Suplement

Economia

Espiral de comissions

Joan Carles Arredondo
2 de novembre de 2020

Els grans bancs espanyols, que cada vegada són menys, estan notificant aquests dies –ben a prop de la presentació d’uns resultats del tercer trimestre que tots els indicis apunten que seran poc estimulants– canvis en les condicions que apliquen als seus clients. Són uns canvis desfavorables per a aquests clients, perquè suposen la introducció de comissions que varien els termes amb els quals es va formalitzar la relació entre l’entitat i el dipositant. No és agosarat assenyalar que la banca està aprofitant una posició dominant, entre altres motius perquè les entitats reguladores, que haurien d’actuar com a àrbitres, tenen una tendència, almenys en aparença, a mirar cap a una altra banda.

A aquestes alçades qui més qui menys deu haver rebut una notificació del seu banc que al més pur estil de la mítica escena dels germans Marx a Una nit a l’òpera, aquella de “la part contractant de la primera part”, informa als clients dels canvis en el règim de comissions. Sintèticament: n’hi haurà més, per conceptes que fins ara n’estaven exempts, i amb condicions més dures per lliurar-se’n. En el món del segle XXI, tan donat als eufemismes, les entitats bancàries tradueixen l’indubtable increment de les comissions com una invitació que els clients tinguin “més vinculació” amb el seu banc.
Potser un exemple fora del món financer pot aclarir una mica més el concepte. Un client entra a comprar en una botiga. Aquesta botiga, interessada a vendre els seus productes, posa com a condició pagar una entrada, però eliminaria aquesta condició si el client, en comptes de comprar allò que vol, per exemple una samarreta, es queda uns pantalons, encara que probablement no és el que necessita, però que es pot justificar perquè comprar els pantalons els vincula més amb la botiga. A més, han de ser uns pantalons d’un color i un preu determinats. El més probable és el client en qüestió és anar a una altra botiga, però el cas és que en aquell sector els establiments s’han anat fusionant, cada vegada en queden menys i tots s’estan acostumant a cobrar entrada.

El cas és equivalent: els pantalons de la botiga, es converteix en aquest cas en productes com assegurances, la utilització de les targetes de crèdit o la subscripció de plans de pensió i així no es cobra l’entrada –en aquest cas, la comissió.

És un canvi en el negoci tradicional de la banca: captar diner de clients per invertir-lo, i del benefici que se n’obté remunerar mínimament el dipositant i tenir marge per pagar les seves despeses i tenir guanys per premiar els accionistes. Tot això ha canviat, entre altres motius, perquè els tipus d’interès estan molt baixos i, per més que es doni una remuneració mínima als dipositants, no hi ha gaire marge per fer prou negoci a través d’altres inversions. Les comissions s’han convertit en un dels mecanismes per pal·liar aquesta situació. En l’actualitat els bancs s’han vist en una situació en la qual els interessos continuen baixos, però –a més– s’albiren temps de dificultats perquè amb la crisi es preveu un increment notable de la morositat. Per fer front a aquesta situació, els bancs ja han fet unes provisions que els han ajustat els beneficis, com es veurà quan la setmana que ve es presentin els resultats. Menys beneficis, significa menys retribució als accionistes i els gestors han de mostrar-los que estan actuant perquè els guanys s’incrementin. Aquesta és una de les bases de l’increment de les comissions que estan comunicant aquests dies la majoria d’entitats bancàries, com CaixaBank, el BBVA i el Santander. També ho són les fusions, que ja han començat per exemple amb el cas de CaixaBank i Bankia i que tindran continuïtat, en un intent de reduir costos fixos.

El context que emmarca l’actual situació és de rendibilitat baixa en el negoci tradicional de la banca i la necessitat consegüent de treure recursos d’allà on no n’hi havia. I el camí emprès sembla tenir un reflex positiu, perquè la banca en global ha aconseguit incrementar els ingressos per comissions un 3,6% fins al juny, segons exposen en els comptes de resultats: 3.632 milions d’euros. No en deuen tenir prou, perquè entitats com el BBVA penalitzarà amb comissions fins i tot els lliuraments de diners en finestreta, una penalització que afecta sobretot clients amb més edat i dificultats per operar des dels caixers o per internet.

El procés de fusions que ja està en marxa (atenció als moviments d’Unicaja i Liberbank i els que faci el Sabadell, ja sigui amb el BBVA o amb Kutxabank) reduirà encara més el terreny de joc i dificultarà que qui vulgui fugir de les comissions busqui alguna entitat alternativa. La reducció de la competència té el perill de penalitzar l’estalvi. Probablement no és el més aconsellable que els diners estiguin aturats sense guanyar valors, però no cal fer gaire memòria de les conseqüències d’incentivar el crèdit, com passava en els anys previs a la crisi de 2008.

La banca té al davant, a més, el repte d’un canvi tecnològic que molt probablement variarà intensament els modes de pagament (les aparicions de Pay-pal i Bizum) o farà emergir nous operadors financers si empreses com Google o Amazon acaben caient en la comentada temptació de fer aquest salt. De fet, en 10 anys, la banca ha passat de controlar el 96% del negoci bancari i de pagaments a controlar-ne només el 73%, segons dades de The Economist. L’espiral de comissions no és la millor targeta de presentació per a la banca en aquesta competició que s’intueix per als propers anys amb operadors tecnològics.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *