volíem viure d’això tot i que fos impossible”, recorda Riera, que ho acabaria aconseguint al costat del seu amic d’infància, mentre que Cruells també ha fet carrera com a cantant i ja està preparant el segon disc amb el duet XY.
Fifolium va tenir un curt recorregut perquè el nom no els acabava d’agradar i dos anys després s’estrenaven al mateix escenari com a Wolfish amb un canvi de veu femenina. Amb aquest nou grup acabarien de perfilar un estil propi entre rock i ska i cantant en anglès, català, castellà i francès. Editarien una primera maqueta i acabarien arribant a la final de concursos com el de Rock de Manlleu o el de Música Moderna Ciutat de Vic. Aquí serien derrotats per la banda d’un noi de Tona que, en acabar el concert de debut de Wolfish, va anar a veure a Riera “i em va dir ‘tio m’ha encantat aquest riff que has fet’ i mira’l ara”. Era Arnau Tordera. “Molts grups de tota aquesta zona ens hem anat trobant quan érem joves”, recorda Vergés, i Riera destaca que ara “a la primera línia catalana guanyen per majoria els grups d’Osona”, tot i que lamenta que s’han perdut oportunitats com les que ells van tenir perquè “abans als concerts de poble tocaven grups del poble i ara nosaltres no ens hi trobem”. Laura Cruells considera que el panorama musical “ha canviat molt de fa 20 anys a ara. Abans podies fer moltes més coses, ara hi a uns nivells! També és cert que hi ha moltes més escoles de música molt més preparades”.
Wolfish va tenir recorregut fins al 2005, quan, a segon any de carrera, Baulenas va marxar a estudiar a l’estranger. “Vam intentar substituir en Marc per un baixista i va ser impossible. Ja no érem el nucli de col·legues i no hi havia pasta i si no són amics teus no venen a tocar si no n’hi ha”, assenyala Riera. Mentrestant havien desenvolupat projectes paral·lels, que aquell any competirien entre ells al concurs Vic Sona, i també van muntar una banda per tocar un sol dia a l’U-Zona Reggae, on Cruells va deixar per una estona la seva feina de dependenta al supermercat del festival per cantar i “vaig conèixer el trompetista quan va acabar el bolo i se’m va presentar”.
A la universitat Riera va conèixer el madrileny José Luis Sáenz de Heredia “que tenia cançons i un programa per gravar i vam començar a fer fricades”. Va ser l’embrió d’Hotel La Paz, un grup de rock electrònic que combinava la música amb projeccions audiovisuals. Sáenz era amic dels d’El Canto del Loco, que, en el seu millor moment, se’ls van endur de teloners en una gira que els portaria al Palau Sant Jordi o el Palacio de los Deportes de Madrid. També van gravar un disc que Sony mai no va treure a la llum. “El problema d’Hotel La Paz és que era un grup que es va concebre sobre una idea, no era un grup real. Realment no hi havia gaires músics al grup, costava molt tirar del carro, les cançons no eren nostres i tampoc no feia tanta il·lusió. Ens van gravar un disc massa aviat; no era el nostre disc però estava molt ben gravat”, reflexiona Vergés.

 

 

 

D’aquest fracàs en naixeria a finals de 2010 Els Catarres, un projecte que de l’elèctric se n’anava a l’acústic en ple apogeu de la música folk en català i que se significava per comptar amb una noia tocant el contrabaix. “Gràcies a haver estat a Fifolium amb la Laura vam conèixer la seva germana, la Roser”, que, com revela la primera “va començar a tocar el contrabaix perquè estàvem vivint a Barcelona. Jo estava estudiant al Liceu i un amic me’n va deixar un. Jo anava de cul i la Roser el va començar a provar i ja va començar amb Els Catarrres”.
El grup va posar en solfa cançons en català que havien escrit feia un temps. Una d’elles era Jenifer. La primera de les més 3.000 vegades que Riera calcula que l’han tocat “entre entrevistes, assajos i concerts” ho van fer amb Wordie, que havia de ser el bateria del grup, però “anava molt liat, tampoc no havia acabat de sortir mai res guapo i estava en mil històries”, recorda d’abans d’acabar-se establint a Londres. Així és com el possible quartet s’acaba convertint en tercet amb Riera d’home-orquestra. L’experiència d’Hotel La Paz els va servir per decidir que ells mateixos gestionarien la seva pròpia producció i que regalarien les cançons a internet, fet que va ser clau en la seva projecció després d’haver aconseguit en un mes 34.000 visualitzacions del vídeo de Jenifer a Youtube. Després d’uns inicis en què no els anava a veure ningú, de cop van començar a omplir locals i van decidir apujar el caixet a 300 euros entre els tres perquè no en tenien ni per benzina i “de cop i volta portàvem 1.500 persones i a uns quants llocs ens deien pesseteros i venuts”, lamenta Riera. Va ser quan “vam veure que ens calia agafar un mànager”. A diferència dels projectes precedents, “aquell començament exitós va ser relativament ràpid”, assenyala Vergés i, de cop, “la feina es va triplicar” però reflexiona que “si vols continuar allà t’ho has de continuar treballant. Encara és més difícil perquè estàs més exposat. Cada vegada tens més pressió i te la poses tu mateix”. “Costa gestionar quan vas a llocs i no pots concedir totes les entrevistes que et demanen”, ressalta Riera, que també lamenta que “vam tenir una època que hi havia titulars als diaris que ens feien mal. Tinc a casa guardada la pàgina d’un diari d’aquí a Catalunya que deia que érem flor d’un estiu. Això, en lloc d’enfonsar-nos ens ho va fer replantejar tot i encara ens va motivar més”. Va ser quan el 2013 va aparèixer el seu tercer disc, Postals, que “va ser bestial”, amb la banda ampliada perquè, segons Vergés, “els tres junts ens limitava moltíssim. De cop estaves en una festa major amb moltíssima gent i grups molt canyeros i, com ho havíem de defensar?”. A partir d’aquí van començar els reconeixements: premis Enderrock, premis ARC de la indústria musical catalana, disc català de l’any… El tercet forjat entre amics és ara “una empresa que ocupa 14 persones” que de tant en tant fa pauses de producció perquè Riera creu que “quan fas molts concerts, una de les coses per les que comença a flaquejar el projecte és perquè et vicies i no estàs cantant emocionat una lletra que emociona a molta gent. Si la cantes per cantar, la gent no està connectada. Llavors vam fer aquestes pauses per relaxar-nos, parar un moment i al cap de dos mesos ja tens ganes de tornar a pujar a l’escenari”.
Aquest està essent el seu estiu més multitudinari i el 29 de novembre tenen previst tancar la gira del seu darrer disc, Tots els meus principis.

Fifolium

El grup de pop-rock en anglès i català el formaven Jan Riera i Èric Vergés d’Aiguafreda, a les guitarres i veus; Laura Cruells, de Centelles, com a cantant, i Marc Baulenas i Michael Jones Wordie, dels Hostalets de Balenyà, al baix i a la bateria, respectivament. La foto correspon al primer cop que van pujar a un escenari, el 20 d’agost de 1999, en un concert de festa major on feien de teloners de Carmen Virus, el projecte de la germana de Manolo García, i de Pep Sala i la Banda del Bar.

Wolfish

Dos anys després tornaven amb un nou projecte més ska al mateix escenari, on van fer de teloners de Sopa de Cabra en la seva gira de comiat. Era un grup ja més madur, amb el qual van treure una maqueta de quatre cançons en anglès. Els components eren els mateixos, a excepció de Cruells, que se’n va anar a cantar a un grup del germà de Vergés, i va ser substituïda per una altra centellenca, Agnès Camps, que, a part de cantar, també tocava la flauta travessera. Més endavant afegirien una secció de vents.

Projectes personals

L’any 2005, coincidint amb la fi de Wolfish, van competir entre ells al concurs Vic Sona amb projectes personals. Joan Riera en va fer un de pop-rock amb el seu propi nom on l’Èric tocava el baix i en Michael la bateria. Aquest últim va crear Jah Fundation, un grup de reggae on deixava la bateria per posar-hi la veu i amb l’Èric tocant la guitarra. El que va arribar a la final va ser el rock pur de Super Nova, liderat per l’Èric a la guitarra i la veu i amb en Jan a la bateria. Guillem Soler tocava el teclat als tres grups.

Hotel La Paz

La banda de música electrònica i sons mestissos es va començar a gestar el 2003 amb en Jan i l’Èric a les guitarres i el madrileny José Luis Sánez de Heredia a les veus. Més tard s’hi afegiria el rodenc Javi Carmona al baix, l’argentí Adrián Alescio als sintetitzadors i el també madrileny Sergio de Arrola a les projeccions visuals. El Canto del Loco els van escollir com a teloners en el millor moment de la seva carrera i van gravar un disc per una multinacional que mai no es va publicar.

Els Catarres

Amb Hotel La Paz mort d’èxit abans d’hora, Riera i Vergés van decidir fer un pas enrere. Amb un projecte més modest van treure a la llum cançons que havien escrit en català i van crear un tercet de folk amb Roser Cruells al contrabaix, germana de la primera cantant que havien tingut. Van debutar el desembre de 2010 a Aiguafreda i en els seus primers concerts els espectadors es comptaven amb els dits de les mans, fins que l’encert de penjar les cançons a internet i l’èxit de Jenifer els van portar a l’estrellat.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *