Suplement

Economia

Estar a l’alçada

Joan Carles Arredondo
2 de maig de 2020

Els actuals moments de dificultat han permès comprovar com amplis sectors de la societat i del món empresarial fan tot el possible per estar a l’alçada de les circumstàncies. Són temps complicats, i moltes empreses tenen compromesa la continuïtat, però tot i això en són moltes les que han reorientat l’activitat per posar-se al servei de les necessitats sanitàries i socials. Ja sigui amb donatius, amb la producció de béns bàsics per al sistema sanitari i per a la societat, amb l’activació dels mecanismes de recerca i innovació… De moltes maneres i, en alguns casos, aportant-hi recursos sense esperar-ne beneficis.

Es fa difícil pensar que aquesta voluntat per estar a l’alçada de les circumstàncies extremes d’aquesta emergència sanitària no sigui general. Però hi ha determinades pràctiques que qüestionen que tothom estigui posant el mateix esforç. Les mesures que s’han hagut d’aplicar per plantar cara a la pandèmia, tenen –i tindran en el futur– un impacte inqüestionable sobre l’economia. Es parla de descensos històrics en el PIB, però és més senzill fer-se’n a la idea quan es veuen les persianes abaixades a botigues i restaurants. O quan es veuen les dades d’expedients de regulació, amb prop de 700.000 treballadors afectats.

Són empreses inactives, que no estan tenint ingressos i, en canvi, han de fer front en molts casos a despeses fixes, com les hipoteques, els lloguers, en molts casos quotes a la Seguretat Social dels treballadors –si el seu ERTO no ha estat considerat de força major–. La liquiditat forçosament se’n veu ressentida. Aquest era el sentit dels milers de milions d’euros que el govern va anunciar que injectaria de diverses maneres en l’economia: que el patiment per a les empreses fos el menor possible.

Entre aquestes mesures, la més dotada econòmicament era una línia d’avals públics per als préstecs bancaris que subscrivissin les empreses i els autònoms amb més dificultats. Cobririen fins al 80% de l’import del crèdit concedit. La intermediació es faria a través de les entitats bancàries. I aquí comencen els problemes. Les pràctiques que els representants empresarials estan denunciant posen de manifest que el sistema bancari no està a l’alçada del moment.

No es tracta d’una percepció particular. Ni tan sols del col·lectiu desesperat d’empresaris amb dificultats. La denúncia té prou solidesa com perquè la Comissió Nacional de Mercats i Competència hagi obert una investigació pròpia per les suposades garanties addicionals que les entitats bancàries estan exigint per concedir els crèdits. Com si no n’hi hagués prou que el 80% del risc quedi cobert per l’Estat, es demana a empreses en situació financera molt delicada que aportin garanties que cobreixin el 100% de l’import sol·licitat.

El Banc d’Espanya també s’ha posat en alerta per una altra denúncia provinent de les empreses. Per concedir-los un préstec, el seu banc li exigeix que subscrigui un producte addicional, sobretot assegurances de vida o determinades targetes. Aquesta és una pràctica que no està prevista en la concessió dels crèdits que tenen un aval públic, segons preveu el l’acord que l’Institut de Crèdit Oficial i el sector bancari han firmat perquè aquesta entitat pública

Els empresaris expliquen en privat, en moltes converses que la situació que les entitats públiques afirmen que estan controlant és la que es troben cada dia. I encara n’expliquen d’altres, com les facilitats que estan donant els bancs a les empreses amb millors criteris de solvència, moltes de les quals estan operant en sectors considerats essencials i, per tant, no han hagut d’aturar l’activitat, i les dificultats que estan posant a les empreses amb més dificultat. Per dir-ho senzill: s’estarien donant crèdits a empreses que no els necessiten i se li estan negant a les que en depenen per garantir la seva supervivència.

També denuncien els tipus d’interès abusiu que s’estan aplicant en alguns casos. De fet, la patronal Cecot adverteix en una carta adreçada al president de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) que la banca està aplicant un ventall de tipus d’interès que oscil·la entre l’1% i el 7%. [Fa uns dies, parlava amb un empresari expressant-li que estava escandalitzat que els bancs estiguessin aplicant tipus del 2,5% i la seva resposta encara em va escandalitzar més: “Et quedes curt, 5,5% i 6%, em diuen”]. Un 7% als clients quan els tipus d’interès a Europa són del 0% hauria de formar part d’un dels exemples en les entrades de la paraula abús a les enciclopèdies.

Les organitzacions patronals del sector bancari han corregut a informar que no toleraran comportaments abusius per part dels seus membres, però sembla més un anunci de cara a la galeria si es prenen com a referència la denúncia, pública i privada, que fan les empreses que es veuen en la necessitat de trucar a la porta del banc per evitar la fallida.

El context tampoc no és senzill per a la banca. Els marges estan sota mínims i els poden venir a sobre molts problemes de liquiditat, ja no només de les empreses, sinó també de particulars que veuran els ingressos reduïts (si no suprimits). Però les dificultats són per a tots els sectors i hi ha qüestions que no es poden oblidar, com l’esforç que entre tots es van fer 10 anys enrere per salvar-los d’una situació molt delicada, amb milers de milions d’euros destinats a garantir-ne la supervivència. Ja no es demana que ho compensin, simplement que en una situació de crisi sense precedents estiguin a l’alçada.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *