Suplement

Sound and Vision

Els ‘plagis’ de John Williams

Solé
6 de febrer de 2020

La profunda petjada emocional que han deixat Star wars, Harry Potter o Indiana Jones no hauria estat la mateixa sense el vincle directe amb l’espectador que proporciona la banda sonora. A aquests casos afegiu E.T., Trobades a la tercera fase, Superman, JFK, La llista de Schindler o Parc Juràssic i veureu per què John Williams pot presumir d’haver modelat les emocions d’un parell de generacions de terrícoles. La música de totes les cintes esmentades és seva i ara mateix segur que podeu cantussejar almenys un parell de melodies, perquè estan incrustades a la cultura popular pràcticament des que es van estrenar.

Evidentment, aquestes músiques no van sortir del no-res. En tota composició hi ha elements que l’autor ha escoltat i passat pel filtre de la seva sensibilitat; en alguns casos, però, la influència i l’obra resultant s’assemblen sospitosament i aquí és on comença el mambo. L’obra de John Williams, famosa com poques i analitzada del dret i de l’inrevés durant dècades, no s’ha escapolit de les sospites de plagi. Si busqueu a Youtube trobareu força vídeos amb comparatives (mireu, per exemple, John Williams borrowing from other composers o John Williams rip offs!) i la veritat és que hi ha coincidències notòries i fins i tot algun cas que clama al cel.

La banda sonora de Star wars concentra molts d’aquests suposats plagis. El tema central, per exemple, té similituds més que evidents amb l’inici de King’s row, escrita per Erich Wolfgang Korngold. D’altra banda, una fantasia espacial amb música orquestral no podia evitar referències a l’obra simfònica galàctica per excel·lència del segle XX: Els planetes de Gustav Holst. I aquí sí que Williams no es va tallar ni un pel: escolteu Mart i Neptú i flipareu. D’altra banda, l’exemple més flagrant és el tema del desert del planeta Tatooine; afirmar que s’assembla molt a la segona part de La consagració de la primavera de Stravinsky és ser molt diplomàtic: les dues peces són tan calcades que en alguns vídeos les reprodueixen simultàniament i sembla que en soni només una. Hi ha més exemples en altres bandes sonores cèlebres de l’autor com Tauró o Sol a casa, entre d’altres.

Li resta mèrits això, a John Williams? La resposta és a gust del consumidor. Jo estic a mitges: per mi, el més difícil és trobar el concepte sonor, allò de “com sona aquest paisatge, o aquest personatge, o aquesta situació?”; i aquesta feina moltes vegades li fan Stravinksy, Holst i la resta de compositors de referència, de qui agafa les idees. Això sí, un cop amb el concepte clar, Williams desplega un talent sobrenatural per crear melodies capaces d’incrustar-se a les ments i els cors per sempre. Per tant, el mèrit està una mica repartit, penso jo. Ara bé, el mateix Stravinsky, pressumpta víctima dels plagis de John Williams, va dir: “Un bon compositor no imita: roba.” Si ho diu ell, deu ser que ja és això.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *