Suplement

Economia

Experiments amb la renda bàsica

Joan Carles Arredondo
4 de març de 2019

Tota ciència té els seus misteris. En ciència econòmica, un dels misteris és saber què passaria si es posessin diners públics, sense condicions i sense preguntes, a butxaca de cada ciutadà. D’això se’n diu renda bàsica universal i forma part d’idearis econòmics de l’esquerra i de la dreta. També de detractors de l’esquerra i de la dreta. Una veritable controvèrsia.

En un context de creixent preocupació per la pobresa, probablement perquè la recent crisi econòmica la va fer visible en capes de la societat que no haurien ni sospitat que hi podien caure, i de la certesa que la robotització farà inútils una pila de les activitats que actualment donen feina a molts treballadors, la instauració de la paga universal ha guanyat adeptes. És, per exemple, una de les idees força del programa de Podem, però també la miren amb simpatia persones poc sospitoses de formar part del moviment antisistema com Elon Musk, fundador de Tesla, o Mark Zuckerberg, creador de Facebook.

De moment, la instauració d’aquesta paga universal no deixa de ser una idea sobre el paper. Com la teoria de cordes com a fonament de l’existència del planeta, hi ha molts càlculs, però encara una escassa demostració empírica. Finlàndia és un país que va tan avançat que ha estat el primer a fer un experiment sobre la qüestió (l’equivalent de fer-lo a casa i amb gasosa, com ara veurem). I també el primer a desestimar la idea d’estendre aquesta paga universal, almenys de moment.
Què van fer a Finlàndia? En primer lloc escollir aleatòriament 2.000 persones del seu contingent de 175.000 aturats. Segmentar la població entre aturats i treballadors en actiu no acaba de quadrar amb la idea d’una prestació universal, però per fer l’experiment es va començar per fer aquesta distinció. Aquestes 2.000 persones han tingut garantits els últims dos anys 560 euros al mes, amb independència de si en aquests 24 mesos han trobat feina o no. Es volia saber quin comportament tindrien els beneficiaris a l’hora de buscar feina, si disposar d’aquests recursos era una bona mesura contra la pobresa i, finalment, si estalviava feina burocràtica en tràmits sovint innecessaris perquè els aturats optaven sovint per rebutjar ofertes de feina que els suposaven menys ingressos que continuar cobrant el subsidi.

D’aquest experiment se n’han donat a conèixer aquests dies uns resultats preliminars. I la primera conclusió és que l’impacte sobre l’ocupació és mínim. Ni incentiva a trobar alternatives laborals, ni converteix els beneficiaris en conformistes amb els ingressos assegurats. Els escollits aleatòriament van treballar el primer any 49,64 dies de mitjana. La resta d’aturats en van treballar 49,25. No es pot dir que sigui una diferència significativa.

Això sí. Tenir aquests diners a la butxaca, millora el benestar dels beneficiaris. Manifesten menys estrès, més confiança en el futur. Un aspecte positiu que ha estat insuficient perquè el govern finlandès considerés la possibilitat d’estendre la prova a 10.000 beneficiaris. La ministra finlandesa del ram ho va resoldre amb un elegant, però també eloqüent, “no és probable que [la renda bàsica universal] s’adopti per a un ús més extensiu”.

Millor salut mental, poca repercussió per buscar feina. I, sobretot, un cost molt elevat. Professors de la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra han fet projeccions sobre què suposaria aplicar aquesta renda a l’Estat. Han proposat que la renda sigui de 7.471 euros per ciutadà i any (el que es considera llindar de la pobresa, equivalent a un 60% dels ingressos mitjans).
Sumar aquest cost, més els 1.494 que es concedirien als menors (un 20% del que cobrarien els adults) tindria l’astronòmic cost de 280.000 milions euros. Per reduir la factura, la proposta és les prestacions que es cobren ara (atur o pensions) quedarien cobertes per la renda mínima, i l’Estat només pagaria de més la diferència. És a dir, un pensionista que cobra 10.000 euros rebria la renda universal i la diferència fins a arribar als 10.000. Però, comptat i debatut, el cost definitiu seria de 187.000 milions d’euros. Una xifra també astronòmica.

I tot això qui ho pagaria? Doncs els contribuents, amb un increment molt notable de l’IRPF. Els autors de l’estudi assenyalen que hi ha una forquilla de beneficiats que aniria entre el 66% i el 80%, però entre el 33% i el 20% de persones que es haurien de pagar la festa s’hi poden comptar els solters que guanyen més de 20.000 euros l’any, que no formarien part exactament del que es podria considerar la màxima riquesa. És cert que els models es poden revisar, com admeten els mateixos autors de l’estudi.

En tot cas, aquests treballs –encara teories– no aprofundeixen sobre l’efecte que tindria una renda mínima sobre la productivitat, sobre els salaris, sobre l’ocupació i, en definitiva, sobre el creixement econòmic. Per això, la mesura és controvertida. Mentre que els detractors assenyalen que posar els diners a la butxaca dels ciutadans sense preguntar és una invitació a deixar de treballar, comportaria una gran factura fiscal i els efectes econòmics són incerts i incontrolables, els favorables assenyalen que és una mesura efectiva per eliminar la pobresa, suposa un incentiu per sondejar alternatives laborals i l’emprenedoria perquè hi hauria més tranquil·litat en cas de fracàs. Qui té raó? Un misteri de la ciència econòmica.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *