Suplement

Reportatge

Els diputats de la Mancomunitat de Catalunya

David Cao Costoya
17 de gener de 2021

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) ocupa un lloc central en la història política contemporània del país. Amb el castellterçolenc Enric Prat de la Riba com a primer president, la seva representativitat territorial va fer que tingués diversos diputats vinculats al Vallès Oriental, Osona i el Ripollès, dels quals s’ha fet una recerca del perfil biogràfic en un treball editat per la Diputació de Barcelona.

Les condicions de possibilitat legals per a la creació de la Mancomunitat les oferí un decret aprovat el desembre de 1913, després d’un llarg període de negociacions. Tot i que la mancomunitat interprovincial estava oberta al conjunt de les províncies espanyoles, només s’hi van acollir les catalanes. El projecte va comptar amb l’impuls i l’orientació decisiva del catalanisme polític, però no hauria estat possible sense el suport d’altres forces, sectors monàrquics dinàstics inclosos.

El fet és que l’abril de 1914 va quedar constituïda la Mancomunitat de Catalunya amb la unió de les quatre províncies catalanes. Per primera vegada des de la Nova Planta borbònica, el país va comptar amb una unitat politicoadministrativa regional que facilitava projectar i gestionar el país globalment. La Mancomunitat no va disposar d’atribucions i recursos majors que els de les mateixes diputacions, va tenir poc temps per desenvolupar la seva obra (pel fet de ser dissolta pel règim dictatorial de Miguel Primo de Rivera) i va operar en un context social i polític intensament conflictiu.

Tanmateix, la seva política de planificació i de realitzacions efectives va ser prou considerable. L’obra realitzada en el camp de les infraestructures, la cultura i l’ensenyament o el món agrari (per esmentar només alguns aspectes) denoten l’orientació modernitzadora i nacionalitzadora de les seves iniciatives, l’afany de normalització cultural i d’integració social i territorial sota els designis del noucentisme. En certa mesura, la institució regional catalana va donar continuïtat i major volada a les polítiques públiques ja iniciades per Enric Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona d’ençà del 1907.

Pel que fa als òrgans centrals de poder, la Mancomunitat comptava amb un president (Enric Prat de la Riba, 1914-1917; Josep Puig i Cadafalch, 1917-1923; Alfons Sala i Argemí, 1923-1925), un consell permanent compost per vuit membres i una assemblea formada per noranta-sis diputats (trenta-sis de la Diputació de Barcelona i vint per a cadascuna de les províncies restants). Aquest darrer organisme es renovava per meitats cada dos anys mitjançant comicis i era l’encarregat de triar els membres del consell i el president.

En termes generals, la història institucional de la Mancomunitat –la dels seus dirigents, organismes i obra– i la del context que li és propi ens és força conegut. L’estudi d’Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater, La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia (Proa i Institut d’Estudis Catalans, 1996), és una prova del que diem. Tanmateix, no tots els aspectes de la història de la institució havien estat prou estudiats. El 2014, any del centenari, va brindar l’ocasió per difondre els coneixements llavors existents i generar-ne de nous.

És en aquest marc que cal situar l’inici i la culminació d’un projecte de recerca ambiciós que ha resultat en la publicació del Diccionari biogràfic dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), obra important recentment editada per la Diputació de Barcelona (també és consultable a la xarxa http://www.diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/). És el resultat d’un projecte impulsat per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner, que ha mobilitzat un equip ampli de col·laboradors sota la direcció general d’Enric Pujol i Josep Santesmases i la coordinació territorial de cinc altres investigadors (Gemma Rubí s’ha fet càrrec de les comarques barcelonines i Jordi Gaitx, de les gironines). Les biografies dels diputats elegits en els districtes de Vic/Granollers i Olot/Puigcerdà han estat redactades per Maties Ramisa, per una banda, i Jordi Bohigas, Pere Bosch, Roser Capdevila, Maximiliano Fuentes i Jordi Rubió, per l’altra.


Una cinquantena d’investigadors s’han fet càrrec de redactar les entrades biogràfiques de 233 diputats del conjunt de districtes electorals corresponents a les quatre províncies catalanes. Si bé és cert que alguna de les personalitats més destacades ja era àmpliament coneguda, aquest no era el cas de molts altres diputats. De cada persona s’aporten el nom i cognoms, les dates i llocs de naixement i defunció, la signatura i la fotografia (si s’han localitzat), una biografia més o menys extensa que atén preferentment els aspectes polítics –sense desatendre del tot els familiars, formatius, professionals o socials– i el recull de fonts utilitzades per fer la semblança corresponent. A aquest cos d’obra, organitzat alfabèticament, l’acompanyen les preceptives presentacions institucionals, una introducció dels directors, una explicació sintètica de l’historiador Albert Balcells sobre l’estructura política i el sistema electoral de la Mancomunitat, una bibliografia general i uns llistats finals en què la nòmina de diputats és presentada per districtes electorals amb indicació de l’any en què cadascun d’ells fou elegit. De l’obra resulten interessants, és clar, els perfils individuals, però també la biografia col·lectiva, és a dir, la semblança de conjunt o proposografia, susceptible d’una anàlisi més aprofundida.

L’estudi se suma a tota una sèrie d’aportacions que, publicades especialment en el darrer quart de segle, han permès ampliar substancialment el nostre coneixement sobre el personal electe que va compondre les diverses instàncies de representació, administració i govern de l’Estat espanyol en el període contemporani.

Podem felicitar-nos per l’aparició de l’obra, que és una aportació rellevant en si mateixa i que, de passada, constitueix un exemple reeixit de treball d’equip i de col·laboració fructífera entre institucions ben diverses.

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de no vembre de 1870 – 1 d’agost de 1917). Elegit el 1913 i el 1917 pel districte Vic-Granollers.

Ramon d’Abadal i de Vinyals (Vic, 1 d’octubre de 1888 -Barcelona, 17 de gener de 1970). Elegit el 1917 i 1921 pel districte Vic-Granollers.

Narcís Verdaguer i Callís (Vic, 20 d’octubre de 1862 – Barcelona, 5 d’abril de 1910). Elegit el 1911 pel districte Vic-Granollers i el 1913 pel districte Barcelona I.

Francesc Xavier Flaquer i Jubany (Granollers, 16 de juny de 1883 – Barcelona, 9 de març de 1957). Elegit el 1921 pel districte Vic-Granollers.

Manel Puigrefagut i Dou (Balenyà, ? – Barcelona, 16 de desembre de 1947). Elegit el 1921 pel districte Vic-Granollers.

Santiago Andreu i Barber (Barcelona, 27 d’octubre de 1875 . Alella, 10 de novembre de 1038). Elegit el 1919 pel districte Vic-Granollers.

Alexandre Bosch i Catarineu (Barcelona, 1883 – 1940?). Elegit el 1913 pel districte Vic-Granollers.

Fèlix Fages i Vilà (Barcelona, finals S. XIX – 1955?). Elegit el 1913 i 1917 pel districte Vic-Granollers.

Santiago de Riba i d’Espanya (Barcelona, 1880 – Montcada i Reixach, 4 de desembre de 1936. Elegit el 1921 pel districte Vic-Granollers.

Francesc Torras i Vila (Granollers, 14 de maig de 1883 – Barcelona 21/22 de maig de 1979). Elegit el 1917 pel districte Vic-Granollers.

Damià Casanova i Costa (Campdevànol, 1864 – 28 de gener de 1933). Elegit el 1923 pel districte Olot-Puigcerdà.

Josep M. Masramon i Vilalta (Sant Boi de Lluçanès, 1877 – Barcelona, 21 de maig de 1939. Elegit el 1915, 1919 i 1923 pel districte Olot-Puigcerdà.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *