Suplement

Economia

  • Compartir

Estalvis en temps de pandèmia

19 d'abril de 2021

En l’any de pandèmia que ha transcorregut, hi ha una pila d’indicadors que han seguit una línia descendent. Però, com tota regla, hi ha excepcions i una de les més destacades ja té xifres que, si bé es refereixen a tot l’Estat, té caràcter tan global que res no fa pensar que a Catalunya sigui diferent. La taxa d’estalvis a les llars de l’Estat es va incrementar fins a arribar a xifres rècord des que l’Institut Nacional d’Estadística en fa el recompte. A les llars, s’ha arribat a una taxa d’estalvi del 14,8% de la renda disponible i aquesta és una xifra inèdita des de 1999. Són vuit punts i mig de creixement respecte a la taxa que es va registrar un any abans i la comparació només és possible si s’estableix amb l’any 2009, també en plena crisi, quan va arribar a l’11,3%.

L’evolució històrica d’aquest indicador assenyala amb claredat que l’increment de la taxa d’estalvis està associada a situacions d’incertesa econòmica. Davant la perspectiva que els ingressos poden arribar a reduir-se o, fins i tot, a suprimir-se perquè un o tots els membres d’una unitat familiar es quedin sense feina, la despesa es redueix i, en conseqüència, si durant el període analitzat els ingressos han persistit, els diners que no s’han gastat passen a formar part dels estalvis. És més propi de períodes expansius que la percepció és que els ingressos es mantindran i, per tant, es caigui en una alegria en la despesa. Més despesa, menys estalvis.
En la situació de pandèmia ha confluït aquest factor (les opcions que les empreses caiguin en unes dificultats que posin en perill la supervivència dels llocs de treball s’han incrementat) amb les restriccions en alguns sectors, particularment l’hostaleria i el turisme, que han comportat una reducció de les opcions de despesa de les famílies. I, en casos menys extrems, han estat moltes les famílies que han tingut menors ingressos per les afectacions, força generalitzades, dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que porten a la conclusió que, efectivament, hi ha més estalvi, però no necessàriament generalitzat.

Els factors esmentats tenen també una traducció numèrica. Els ingressos a les llars van baixar l’any passat, el 3,3%, molt probablement pel creixement de l’atur i per l’efecte dels ERTO. En canvi, la despesa ho va fer de manera molt més notable, un 12%, sempre segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. El descens de la despesa, més elevat que el d’ingressos, acaba configurant una diferència prou elevada per incrementar el total de diners estalviats a les llars en 108.000 milions d’euros.

Que hi hagi més diners estalviats hauria de convidar a una lectura optimista sobre les opcions d’un creixement ràpid un cop la vacunació sigui prou generalitzada per recuperar una certa normalitat en el consum. Si les expectatives milloren i els compradors potencials disposen de liquiditat, el consum no hauria de tenir dificultats per prendre el camí de la recuperació. Però perquè l’anàlisi sigui completa, caldrà tenir en compte que la teoria té algunes arestes. La primera no deixa de tenir una certa lògica. Hi ha despeses que han quedat pendents i que no tenen per què recuperar-se. Els sopars que han deixat de fer-se durant el confinament o el tancament nocturn de bars i restaurants ja no s’hauran fet perquè, en bona mesura, encara que hi hagi una alegria consumista no és fàcil pensar que els ciutadans sortiran en massa a menjar fora de casa cada dia fins a compensar el que no s’ha consumit en els mesos de tancament. Aventurar cap on anirà aquest estalvi és, a hores d’ara, una incertesa. La segona de les esquerdes de l’anàlisi optimista és la desigualtat en la capacitat d’estalviar. No tothom ha pogut estalviar ni ho ha pogut fer en les mateixes quantitats. La recuperació del consum en V que podria augurar un increment tan significatiu dels estalvis, torna a conduir a una recuperació en forma de K, també en aquest terreny.

Una de les característiques del nou estalvi a l’Estat espanyol, i no és una situació nova, és que s’està derivant principalment cap als dipòsits, amb rendibilitats baixes –especialment en l’actual context de tipus d’interès zero–. En altres països que tradicionalment han tingut taxes d’estalvis més elevades que l’Estat espanyol (una situació que, per cert, s’ha capgirat en aquests mesos de pandèmia, perquè els espanyols ja estalvien més que els francesos o els italians, per citar alguns exemples), s’opta més per vies d’estalvis que generen més rendibilitats. No era estrany, fins ara, trobar literatura econòmica que apuntés que a Espanya s’estalviava poc i malament. Ara s’estalvia més, però no millor.

Sigui com sigui, l’increment de l’estalvi acumulat és una invitació a l’optimisme. Quan la normalitat tregui el cap, les possibilitats que s’incrementi la despesa i, en conseqüència, l’activitat són elevades. Una altra cosa és que ho faci en la mesura que esperen els més eufòrics. Convindrà estar atent a la distribució que s’hagi produït en aquest estalvi, perquè l’opció més ferma és que hagin estalviat més capes de població que, ja abans de la crisi, tindrien les principals necessitats cobertes. Els més optimistes auguren uns feliços anys vint, però aquest futur encara està per comprovar.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *