Suplement

L'entrevista

Gemma Pasqual: “En segons quin segle, quin any o quin país, la dona no era ni persona”

Natàlia Peix
8 de març de 2020

“Sense ser aventurera he viscut com s’ha de viure: o sigui, perillosament.” Aquesta frase de Mercè Rodoreda inspira el títol que ha triat l’escriptora Gemma Pasqual en el que es pot considerar el seu bateig en la literatura per a adults. Pasqual ja té una reconeguda trajectòria com a autora de llibres infantils i juvenils. A ‘Viure perillosament’ hi ha escrit 15 contes protagonitzats per dones –escriptores o artistes– ja mortes. Com un homenatge.

Què les uneix, a les 15 dones a les quals dedica un conte a cadascuna a Viure perillosament?
Que no s’han rendit. Que ens han ensenyat a viure encara que sigui perillosament.

En l’època actual les definiríem com a feministes?
Sí. Moltes d’elles no ho sabien. Defensaven els seus drets, però com a dona i com a persona, perquè en segons quin segle, quin any o quin país, no eres ni persona. N’hi havia algunes com Emília Pardo Bazán que ja ho sabien i volien que els fessin cas, però moltes altres simplement sobrevivien.

En tot cas, sí que són conscients que no hi ha igualtat entre dones i homes…
I tant. Quan veus la seva vida te n’adones. Es veuen obligades a viure separades dels seus marits perquè unir-se a un home era com perdre la seva identitat i les veus com pateixen. Elles diuen, per exemple, que si haguessin nascut com a homes ho haguessin tingut més fàcil. Algunes, com Caterina Albert, es posen noms d’homes per publicar, en el seu cas Víctor Català.

Els contes parteixen de fets reals, en alguns casos poc coneguts. Ha requerit una tasca important de documentació?
La veritat és que sí. La documentació ha estat extensa però m’ho he passat molt bé. Escodrinyant i buscant en la vida d’aquestes autores. He volgut allunyar-me de l’anècdota més coneguda, i buscar l’anècdota per fer literatura, ja que no totes valen.

I a partir de l’anècdota verídica i documentada com ha desenvolupat els contes? Hi ha varietat d’estils en els relats: cartes, contes seqüencials, d’altres que tenen el·lipsis temporals.
Jo també ho he volgut fer de forma perillosa i sentir-me lliure a l’hora d’escriure. I el que he fet és rellegir gairebé tota la seva obra, tot i que en algun cas costava perquè moltes no estaven reeditades i s’havien d’anar a buscar en llibreries de vell. I llavors escriure-ho a la seva manera. És agosarat però he utilitzat elements com ho feien elles. Per exemple, amb Víctor Català, he utilitzat sinònims de l’Empordà que utilitzava ella.

Ha volgut també reivindicar la seva obra? Pràcticament totes són escriptores.
Absolutament. No és un cànon. Són les que m’agraden. Segurament en falten. El criteri era que feia temps que estaven mortes, excepte en el cas de Maria Aurèlia Capmany, que no m’hi vaig poder resistir perquè la seva història amb l’Espriu era molt xula. Volia introduir Maria Mercè Marçal, però al final apareix en el conte inicial, La dona de sal.

D’on surt el llibre?
Va sorgir a partir d’una conversa amb la Núria Cadenes, que som amigues. Fem sopars i parlem de literatura. Conversàvem sobre Mercè Rodoreda, en parlàvem com si fos allà, de la seva història amb l’Andreu Nin, de si era veritat o no. Llavors la Núria em va preguntar: “Per què no fas un llibre sobre la Rodoreda?” Jo vaig contestar que no, que no n’era especialista. Però m’agraden els reptes, i vaig escriure un conte de la seva història amb el Nin -que se non è vero è ben trovato, perquè en parlen la Marta Pesarrodona o l’Anna Murià. I em va agradar tant que vaig escodrinyar en vides d’altres autores de les quals ja coneixia anècdotes.

D’aquesta relació entre Mercè Rodoreda i Andreu Nin n’hi hauria constància en una carta. Al conte també apareix el marit de Rodoreda, de qui ella diu: “Tothom sabia que m’havia de casar amb tu, el meu destí estava escrit, no m’ho vaig qüestionar i no vaig fer cap pregunta”.
Sí, perquè ella, des de petita està predestinada a casar-se amb ell, el tio americano [era el seu oncle, Joan Gurguí que es va instal·lar a casa seva]. Ella pensava que s’havia de casar fins que s’adona que no, que no era amor, a més, ell també era més gran que ella… i fa una cosa molt valenta a l’època, que és anar-se’n, el que avui consideraríem un divorci. Deixa el fill i se’n va. I passa a ser la dona dolenta i mor com la dona adúltera de Catalunya.

En el cas de Virginia Woolf, parteix d’una fotografia, i explica una història amb punts d’humor i un cert surrealisme. Com la va plantejar?
La Woolf era una dona molt trista. Però vol trencar les normes, vol viure de l’Armada anglesa. I crec que era interessant humanitzar-la. I a partir d’una anècdota en vaig fer un conte. Ara, el que ella va fer en aquell moment era divertir-se de forma molt estranya, com feien els romàntics. Ara estaríem tots a la presó, però ells es divertien.

La d’Aurora Bertrana la considera una de les històries més dures del llibre?
Totes ho són, però sí que potser aquesta ho és més perquè l’Aurora és una gran desconeguda. És una dona molt generosa. Sí que hi apareix el pitjor personatge del llibre, el seu marit, que era un maltractador psicològic, que li vol mal. Aquest home l’enganya, és franquista, dona suport al cop d’estat i vol que ella torni de l’exili, des d’on ajuda amics que té en camps de concentració a França, perquè la tanquin a la presó.

Els contes d’Aurora Bertrana i Caterina Albert, comencen en el mateix moment, l’inici de la Guerra Civil, i al mateix lloc, l’hostal Can Gambo, a les ruïnes d’Empúries. És cert o una llicència literària?
És real, i en aquest llibre la realitat supera la ficció. L’Aurora hi anava de vacances i la Caterina era de l’Escala. Eren amigues.

A Caterina Albert, al conte de Viure perillosament la veiem lluitant per dilatar al màxim possible que s’emportin de casa seva la col·lecció de peces arqueològiques que ella havia trobat a les ruïnes d’Empúries.
Per a la gent de la zona era molt comú buscar restes arqueològiques. Això és un espoli, no es pot fer, però llavors era una altra època. Quan comença la Guerra Civil, la Generalitat vol portar les peces a un museu i ella s’hi oposa, perquè li dona un valor sentimental. Els ho posa molt difícil.

El conte que dedica a Rosa Parks no se centra només en el conegut episodi de quan es va negar a aixecar-se de l’autobús per cedir el seient a un home blanc, sinó al cas que va investigar d’una violació en grup a una dona negra, Recy Taylor. Què va passar?
És curiós que una història que ens ve de tant lluny sigui tan d’actualitat ara. Ella no es vol aixecar de la cadira no només perquè és negra, sinó també perquè és dona. Et poses a la seva pell i ho entens perfectament. Va ser una dona molt valenta, una gran lluitadora pels drets humans i pels drets dels afroamericans, va ser molt interessant investigar-ho. Per fer el conte vaig aprofitar textos de la Tony Morrisson i autores afroamericanes.

En aquest cas, els violadors no van tenir cap càstig. Ara la justícia actua, però hi ha debat sobre els tipus penals i les condemnes. Com ho veu?
Tenim una justícia antiga. No crec en la justícia perquè tenim presos polítics per exemple per reclamar llibertat. En el cas de la manada de Pamplona veus les penes que van rebre i et preguntes què passa. Per mi està clar: no és no. I si hi ha un silenci també és no.

Abans feia referència a la relació entre Maria Aurèlia Capmany i Salvador Espriu. Ella l’admira però no s’arronsa quan ell li fa observacions per una obra guanyadora del premi que li atorguen.
Ella també era molt valenta. Va guanyar el premi Joan Martorell amb la novel·la El cel no és transparent amb el vot en contra d’Espriu, que formava part del jurat. Ell es va oferir a ajudar-la per millorar l’obra. Ella volia aprendre, admirava Espriu, que li fa observacions que a vegades la molesten. Però ella no s’arronsa, i li acaba dient que el tractarà de tu, cosa que no feia ningú.

Quina és la història d’Isabel de Villena, la primera escriptora amb nom conegut de la literatura valenciana?
Va costar molt trobar-ne informació. Sembla que Isabel de Villena va escriure Vita Christi per enfrontar-la a Espill, de Jaume Roig. Van coincidir al mateix convent, ell de metge i administrador, ella d’abadessa. Però Vita Christi no m’atreia, i en canvi m’agradava més l’Espill –que en realitat és molt masclista–, i no veia la manera d’escriure una història de dones. La vaig trobar, finalment, investigant per què hi havia tantes dones monges. A les famílies, l’hereu rebia l’herència i la noia es feia monja, era una oportunitat d’estudiar, de saber música.

Vostè és la vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Per on passa ara la literatura catalana al País Valencià?
Tenim molts bons escriptors però no estem visibilitzats. Han estat molts anys de governs del PP que anaven en contra de la cultura catalana i de la cultura en general. Ara tenim una possibilitat de transformar-ho. Ens costa situar l’escriptor i sobretot la memòria literària. Hem de reivindicar els autors de sempre com Fuster, Estellés…

Aquest llibre és el seu bateig en literatura per a adults. S’hi quedarà, en aquest registre? Perquè vostè és molt coneguda per la literatura juvenil…
No abandonaré la literatura juvenil. Però el públic adult també m’agrada i farem alguna altra cosa, segur.

  • Compartir