Suplement

Economia

Estalvis preventius o forçats

Joan Carles Arredondo
26 d'octubre de 2020

La taxa d’estalvis a l’Estat espanyol toca màxims en un context en el qual és difícil deslligar aquest indicador de la situació de pandèmia i de les incerteses que se’n deriven. És comú que en períodes de crisi la despesa a les llars tendeixi a reduir-se, i només cal remuntar-se a aquesta última crisi financera. Les circumstàncies actuals tenen alguns punts diferenciadors, fins al punt que els experts no arriben a concloure si el motor d’aquest gran estalvi és la prevenció o més aviat l’obligació.

Els números donen una dimensió més aproximada del que ha suposat per a l’estalvi el període de confinament. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, les llars espanyoles van gastar 60.200 milions d’euros menys del que van ingressar en el segon trimestre de l’any, el que agafa de ple la fase més dura del confinament per l’alarma sanitària. Fa un any, a les mateixes alçades de calendari, aquesta diferència es limitava a 36.800 milions, de manera que la taxa d’estalvi ha passat del 17% de fa un any al 31% aquest 2020.

Aquesta situació s’ha donat en un context en el qual, tot i que hi ha hagut una reducció dels ingressos a les llars (que, des del punt de vista salarial, es quantifica en un 14% respecte a fa un any), la despesa s’ha reduït encara més, fins a prop del 24%. L’aturada de l’activitat econòmica durant un període prolongat del trimestre analitzat va tenir el doble efecte de reduir els ingressos a les llars, però al mateix temps la prevenció de les famílies davant les incerteses econòmiques dels mesos següents i el tancament de molts establiments que va reduir les opcions de despesa van contribuir a disparar els estalvis en els nivells màxims des que hi ha dades en una sèrie que arrenca el 1999.

La situació té algunes claus remarcables. Entre aquestes, destaca que la pràctica paralització d’alguns sectors econòmics no va acabar de deixar els treballadors sense ingressos arran de les mesures que havien plantejat les administracions, especialment els expedients de regulació temporal de l’ocupació, en molts casos amb prestacions públiques complementades per les empreses, que van permetre en part mantenir els ingressos dels assalariats. Tot i mantenir els ingressos, els mateixos assalariats van contenir la despesa en previsió que les empreses que els tenen contractats tinguessin un efecte persistent arran de l’alarma sanitària i aquella aturada temporal de la feina es convertís en definitiva, com sembla que està indicant el creixement ja no dels ERTO sinó dels ERO (els expedients que comporten l’acomiadament dels treballadors), com aquest mateix cap de setmana advertia el conseller de Treball, Chakir el Homrani.

Hi ha, doncs, una part del fort creixement dels estalvis que té a veure amb la prevenció, i a aquesta percepció hi contribueix la important reducció del crèdit al consum de les llars que s’ha detectat en els últims mesos (un 42% menys entre març i juliol, que contrasta amb els creixements interanuals que s’anotaven al gener i al febrer, i un 29% en l’acumulat de l’any fins al juliol, amb menys de 9.000 milions d’euros concedits). Si els bancs, a més, estan pendents de localitzar la demanda solvent que diuen exigir durant els últims anys –no era així l’any 2007, quan es van concedir fins a 55.000 milions d’euros en crèdits– poden esperar asseguts. Les perspectives, amb el PIB caient a doble dígit i l’atur creixent, no són les més positives.

La reducció de l’estalvi i de la petició de crèdits al consum són pròpies de períodes de crisi. Davant la incertesa, decisions de consum tan freqüents com un canvi d’electrodomèstics o la compra d’un vehicle s’ajornen fins que passi la tempesta. En aquest cas, a més, s’ha donat la circumstància que tampoc hi havia gaires opcions per fer despesa, amb els establiments de restauració i les botigues tancades. Aquest és l’aspecte extraordinari de l’actual context. Mentre els ingressos s’han pogut, mal que bé, anar mantenint gràcies al suport d’algunes mesures, la despesa no ha avançat ja no només per la incertesa en el futur, sinó perquè directament no hi havia on gastar.

L’estalvi, també propiciat per uns tipus d’interès i una inflació en nivells molt baixos que garanteixen que –com a mínim– guardar els diners no suposaran grans pèrdues, té un punt positiu, però també té efectes negatius en l’economia. El motor econòmic que suposa la despesa de les llars està ara al ralentí, i si les empreses no venen productes o serveis difícilment poden suportar els pagaments als treballadors o plantejar-se inversions. Els preus tendiran a estancar-se o a baixar i això obre la porta a més retards en la presa de decisions de compra. L’efecte conegut com a deflació, un fantasma que sobrevola no només les economies catalana o espanyola sinó les d’arreu d’Europa, on també s’està produint el fenomen del creixement dels estalvis.

En els primers mesos de l’alerta sanitària, la Cambra de Comerç de Barcelona ja havia pres nota de la tendència i havia conclòs, en un dels informes sobre la crisi del coronavirus, que era necessari que els treballadors que haguessin mantingut els ingressos fessin despesa quan acabés el confinament. Era un consell ben intencionat, però vistos els efectes de la crisi en molts sectors, sobretot el turisme i el comerç, el problema comença a ser un altre: trobar algun lloc on poder gastar. La pregunta continua en l’aire: estalvis per precaució o per obligació?

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *