Suplement

L'entrevista

Gemma Ruiz Palà: “La nostra educació es basa en l’extracció de materials i persones”

R. Banyeres
31 de maig de 2020

Estàvem acostumats a veure la periodista sabadellenca Gemma Ruiz Palà relatant les cròniques culturals a TV3, la casa on treballa des dels 21 anys, fins que el 2016 va publicar Argelagues, un èxit editorial que la va mostrar també com una escriptora que ha vingut per quedar-se. Ara és redactora en cap. Paral·lelament, acaba de publicar Ca la Wenling, una història en què la protagonista no forma part de les arrels de l’autora sinó que és algú que ha vingut de l’altra punta de món, concretament de la Xina, a la recerca d’un futur millor. Ruiz Palà ha volgut homenatjar aquestes heroïnes que no duen capa ni espasa. Les que fan aquesta aposta de vida immensa, sense homenatges ni medalles.

Igual com moltes companyes seves de TV3, ella signa amb els dos cognoms, així que aquí ho hem volgut mantenir. La periodista Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) acaba de publicar la seva segona novel·la, Ca la Wenling, que tot apunta que tindrà tan bona acollida com el seu debut literari, Argelagues. També en aquest llibre les dones són el fil conductor i, a més, en un espai tan feminitzat com una perruqueria i on fer-se la manicura és un moment de desconnexió. I ho fa a través d’una protagonista que ha vingut de la Xina per construir-se una nova vida. La casualitat ha volgut que la publicació de Ca la Wenling coincidís amb l’arribada del coronavirus a Catalunya, quan s’assenyalava amb el dit la comunitat xinesa. Una excusa per parlar també amb ella del racisme i classisme implícit que plasma la novel·la i del paper dels mitjans.

Qui és la Wenling?
La Wenling pot ser moltes persones que coneixem. Qui ens està servint un tallat, ens pesa la fruita, ens fa una permanent o una manicura, perquè són molts els pobles de Catalunya on hi ha veïns que van venir de la Xina. Per tant, són tota aquesta sèrie de persones que, si ens escarrassem a conèixer, en podem descobrir tota l’èpica, la dignitat i l’honor que porten associat a la seva aposta de vida, que no és altra que migrar. Marxar d’un lloc i fer el tot pel tot i jugar-se-la.

En el fons és una heroïcitat.
Ho deia a Argelagues i ho repeteixo. Hauríem de revisar els conceptes d’èpica i d’heroïcitat. Evidentment, el relat l’escriuen els vencedors i també són els homes respecte a les dones. Això fa que el relat cultural que ens arriba, el que decideix quines històries són prioritàries o protagonistes, secundàries o subalternes, l’han escrit, pintat i guionitzat els homes. L’èpica sempre està associada a aquesta masculinitat. No sé qui té més èpica, si un pobre noi que va anar a lluitar a la II Guerra Mundial o una dona que travessa mig món i es construeix una nova identitat i una nova vida. I tot, sense que ningú li reti cap homenatge.

Que l’escenari principal de la novel·la sigui una perruqueria és totalment intencionat?
Sí. Com a espai eminentment feminitzat ha rebut sempre un cert menyspreu, sobretot en la ficció. M’agradava posar-lo perquè es veiessin les històries tremendes que hi poden sorgir. També la sororitat, aquell poder de les dones quan se senten en un espai segur, s’activen les confidències i la força. Al llibre em pregunto per què un bar o una cocteleria tenen un glamur associat de ser un lloc on es dirimeixen grans qüestions i els homes es miren a la cara i amb un glop de whisky arreglen el món. En canvi, a una perruqueria s’hi associa xafarderia.

Som encara massa poc conscients de la contribució de les dones a la societat?
Totalment, encara que vivim un moment en què estem posant consciència. Per exemple, penso en la Viquipèdia, que ara fa la secció Viquidones, on cada cop hi ha més biografies de dones rellevants. Parlant en termes històrics, fa dos dies que les dones han tingut accés a la universitat. Arreu del món encara n’hi ha moltes que no tenen accés a l’educació, ja no només per pobresa, sinó per masclisme i misogínia. Fins fa dos dies no hem pogut explicar la nostra contribució, tot i que, si grates, sempre hi ha una dona que ho va fer possible. Per exemple, la científica computacional i matemàtica Margaret Hamilton va ser la responsable d’ajudar en el desenvolupament pioner del programari de direccionament de la nau Apolo, anava els diumenges a millorar aquell ordinador perquè la nau tingués èxit. Però a la història han quedat els passos que van fer els homes a la Lluna. Això ocorre en tot, la nostra història ens ha estat explicada només amb una mà i un peu. Falta l’altra mà, l’altre peu i l’altra part de cervell.

El llibre és també un al·legat contra el racisme i el classisme.
I tant. Ho admetem o no, vivim en una societat amb molt classisme. No és el mateix la mirada que es projecta a un jugador africà de futbol que a un noi que remena un contenidor. Un tipus de negoci com el de la Wenling no necessita una gran inversió econòmica ni en coneixement de la llengua i, per tant, és lògic que molts d’aquests llocs els ocupin gent que ve de fora, de Filipines, Xina, Vietnam… i la mirada no només és racista, sinó també classista. No deixen de ser aquests llocs que el colonialisme va arrasar despectivament, tant en matèries primeres com en persones. I encara tenim la mentalitat colonial. És a dir, la nostra educació es basa en el colonialisme i l’extracció de matèries i persones. I, és clar, la mirada és aquesta.

La casualitat ha fet que el seu llibre sortís a la venda coincidint amb l’arribada del coronavirus a Catalunya. Ha posat de manifest el racisme latent de què parlava?
En molts llocs d’Europa han agredit gent per tenir un aspecte que podia recordar algú d’origen asiàtic. Aquí no ha passat tant i espero que continuï així. És molt trist que al segle XXI, amb la informació que tenim, passi una cosa com aquesta. Potser la fem malament, aquesta informació.

Com a periodista, com creu que s’ha tractat?
És molt fàcil que una cosa així se’ns escapi de les mans. No podem perdre el nord i potser entre tots l’hem perdut una mica, però no ens ho podem permetre. Hem d’escoltar més les veus expertes, contextualitzar, no deixar de dir mai l’edat de les persones que moren, perquè acostumen a tenir més de 70 o 80 anys i altres patologies. Les dades objectives indiquen que hem de tenir calma. És quelcom molt llaminer per fer periodisme de boc gros, però no hi hem de caure.

Com a periodista cultural, diria que la cultura en aquest país té el reconeixement que es mereix?
Com a país no tenim la cultura en primer pla, associada a l’educació, com per exemple passa a França amb les lleis d’excepció cultural. Els que no la tenen associada a l’educació, a la formació de l’esperit crític i de l’aliment de l’ànima, sempre coixegen, i això ens passa. Quant als mitjans, està clar que la precarització ha fet saltar periodistes i espais, i la cultura sempre és del primer que es prescindeix. Sempre hi hauria d’haver informació de literatura, art… però no és així. Tot plegat fa que el panorama cada cop sigui més just.

Què diria a algú que només s’informa a través de les xarxes?
Depèn de l’ús que en fes. Ara hi ha articles i entrevistes en profunditat que només pots trobar en digital. Jo me n’envio molts al correu. I segueixo els mitjans a través de Twitter. Si algú hi troba els seus punts d’interès ben treballats, és un plaer. L’únic és que, a vegades, el cop de titular fa que et creïs una falsa il·lusió d’informació, que si no hi ha més context queda coixa.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *