Suplement

Economia

  • Compartir

Fons de rescat decantats al turisme

Joan Carles Arredondo
28 d'abril de 2022

Sense mascaretes generalitzades i amb una Setmana Santa més semblant a la de 2019 que a la de 2021, la pandèmia sembla haver quedat aparcada. Però queden enrere mesos de confinaments i restriccions d’activitat que van deixar moltes empreses en greus dificultats que s’haurien vist agreujades si no s’haguessin pres en el seu moment algunes mesures extraordinàries, com les facilitats de tramitació d’expedients de regulació temporal de l’ocupació (ERTO), crèdits ICO, moratòries concursals o fons extraordinaris de rescat.

Les mesures van suposar un coixí, sobretot laboral, si s’atén a l’evolució que ha seguit el mercat de treball. Però, com la pandèmia, el món econòmic ha evolucionat i encara es produeixen riscos de rebrot elevats. Tot i aplicar mesures correctores de les greus dificultats que s’haurien produït sense una intervenció de les administracions, el panorama actual és incert. Ho és, en part, perquè la diligència de les mateixes administracions en algunes de les mesures plantejades durant els dos anys de crisi de la pandèmia no ha estat del tot diligent.

Un exemple clar és el dels fons de rescat d’empreses amb greus dificultats. La pluja de milions europeus per a aquesta finalitat, fins a 11.000 milions d’euros, és lluny d’assignar-se en la seva totalitat. Una cosa és que caiguin diners europeus del cel i l’altra és que la gestió que se’n fa des dels estats sigui la més eficient. Ara mateix, el que s’ha assignat, a través de la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), a aquestes empreses de sectors estratègics en greu risc de continuïtat pels efectes de la pandèmia no arriba ni a la meitat dels fons previstos. Ni totes les empreses estaven en disposició de complir els criteris o no volien comprometre’s amb les condicions imposades, ni l’empresa estatal ha estat prou ràpida a fer les anàlisis de les demandes. El calendari avança i la data límit del 30 de juny dona lloc a una cursa contra rellotge per analitzar les propostes i consumir el màxim dels diners previstos o bé a creuar els dits i que Europa concedeixi una segona pròrroga la que ja va donar a finals de l’any passat.

Actualment ja s’han aprovat algunes de les propostes presentades en les dues modalitats, la de grans empreses que sol·liciten ajuts per damunt dels 25 milions d’euros –que gestiona la SEPI– i la d’imports inferiors –que gestiona la societat público-privada Cofides–. La referència catalana d’aquest suport oficial dona alguns resultats significatius. Fins a l’abril, s’havien concedit ajuts a set empreses catalanes –del total de 44 a tot l’Estat–, per valor de 329 milions –dels 2.310 de l’Estat–. De l’import a Catalunya, 274 milions, un 83% del total, s’han destinat a dues empreses del sector turístic.

Davant d’aquestes dades, hi caben tres possibilitats: la primera és que el sector turístic fos el més afectat per les mesures que van derivar de la pandèmia: no es posa en dubte la gran afectació d’haver mantingut el sector en estat letàrgic durant mesos, però no hi ha prou indicis que aquest sigui el sector que rebés el 83% de l’impacte de les mesures restrictives. La segona hipòtesi plantejaria una eficiència més gran dels directius d’aquest sector per accedir als mecanismes de suport de l’Estat; també és una hipòtesi feble, perquè és altament probable que altres sectors tinguin uns directius igual de preparats. Queda una tercera explicació, més plausible: persisteix la creença que el turisme és el gran sector de l’economia, catalana i espanyola, i les peticions que provinguin de la indústria turística han tingut una mirada favorable afegida. No hi ha dubte que el turisme no genera el 83% de l’activitat econòmica i, per bé que aquest ha estat un sector molt castigat per la pandèmia, el pes en la recepció d’ajuts no té una proporció directa amb la seva influència econòmica. El turisme pot haver estat un perdedor en la crisi pandèmica, però clarament un guanyador en el repartiment de fons per pal·liar-la.

Aquesta realitat diu molt de les prioritats del govern i, sobretot, de la distància entre el discurs públic de foment de l’economia productiva davant d’altres sectors amb menys valor afegit. No seria sobrer, en aquest cas, que el suport públic que suposa destinar fons a rescatar empreses que, certament, han tingut dificultats derivades de la pandèmia anés acompanyada de condicions que vagin més enllà de les purament financeres. L’objectiu seria que aquest sector assumís més compromisos socials, com ara deixar de ser font de denúncies sobre les seves pràctiques laborals.

El sistema de repartiment dels fons d’ajut perpetuen una mirada sobre l’activitat productiva que, respecte al mercat de treball, no ha portat pas als millors resultats possibles. En el compendi d’accions de suport al món empresarial que va prendre el govern per pal·liar les seves pròpies mesures preventives, els ERTO s’han mostrat força eficients, però la resta tenen algunes arestes més delicades. La dels ajuts directes en té força –no s’arribaran a destinar tots els recursos possibles i el repartiment és, per dir-ho suau, qüestionable–. Els crèdits ICO tenen amoïnades moltes empreses que confiaven a poder-los retornar sota la promesa d’una recuperació ràpida que no es va confirmar i que els increments de costos i la guerra a Ucraïna converteixen en una quimera. De la moratòria concursal, algun dia caldrà parlar-ne de manera més profunda. El titular, de moment, és que aquesta és una mesura que està disparant el nombre d’empreses zombie, incapaces d’obtenir prou recursos per pagar els deutes que tenen contrets. Els auguris dels propers mesos no són exactament favorables.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *