Suplement

Alegria interior

Fondre bombolles

Jordi Soler
26 de novembre de 2020

És indiscutible que ara ens toca viure una etapa certament convulsa, on tot s’accentua més que mai. Els que la viuen amb més intensitat són evidentment els que han patit una pèrdua d’un ésser estimat o els que els ha afectat la salut. També hi ha totes les famílies i empreses que han vist com la seva situació econòmica ha empitjorat dràsticament o molts sectors com el sanitari que han col·lapsat per no poder atendre l’excés de demanda. Fins aquí crec que no he dit res de nou i no vull entrar en valoracions que no em pertoquen, però sí que m’agradaria compartir una reflexió particular.

En la programació neurolingüística es parla molt de les posicions perceptives i de la importància de saber afrontar una situació des de tots els punts de vista possibles. Si trio el paper d’observador i deixo la distància suficient puc veure com apareix davant meu un univers nou farcit de bombolles. I no, no parlo dels grups bombolla que apliquen a escoles i empreses per tal d’evitar l’expansió del contagi, parlo d’una infinitat de mons diferents on les persones que els habiten viuen una realitat molt distanciada. D’alguna manera aquestes bombolles són transparents i permeten a les persones d’una bombolla adonar-se que hi ha altres realitats a part de la seva, que la reconeixen però que hi ha alguna força superior a ells que els impedeix fusionar-se amb la resta. Si juguem a posar etiquetes a les bombolles indicant la principal prioritat o preocupació dels seus ocupants podem llegir coses semblants a “pagar el proper lloguer”, “recuperar la salut”, “aixecar el negoci”, però també coses com “on anirem a esquiar aquest hivern”, “trobar un lloc per anar a sopar el dissabte vinent”, “comprar un híbrid o un gasolina”… La paradoxa és que al final el que no té altra preocupació que triar un destí per anar de vacances acaba contribuint amb el seu consum a pagar el lloguer del que no sap com arribar a final de mes.

Recordo de petit quan jugava a fer bombolles de sabó que el vent se les emportava i en alguns casos les ajuntava formant un tel infranquejable entre elles. No es tracta d’enganyar-nos pensant que som molt empàtics perquè entenem les desgràcies dels altres i els compadim. No n’hi ha prou de dir que sabem que hi ha gent que ho passa molt malament, cal sortir de la bombolla en la qual estem acomodats i passar a l’acció, encara que això impliqui certes renúncies.

Sabrem que hem aconseguit sortir-ne quan deixem d’estar còmodes sent simples observadors del nostre entorn. D’alguna manera la passivitat justificada ja no tindrà sentit per nosaltres i ens caldrà començar a fer, encara que amb passes curtes, un camí que ens ajudi a eliminar barreres. Acompanyar, escoltar més, dedicar temps als altres, transigir, participar en iniciatives col·laboratives, deixar de parlar dels problemes i començar a resoldre’ls pot ser un bon principi perquè algunes bombolles es fonguin i permetin que cada cop més gent aconsegueixi alliberar-se de la seva gàbia cristal·lina.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *