Suplement

L'entrevista

Ferran Sáez: “La filosofia és fer-se preguntes que la majoria no es vol fer”

Jordi Vilarrodà
26 de desembre de 2019

La vida aèria’(Pòrtic Ed.) és el llibre amb què el filòsof Ferran Sáez va guanyar el Premi Carles Rahola d’assaig. Un dietari particular, que vol portar el lector a un terreny situat més enllà d’un simple inventari del dia a dia. Partint de la quotidianitat pròpia, Sáez parla de la condició humana general, i ho fa d’una manera abastable per a tothom. “Aquest dietari ha començat un dimecres, dia 17 de febrer de 2016, a 2/4 de 8 del vespre. I ha estat perquè sí”.

Diu que en català tenim tota mena de dietaris, des de “rucades insubstancials” com el Calaix de sastre del Baró de Maldà fins a obres fonamentals com El quadern gris de Josep Pla. El preocupava com abordar aquest gènere?
Hi havia dos riscos. Un era aquest, el més habitual: “Avui he comprat mig quilo de patates i he fet una truita”. A qui li pot interessar, això? I l’altre era més complicat: l’actualitat. Jo visc l’any 2019, i en el meu món hi passen coses, però vaig decidir que no hi sortirien.

Un dietari s’inscriu en el temps i el seu decurs. És difícil que l’actualitat no hi surti.
Renunciava a la pura quotidianitat, i a la vegada, a la meva relació amb l’actualitat. Si aquest llibre té algun interès és que es mou en una zona no gaire transitada, a mig camí entre la reflexió filosòfica, el dietari, les memòries… gairebé prosa poètica.

Connecta, amb el seu anterior llibre Estranya forma de vida?
Sí, aquell llibre era una forma d’apunts… havia de ser un assaig sobre la decadència i un dia li vaig dir a l’ordinador que me’ls ordenés per dates. Va quedar al principi un dels que estava al final. Aquest desordre, vaig veure que era un recurs que podia funcionar. Qui me’l va editar, per cert, va ser el que ara és el nostre president, Quim Torra.

No posant dates a cada entrada del dietari, li està dient al lector que aquest és un detall accessori, i que el que compta és el contingut?
Hi ha una frase de Josep Pla, en aquella famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano, que diu: “El més profund és a la superfície”. Sí que és el què vostè diu, però hi ha qüestions en la superfície de les coses que tenen també una considerable profunditat. Jo tinc l’avantatge que vaig a treballar a peu cada dia –són 3,7 quilòmetres– i això m’obliga a estar relacionat amb el món. La gent que no camina, no ho veu. I això és la superfície, i té una profunditat.

Tenia mot clar amb quina frase volia començar: “Passen les hores, tan llargues ara. La seva suma és la vida”.
Aquesta frase, la tenia entre cella i cella. És una decisió premeditada. Tot exercici memorialístic no deixa de ser una reflexió sobre l’instant, que a mesura que et fas gran es torna més lent, i el temps, que passa vertiginosament ràpid.

Ara que parlava de l’entorn… vostè no és un intel·lectual tancat en la seva torre d’ivori, fins i tot diu que escriure sense haver viscut ho trobaria “una estafa colossal”.
Una mena de defecte que hi ha hagut entre molts intel·lectuals catalans ha estat el lletraferidisme, o com n’hi vulguem dir. Viure en un món en què les llambordes o les parets són llibres i tot es limita a anar d’un concert a un museu. A mi m’agrada, tot això, però no justifica fer-ne un llibre perquè seria una vivència vicària, de segona mà. Sempre he tingut una prevenció contra aquesta manera d’anar transitant pel món com si no volguessis tocar el terra, agafant-se als productes culturals, per més valuosos que siguin.

Es reconeix individualista, potser fins i tot una mica misantrop?
El meu individualisme és gairebé patològic. En els últims temps, et trobes que t’has de posar enmig de les masses, per dir-ho d’alguna manera, i m’incomoda físicament, em fa sentir com un ofec. No en un sentit metafòric, com una mena d’elitisme, sinó purament físic. I en canvi, visc en un lloc –a Gràcia– que és l’exemple màxim de l’associacionisme. És bo perquè ens complementem.

És la seva vida urbana, però al llibre parla de la infància i la joventut al seu poble, la Granja d’Escarp, al Baix Segrià.
Tothom és d’algun lloc, amb el qual té un vincle afectiu. Fins i tot d’aquells que poden semblar més impersonals, d’un barri urbà per exemple. En el meu cas, parlem a més d’un lloc on fins fa trenta anys s’acabava la carretera, literalment. Per tant, era un poble aïllat, fins i tot amb un català dialectal molt acusat. Som del lloc on somiem, i jo somio en el meu poble. Vol dir que forma part de la vida més profunda, interior, que no governem.

Els somnis també formen part del pensament d’un filòsof?
Sovint m’entenc en funció del que he somiat, hi dono unes quantes voltes per saber què m’estic explicant a mi mateix.

Montaigne és qui el guia en el camí del dietari, de pintar-se un mateix? Que no és el mateix que fer-se una selfie...
No és el mateix, no. Fer-se una selfie és mecànic, es prem un botó. En canvi, en el fet de pintar-se un mateix hi ha una intenció. La “pintura del jo”, que és l’expressió de Montaigne, té molt de retrat i autoretrat. De fixar qui ets tu, en un sentit gairebé familiar. A mi m’interessa que el meu fill, quan sigui gran, recordi el seu pare llegint-me. Montaigne diu que els seus Assaigs tenen una finalitat privada, i suposo que és així.

La seva tesi doctoral ja era sobre Montaigne. Què ha trobat en aquest filòsof francès perquè l’hagi acompanyat bona part de la seva vida?
I ha estat sempre una agradable companyia! A diferència dels filòsofs més abstrusos, que no es deixen mirar –veus què han dit però no veus qui són–, Montaigne sí que ho permet. Quan el vaig començar a llegir, em provocava perplexitat: aquell senyor havia mort el 1592? Però si semblava que, fent abstracció de les referències històriques, estigués parlant de la setmana passada! Ah, i sap que pensava en llatí?

Bona part de filosofia del segle XX, segons vostè, va servir de coartada als totalitarismes?
Dit així, pot semblar una acusació molt greu. I en realitat, no ho és tant. Des dels seus orígens, la filosofia consisteix més a fer-se preguntes que ningú es vol fer que no a donar resposta. El que separa la filosofia de la ideologia és que molts dels filòsofs que es van trobar immersos en les situacions històriques del segle XX van donar respostes, més que no fer-se preguntes que per força havien de resultar incòmodes. Em pregunto què faria jo si, a la meva edat i situació, em trobés en una postguerra i tingués l’alternativa de marxar o de seguir el corrent d’alguna manera.

En ple segle XXI, encara ha de redefinir-se?
Sempre hi ha estat, en redefinició. En la mesura que el seu producte no són les respostes sinó les preguntes, en la mesura en què té quelcom que molesta, és difícil trobar-li un encaix institucional. El filòsof que surt a la plaça i diu que li sembla que anem en sentit contrari al que seria raonable, el més normal és que l’apedreguin. I en cas contrari, si vas adulant el públic, acabes fent autoajuda.

Hem confós filosofia amb autoajuda?
I tant! L’autoajuda és molt llaminera. Té una part important d’adulació cap al lector, com li deia. D’explicar el que la gent té ganes d’escoltar. I això no té a veure amb la filosofia.

“Mirar els ulls a la mort és, primer de tot, útil”

L’era de les xarxes, que vostè arriba a dir que li fa fàstic, és un mal moment per al pensament fort, elaborat, complex?
Sí, perquè no es pot fer un debat seriós a partir de frases de Twitter. Potser algú sí que pot, però a mi em costaria molt. Per això en soc absent. La possibilitat de comunicar alguna cosa seriosament a les xarxes és complicada. Fa la impressió, també, que determinades preguntes que fins no fa gaire ens interpel·laven ara no ho fan. Li posaré un exemple. A finals dels anys 70, jo no em perdia mai el programa de televisió La clave, que dirigia José Luis Balbín.

Insòlit, per a un jove que voltava els 15 anys…
La majoria de coses no les entenia, però tenia la impressió que eren interessants. L’equivalent no seria possible, ara tot s’ha de servir en píndoles.

Això vol dir que les noves generacions, les que potser vostè té d’alumnes a la universitat, pujaran més mal equipades intel·lectualment?
Fa de mal dir, perquè això és molt antic. Els nostres professors ja ens deien: “No sé on anirem a parar, amb vosaltres!”. Ara també, hi ha una part que és un tòpic, però una part que no.

M’ha impressionat com vostè tracta la mort, fins i tot pensant en la seva pròpia mort. Com troba aquesta serenitat per parlar-ne?
Mirar els ulls a la mort és, primer de tot, útil. Fer un càlcul sumari de les teves esperances de vida serveix, entre d’altres coses, per no prendre decisions absurdes com fer una hipoteca a trenta anys. Però encara que sembli paradoxal, també et fa gaudir més de la vida. La meva vida o la meva mort, la considero sense fer gaire escarafalls. Ara bé, la mort dels altres sí que em fa patir, em sembla terrible i difícil d’assumir. En la nostra societat és un problema. En general, ens hem fet menys savis respecte a una cosa que sabem del cert que passarà.

El dolor físic sí que hi és present com un condicionant limitador de la vida, sobretot quan el priva de tenir els sentits al cent per cent.
Tinc acúfens. Fa deu anys i mig que no sento el silenci. No voldria que li passés mai a ningú, és com tenir un alien al cap i pot ser molt angoixant, fins i tot ha conduït molta gent al suïcidi. Altres petits patiments tenen un punt de trivialitat, com aquella tendinitis que no em deixa tocar el violí.

La música és molt poderosa. A vegades sent una necessitat de tocar que és gairebé física.
Li asseguro que no és una exageració, em passa molt sovint. Quan estic escrivint quelcom que em costa, posar-me a tocar el violí m’ajuda a recompondre les idees. Un instrument que m’agrada molt és el shakuhachi, la flauta japonesa, que en tinc una col·lecció i fins i tot n’he fet. Tenen una paraula que significa respirar i pensar a la vegada, perquè per a ells la respiració és molt important. Ells diuen que el silenci es pot tocar, i és cert: es pot tocar pensant en el que ve després.

Pot sorprendre que un filòsof del segle XXI digui que ha tornat a la fe religiosa. Posant èmfasi en aquest tornar, trepitjar un terreny que ja coneixia. Com s’ha produït aquest procés?
Va ser un procés lent, potser d’una dècada. I curiós, perquè has estat educat rutinàriament en la fe, i hi ha un moment en què aquesta rutina no t’interessa i la deixes. En el meu cas, em vaig adonar que no l’havia deixada del tot. És tornar-hi des de la consciència que no te n’havies mogut. La sensació ha estat de retrobament. I no m’havia passat res, no he vist cap llum, no he tingut cap crisi… no tenia un relat atractiu sobre aquest fet. Quan has tingut alguna mena de conversió sobrenatural, la gent és més comprensiva, i jo m’he trobat amb alguna situació d’incomprensió. Jo soc molt escèptic, un racionalista total, i no ho trobo incompatible amb aquest procés, al contrari. Ho veig absolutament harmònic.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *