Suplement

L'entrevista

Francesc Serés: “La vida no és una sèrie”

Jordi Vilarrodà
14 de febrer de 2021

El temps acaba determinant quines obres esdevenen clàssiques. Però si n’hi ha una que és candidata a ser-ho, en el panorama actual de la literatura catalana, aquesta és La casa de foc, guanyadora del Premi Proa de Novel·la de 2020. El seu autor és Francesc Serés (Saidí, 1972), i el protagonis-ta és un professor que s’instal·la en una casa del Sallent, a la Garrotxa. El seu entorn, la natura i les persones, són elements centrals d’un relat que té molt a veure amb la vida real de l’escriptor.

“Hi ha gent que se sap cançons, fórmules, imatges o dates. Jo recordo vides alienes”. Ho diu el protagonista de La casa de foc. Ho subscriu Francesc Serés?
El protagonista i l’autor tenen un punt d’intersecció, que no sempre és clar. Hi ha una part de cultura popular que és això, un coneixement adquirit que arriba de les vides dels altres. Què els ha passat? Com interpretem les seves vicissituds per poder interpretar les nostres? Joan Fuster va dir allò que “els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”. És una barreja: tant aprenem llegint llibres com escoltant les vides dels que estan al nostre voltant: escoltar-les, recordar-les, intentar que siguin com pròpies.

El protagonista, però, arriba a un lloc que per a ell és nou. Haurà de fer l’esforç de reconstruir la part que no coneix (i que no li expliquen) de la gent que hi viu. Com si fes un trencaclosques que li és necessari per entendre la realitat?
No té totes les peces. I el lector tampoc: no sap més del que sap el narrador, i avança al mateix temps. Si el narrador recula, si li diuen que s’esperi s’ha d’esperar. Hi ha un moment que li diuen això: “Tu vols córrer molt!”. És una cosa molt d’aquí, i molt en contra dels temps que estem vivint, en què volem saber-ho tot en un clic. La vida no és una sèrie, i la novel·la s’arrapa molt a la vida, en aquest sentit. És gairebé contracultural, acostumats com estem que el present s’ho mengi tot. El protagonista arriba, per començar, a una casa vella, del 1587. I no hi ha res escrit, ho ha de reconstruir.

El lloc és el veïnat del Sallent, a la vall del Ser. Som a la Garrotxa. El narrador diu que allà tothom hi arriba fugint d’alguna cosa…
I els que hi ha, és perquè no n’han pogut fugir. Per les seves mateixes característiques, per l’aïllament. A mi em deien: què hi fas, per què has vingut a viure aquí? Doncs segurament perquè tenies alguna disconformitat amb la resta del món: econòmica, social, personal… Uns potser fugien del soroll de Barcelona, altres simplement necessitaven començar de nou. És un lloc molt particular, molt exigent. Que té un pes.

Un d’aquests llocs petits, però que en ells mateixos són tot un univers.
És el zoom. El món és ubicu, t’arriba des de tot arreu al teu mòbil. Instantàniament. Des d’una casa del 1587, saber al moment el que passa al Japó… això abans no succeïa. Però no hi ha res aquí, al Sallent, que no pugui ser en un barri de Barcelona. L’únic que has de fer és buscar-ho. No és que em toqués a mi la loteria de trobar-me amb una història.

Sí que és una mica ingenu, el narrador. Tota la densitat de vida que va descobrint al Sallent, no se la imaginava.
També em fa gràcia recuperar figures que ja han estat escrites en la literatura. Aquest és el Parsifal medieval, el que se’n va a buscar aventures i té el cor net. És ignorant, en el sentit bo. O com el Quixot, mutatis mutandis, que s’enfronta als molins perquè no sap a què s’enfronta. Qui ignora molt, pot anar avançant en conèixer. I tothom li cedeix una mica de terreny.

Se’n va a dormir a la muntanya, a tocar d’una ermita… i es troba una desagradable sorpresa. Per exemple.
Qui ets tu, per decidir on vas a dormir? La gent, a la nit, dormen quiets a casa seva! Jo ho feia, això: me n’anava a dormir a aquesta ermita. Hi ha com un reixat, al terra, que et feia de somier, i és fantàstic. Tu ho fas amb bones intencions, però el que hi ha en aquest món… tu ho desconeixes. I estàs trencant l’ordre de les coses.

La gent del Sallent veu el nouvingut com un passavolant. Algú que arribarà i marxarà. Però no és així. Per què?
Ell té un impacte amb el lloc, encara que tampoc no se n’adoni. És un procés d’adaptació mutu. Al final, quan diuen: “Li diem la Gola del Llop”. I ell demana per què: “Tu vas dir que era la gola del llop”. És com passen moltes coses, quan tu involuntàriament n’ets l’agent.

Com la seva casa. És la de Can Mau. Al cap d’un temps, a ell ja li diuen en Mau. Ja és part del lloc.
Hi ha tots els ritus de pas que ha d’anar superant fins que és alguna cosa. Durant un temps, no és acceptat, és algú que se n’anirà. Per què han de gastar energia ni afecte en ell, si marxarà? Però si et quedes, si arregles la casa i les feixes, si has ajudat una família, si has fet amics, ja és impossible no adonar-se’n de tu.

Entre tot l’entorn, en destaca per la potència el personatge d’en Jordi, el saurí, l’home que sap trobar l’aigua, el patriarca. Qui és en Jordi?
El personatge en què es basa tota la novel·la. No el motor, perquè el motor podria ser la seva neta, la Mar. Però sí la base, la història del lloc, és atavisme i memòria… I a més, és un home que troba aigua! Ell és tot això. El que hem de saber és com continuarà essent tot això, quina forma personal –que ja no serà ell sinó la Mar– tindrà en el futur. En Jordi és la història del lloc, és el lloc. Més ben dit, és el lloc que intenta adequar-se al món.

Trobar aigua és gairebé màgic. En Jordi la sent d’una manera física, al seu cos. Vostè ha conegut algun saurí, per crear el seu personatge?
Sí. I aquesta és la manera com t’ho expliquen els saurins. No t’ho saben acabar de descriure mai bé. Parlen d’una frisança, un neguit quan senten aigua. “Aquí n’hi ha”. I realment, n’hi ha quan ho diuen. És una cosa màgica. Es deu poder explicar, però en una novel·la hi ha d’haver màgia també, és la gràcia d’una novel·la. Que durant unes hores t’oblidis de tot, també de la Covid. En Jordi troba l’aigua, tu trobes les històries.

El lector, al principi, es pot sentir com el protagonista? És a dir, una mica perdut?
En la primera part. Però intento donar-li tantes coses noves que s’ho passa bé, malgrat anar perdut. La novel·la també és forma. Donem al lector elements perquè vagi tirant endavant! En el fons, és anar construint una atmosfera, però que aquesta no sigui la simple descripció d’un bosc. Pactes amb el lector, és com si li diguessis: “Espera’t, que el que et donaré serà bo!”.

Un dels moments en què això és més clar és quan parla de la relació del protagonista amb la Mar, una noia jove, la neta d’en Jordi. Li han demanat que li faci classes, ell ha acceptat a contracor, i aquí juga fins i tot amb un punt d’equívoc. Sembla que ella s’estigui enamorant d’algú que pot ser el seu pare.
Ho faig explícit. Mantenen la distància, per desactivar la part que podia ser més pederàstica. Ella va a la seva, té la seva vida pròpia. El narrador no és cap sex symbol, però no és extraordinari que la noia s’enamori del professor. Ell ho objectivitza totalment. En canvi, el que no està previst és que acabis tenint una relació amb la mare… i ja no dic més!

Quan vostè vivia al Sallent, ja començava a pensar a traslladar a la literatura aquesta experiència?
Així de clar: sí. I trobo a faltar aquell temps feliç. Et passes la vida lluitant contra coses com la malenconia i la nostàlgia fins que arriba un moment que dius… home, doncs no hi lluitis tant! Els trobo a faltar.

“No es tracta de fer arqueologia sinó literatura”

No ha intentat reflectir el català de la Garrotxa?
No ho he fet mai amb els meus llibres. Amb els de Ponent, tampoc. Hi ha unes particularitats del català de la Garrotxa, però no es tracta de fer arqueologia sinó literatura. No es pot exagerar. Això té un pes simbòlic tan gran que al final podries acabar fent una caricatura.

El que sí té present de la Garrotxa és la tradició literària (Marià Vayreda) o la història (Jordi de Bolós), que hi són presents.
Hi surt i ho faig explícit. I més enrere, Guillem de Berguedà, o Eugeni d’Ors, que estiuejava aquí al costat. És una de les coses que han agraït els lectors. No juguis a fer veure coses. Oi que ho sents? Explica-ho. Oi que hi és? Posa-ho. No cal que facis un homenatge ocult amb una metàfora o no sé què… En Jordi de Bolós, per cert, va venir a la presentació. Em va fer molta il·lusió. Ell havia parlat de Can Mau, de la casa.

El seu últim llibre va ser La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014). Allà hi parlava de Saidí, del seu poble. Aquest estiu, quan es parlava dels temporers a l’agricultura, molts van recomanar-ne altra vegada la lectura per entendre la qüestió.
Això passa, i perdoni’m la immodèstia, amb els llibres que són fundacionals. Em va costar vuit anys, fer aquell llibre. Però quan el vaig acabar, tant per la qüestió social, com l’econòmica, la personal o la cultural, vaig pensar que era un bon llibre. I per tant, és un llibre viu. I que viurà molt de temps. Fins que d’aquí a uns anys n’arribi un altre que l’inclogui i el millori. Que passarà. Però mentrestant tens aquesta eina, que t’explica un món. Per un llibre com aquell, has de tenir la disposició de canviar de registres, d’investigar… Fixa’t quina meravella, no? Que vulguin tornar al teu llibre. Gràcies a ell, hi ha més visibilitat d’aquest tema a la ciutat. Per cert, quin relat hi ha a la ciutat, similar a La pell de la frontera? No n’hi ha cap!

Hi ha una relació entre els dos llibres, La pell de la frontera i La casa de foc?
Home, i tant! Aquell és una cosa viscuda i explicada, aquest és una cosa novel·lada. Hi ha un cert sentit de l’humor, en l’un i en l’altre, que és una de les característiques que no vull perdre.

Què li ha dit la gent del Sallent, del llibre?
(Riu) No gaire res… són eixuts! Hi ha un personatge d’aquí, en Josep de Llancers, que ja sortia a La matèria primera. Doncs resulta que ni s’ha llegit el llibre! És com si diguessin: “Ni ho vull saber, ja m’has tingut en compte… doncs amb això n’hi ha prou”. Fins a última hora, vaig escriure La casa de foc amb el nom real dels personatges!

Com s’explica l’èxit d’aquesta novel·la?
Perquè hi ha molta veritat. En cap moment menteixes. I això el llibre ho nota. Fins i tot quan imagines coses no menteixes. La veritat imaginativa, la respecto. I per això el lector s’ho pot acabar agafant com una cosa pròpia. I pots posar-hi escorpins, traficants, un saurí, dòlmens i volcans… T’ho pots empassar tot.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *