Suplement

L'entrevista

Enric Calpena: “Gamper i tots els pioners estaven convençuts que el futbol mai no seria popular”

26 de juliol de 2020

L’any 1898, un jove suís arriba a Barcelona. Es diu Hans Gamper, i poc imagina ell que serà un personatge decisiu en la història de la ciutat, i que farà de Catalunya el seu país d’adopció. Tampoc pot imaginar, és clar, que fundarà un club de futbol que amb el temps esdevindrà un símbol i serà dels més coneguts del món. En Hans, que aquí serà aviat en Joan, només vol continuar practicant aquell nou esport anglès, el football. Enric Calpena ha novel·lat la seva vida a El primer capità (Ed. 62).

Aquesta novel·la agradarà a qui no li agradi el futbol o no sigui del Barça?
Espero que sí. Com a anècdota li diré que a Twitter, quan va sortir, van començar a interpel·lar-me persones que eren seguidors força radicals de l’Espanyol. Alguns m’insultaven, però vaig conversar amb els més educats i els vaig convidar a comprar i llegir el llibre. Al cap d’uns dies, un d’ells va dir en un fil de Twitter que no l’havia trobat anti-res. De fet, jo penso que no és ni pro Barça. No pretenc cap altra cosa que explicar una història. A mi també m’agraden les novel·les històriques que expliquen batalles, i no soc militarista.

Tots sabem que el senyor Gamper va fundar el Barcelona (a ell no li agradava que es digués Barça), i potser que dona nom a un trofeu i a la ciutat esportiva del club. I poc més. Va escriure la novel·la perquè creia que era poc conegut?
La meva intenció primera no era descobrir un personatge sinó fer una novel·la entretinguda d’un tema que em semblava interessant. Tendim a veure la història a través dels fets que considerem cabdals, però hi ha un munt de fenòmens que tenen una incidència social molt important i que expliquen una època. Ara tenim el futbol molt integrat, però en el moment que apareix és sorprenent.

Ningú no espera que tingui èxit un esport que és, a ulls de l’època, una mica complicat.
Gamper i els seus no actuen mai amb la consciència d’estar creant quelcom que serà molt gran. Estan fent un club de futbol i prou. És després que s’adonen que s’està convertint en una altra cosa, i s’hi adapten molt fàcilment.

Però el Barcelona va acabar essent l’eix de la vida de Gamper? Potser al principi no, però en la novel·la acabem veient el retrat d’un home consagrat a un projecte.
No podem saber la seva interioritat. Però de la seva vida pública, sens dubte. Al principi, hi esmerça molts esforços perquè funcioni. El creixement del club i la seva sorprenent implicació social acaba tenint uns fruits que no s’espera, i cada vegada s’hi sentirà més implicat. La vida de Gamper sense el Barcelona hauria estat molt diferent, segur.

De fet, ell arriba a Barcelona com a lloc de pas, ni tan sols amb la intenció de quedar-s’hi per gaire temps…
Es pot dir que gairebé fuig del seu pare, un home eixelebrat que s’enriqueix i s’arruïna tres vegades a la seva vida. La mare ha mort en el part del fill petit, a qui el pare culpa del fet. Marxa a Lió, on no l’uneix res, i en lloc de tornar a Basilea ve a Barcelona. Émile Gassiert, un mig parent seu que és comerciant, veu l’oportunitat de fer negocis a la Guinea Equatorial, que era colònia espanyola. Gamper és un noi de 21 anys, i la idea li sembla prou atractiva… fins que arriba a Barcelona.

S’enamora de la ciutat?
Claríssimament. Troba feina relativament ràpid a la Companyia General de Tramvies, que acaba de ser comprada per l’alemanya AEG i que els està electrificant. Gamper té coneixements de comptabilitat, parla alemany i francès molt bé i ha après de pressa a entendre’ s en català i castellà. La feina li va bé, en una empresa en expansió i en una ciutat en ebullició, en ple modernisme. No sé si va ser un amor a primera vista, però al cap de mig any havia canviat la seva vida.

Gamper havia jugat a futbol a Suïssa. Un esport que aquí es veu encara com “una curiositat excèntrica, pròpia d’europeus grillats”.
Hi havia molt poca gent que hi jugava. El futbol havia nascut cap al 1860 a Anglaterra, i durant uns vint anys pràcticament no va sortir de l’illa. A partir d’aquí es comença a practicar en colònies d’anglesos arreu d’Europa, i també l’escampen persones que han estat a Anglaterra i tornen als seus països. Suïssa és un dels llocs on primer es juga a futbol al continent. A la península arriba amb retard, i s’introdueix per Catalunya i el País Basc, on hi ha anglesos i escocesos en el món de la indústria. Però Gamper vol acabar amb això, fer un club que no tingui a veure amb ser d’un lloc o anar un gimnàs concret. Un club transversal on s’apunti gent a jugar vingui d’on vingui.

Hi va influir que a ell no el deixessin jugar a un club de la ciutat, el Català, perquè no era d’aquí?
La història és certa. Se’n va al Velòdrom, on ara hi ha el Turó Park, que és on entrenen. Es pensa que són anglesos, i resulta que són catalans i li diuen que no pot jugar perquè no és d’aquí… o perquè és protestant.

La qüestió religiosa va emergir en diversos moments de la seva vida. A ell el sorprenia que aquí s’hi donés tanta importància…
Fins al final. A Gamper l’enterren al cementiri protestant de Barcelona, però la seva dona –que era molt catòlica– aconsegueix que el bisbe beneeixi el tros de terra on el van sepultar. I anys després, quan s’estava construint el Camp Nou, s’havia decidit posar-li el nom de Gamper i no es va poder. Una de les versions és perquè era catalanista i la Falange s’hi oposava, però l’altra és que va ser el bisbe Modrego qui ho va impedir perquè era protestant. La directiva d’Agustí Montal va crear el trofeu Joan Gamper com un desgreuge d’aquest fet.

Gamper tenia clar que volia un club “modern” i “generós”? La seva idea de futbol anava lligada a allò que ara en diríem valors?
És un home decimonònic, una persona d’ordre, no ens enganyem. Però té conceptes molt assumits de cavallerositat, d’obertura, d’elegància. I surten a l’acta fundacional. Gamper creu que les coses s’han de fer assenyadament, parlant, i d’una manera que podem dir democràtica, encara que aquesta paraula no estigui escrita textualment als papers.

“Era un ingenu. un somiatruites”

Entén el futbol com un esport de construcció col·lectiva, net, “on no té cabuda la violència ni les trampes”. Era un idealista?
Era un ingenu, en certa manera un somiatruites. Ara ens hem acostumat que una part de la classe política s’ompli d’aquestes paraules i els seus actes els desmenteixin. Però Gamper se les creia! Quan Sunyol i Garriga serà president anys després, el 1935, proposa el lema “Esport i ciutadania”, a Gamper li hauria agradat. Segur!

Va tenir còmplices en aquesta aventura? Vostè parla de noms que són encara menys coneguts que el de Gamper.
Sobretot Walter Wild, en Gualteri. Ell i Gamper són els dos noms més importants en la fundació del Barcelona, però Wild va haver de marxar per qüestions de feina, i no va tornar a Barcelona fins a mitjans de segle passat.

Hi ha símbols del club que considerem eterns i fruit d’una reflexió. I la samarreta, resulta que va ser blaugrana per pura casualitat.
Hi ha diverses versions. Sabem que els germans Arthur i Ernest Witty havien jugat a l’equip del Merchant’s Taylor School de Liverpool, que anaven exactament així. I la seva mare… era qui cosia i planxava la roba! És molt probable que fos per això. Encara que també hi ha qui diu que el cantó de Basilea, d’on era Gamper, té els colors vermell i blau. Algú va proposar el blanc, per cert. És un color que es considerava molt esportiu. Però el blaugrana es va quedar des de la primera assemblea.

I l’estil, des del primer partit: “Moltes passades, ben situats al terreny…”. Sembla el mètode Cruyff anticipat. El Barcelona ja volia jugar bé des de l’inici?
Cruyff, d’una manera intuïtiva, recrea Gamper. Què vol Gamper? Que facin joc net, ben desenvolupat, amb moltes passades… un equip endreçat en el terreny on la genialitat es permeti però endreçada en una estructura que s’ha entrenat. I que sempre es jugui bé. No ho arriba a dir, però creu que com més bé es juga, més es guanya. Personalment, crec que la figura més paral·lela a Gamper en la història del Barça és la de Cruyff, encara que l’holandès fos més ocurrent.

El fundador del Barça creia que al futbol no només s’ho havien de passar bé els que jugaven, sinó els espectadors. Ara això ens sembla obvi… però més de cent anys enrere era innovador!
Entendre que el futbol és una colla de tipus que arrosseguen una pilota i la fan entrar a la porteria és fàcil. Com una cursa ciclista: qui arriba primer, guanya. Senzill. Però a partir d’aquí, tot són normes estranyes si ens hi fixem bé: ningú pot tocar la pilota amb les mans excepte un jugador i en una àrea marcada, quan surt una pilota pel fons la posen en joc els de l’altre equip si l’últim a tocar-la ha estat un jugador dels teus, una càrrega pot no ser una falta segons com es faci… i del fora de joc ja no en parlem! Està ple de normes que s’han de saber. Per això Gamper i tots els pioners estaven convençuts que el futbol mai no seria popular. Que només agradaria als que hi jugaven o que hi havien jugat i eren capaços d’entendre les normes. La sorpresa de tots és comprovar que, malgrat que no sàpiguen totes les normes, a la gent li agradava l’espectacle. I el Barcelona feia un tipus de jugades que no feien els altres.

Tot i que els copien aviat…
L’Espanyol, per exemple, fa un equip extraordinari. És difícil dir quin era millor. Van aprendre ràpidament les tàctiques que havia importat el Barcelona.

Gamper es va convertir en catalanista? Veia que el club havia de representar la societat d’aquest país?
Gamper va reconèixer el que era el club. El Barcelona s’estava transformant, i la seva massa social era naturalment catalanista. S’adona que el club ha de fer unes quantes coses, si vol sobreviure. Una d’elles és participar en competicions. En llocs on es juguin coses, perquè això agrada a la gent. Una altra, millorar en els símbols: tenir un camp propi, una bandera, un himne… tot i que el primer és molt dolent i no enganxa. Elements identitaris. I el tercer element és connectar amb la societat. L’Espanyol, per exemple, vol que els jugadors se sentin espanyols i connecta amb un públic determinat. I els seguidors del Barcelona, què són? Classe mitjana de ciutat, bàsicament catalanista. I el club ha de fer-se descaradament catalanista. Ho fan i triomfen: de 32 socis a 300 en un any. El Barcelona ja és un club identificable.

Gamper va vincular el Barcelona amb la Lliga? No la de futbol, sinó el partit polític.
A la novel·la jo ho concentro en una entrevista amb Duran i Ventosa. Ell es va veure en diverses ocasions amb membres de la Lliga Regionalista per demanar ajut per al club, i al mateix temps, comunicar-los que el club està obert a treballar amb ells. Això farà que el primer camp que se’n va dir de L’Escopidora, al carrer Indústria, fos possible amb suport d’industrials. La Veu de Catalunya o La Vanguardia es van començar a mostrar, també, favorables al Barcelona. No és que arribés a cap pacte especial, però Gamper va fer veure a la Lliga que els convenia mútuament la relació.

El catalanisme del club el va enemistar amb la dictadura de Primo de Rivera, que el va posar en el punt de mira, i va acabar tancant el camp.
El dia 14 de juny de 1925. Però ja venia d’abans: l’any anterior s’havien commemorat els 25 anys del Barcelona. Gamper, en contra del que diuen les autoritats, va fer el discurs en català. I en aquell moment, prohibien parlar-lo fins i tot al carrer! Es van suspendre tots els partits que no fossin de competició oficial, però en quedava un de pendent que van permetre jugar-lo. Era un partit amb el Júpiter, en homenatge a l’Orfeó Català, amb molts policies vigilant. La banda musical, que era anglesa i segons les cròniques de l’època tocava fatal, va interpretar l’himne espanyol, la Marcha Real. I el públic es va posa a xiular. En veure això, van canviar sobre la marxa i van tocar l’himne de la Gran Bretanya… i la gent va aplaudir exageradament. Gamper no hi tenia res a veure, encara que potser l’hi va agradar. Va ser una reacció natural del públic. Però Primo de Rivera ho va veure com una humiliació i va fer tancar el camp.

I Gamper ho va pagar molt car, també personalment.
El van convidar a anar-se’n del país. I quan una dictadura et convida a marxar… tu mateix. En el seu exili, a Suïssa, sabem que comença a anar al metge, i que s’enyora molt de Barcelona. Ara diríem que tenia una depressió. El Gamper que després tornarà a Barcelona és un home molt més enfonsat del que se’n va anar. Disgustat d’haver perdut la ciutat, i que el mateix club no el tracti bé. No tornarà a ser el mateix.

  • Compartir