Suplement

Els millors minuts de la nostra vida

  • Compartir

Gent de poble

Jordi Remolins
15 de març de 2022

Durant uns quants anys al meu curs d’EGB als Salesians hi venia en Pere. Era de Sant Feliu Sasserra i es quedava a dormir a casa d’uns parents que tenia a Ripoll fins que divendres el venien a buscar per tornar-se’n cap al Lluçanès. En Pere era més alt i més fort que la resta, i des del primer dia va ser l’objectiu més cobejat a l’hora de fer les tries dels equips de futbol que ens enfrontàvem al pati. A més d’estar més fet físicament, també formava part del Top 3 dels més intel·ligents de la classe, i era empàtic amb tothom –excepte un dia que li vaig ensenyar un anunci contra l’alopècia i em va fotre uns calbots ben merescuts que encara ara em foten mal– fins al punt que és habitual en les trobades d’exalumnes, de les quals sovint jo m’escaquejo.

Ara fa poc més d’un any en Pere va aparèixer al capítol d’El Foraster que es va enregistrar a l’Estany. Li va preparar uns tomahawks de carn a Quim Masferrer no aptes per a vegans ni per a gent amb l’estómac petit. I llavors el va portar a fer una volta amb quad. En Pere sembla tan bon nano ara com en la seva preadolescència, una persona propera que va encaixar com anell al dit en un programa que durant els últims nou anys ha acostat el tarannà de la gent de petits pobles o barris de l’anomenada Catalunya profunda a les llars de tot el país. I malgrat el funcionament excessivament guionitzat del programa, les innecessàries aventures i exercicis pseudoesportius que ha de fer el presentador, i un deix indefinible en la seva mirada que sempre m’ha inquietat, El Foraster ha sabut traslladar-nos l’essència de la gent de poble.

Aquest mateix gener, en el primer programa de la temporada, en Masferrer va regalar-nos una entrevista impagable amb la Casimira, una dona de 104 anys de Mura. La Casimira Vallbé és soltera, tot i que havia festejat amb en Jaume, qui va marxar a la Guerra Civil abans de fer 20 anys i no en va tornar. Es va quedar esperant-lo i pensant-lo, menjant poc i anant encara menys al metge. Va escriure a un oficial per saber què havia passat i va dir-li que havia desaparegut. Al cap dels anys va adonar-se que era un eufemisme, que l’havien matat.

I clar, veient la Casimira ja es justifiquen totes les temporades no només del programa, sinó també de TV3. Perquè estic convençut que els catalans no som necessàriament millors que qualsevol altra comunitat del món, tot i que tenim una idiosincràsia que ens identifica, per més que entre nosaltres hi hagi persones notables, d’altres de prescindibles, i moltes d’anònimes amb històries que mai coneixerem, però amb les quals ens podríem sentir totalment identificats.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *