Suplement

Sound and Vision

‘György Ligeti: Portrait’

6 de febrer de 2021

Un dels factors que expliquen la capacitat de penetració psicològica de 2001: una odissea espacial és l’extraordinària selecció de música. I bona part de les textures sonores de la pel·lícula de Kubrick, les que projecten més misteri i cangueli, les proporciona l’obra excepcional de György Ligeti. Feia temps que em preguntava com devia ser la persona al darrere d’aquestes sonoritats tan connectades amb els dimonis i els abismes tenebrosos de l’existència i fa uns dies, remenant per Youtube, vaig trobar les respostes.

Cal dir que György Ligeti: Portrait (Michel Follin, 1993) és un documental d’aire bastant acadèmic i antigot: una entrevista d’una hora amb el compositor amb moltes imatges d’arxiu intercalades, fragments de les obres i poc més; res a veure amb els formats més dinàmics de documental musical a què estem acostumats. El que explica aquest senyor, però, és molt interessant i permet entendre la gènesi de fenòmens sonors com Atmosphères, Lux Aeterna o Requiem, que continuen posant els pèls de punta 80 anys després. La veritat és que, amb el que li va tocar viure, és difícil que l’home tingués l’ànim per escriure valsos, diguem-ne.
György Ligeti (1923-2006) va néixer a Transilvània, Romania, en una família d’hongaresos jueus. La seva vida va transcórrer plàcida fins que el 1943 es va capgirar pràcticament d’un dia per l’altre: es va veure forçat a treballar pels nazis i els pares, el germà i altres parents van ser deportats a Auschwitz; només la mare va sobreviure. Després de la guerra, Ligeti es va traslladar a Budapest desitjós de treballar amb el seu ídol, Béla Bartok, per descobrir tot just arribar que el cèlebre compositor hongarès havia mort recentment. Tot i així, s’hi va quedar per continuar la carrera musical i quan ja semblava que les turbulències s’havien acabat, el 1956 va haver de fugir a Viena per l’esclat de la revolta hongaresa contra els soviètics. Al documental, Ligeti admet que, tot i les seves maneres educades i civilitzades, porta a dins una mena de violència de la qual no es pot desempallegar. No se li pot retreure.

György Ligeti: Portrait també aprofundeix en la particular concepció que el protagonista tenia de la música: el fascinaven els sons que anomenava estàtics, deslliurats del moviment que proporcionen ritme i melodia. I així va concebre les seves obres més icòniques: ambients de límits difusos en què els sons es disposen per capes i s’allarguen i van metamorfosejant-se, i en què les línies divisòries dels compassos són simples orientacions perquè els intèrprets sàpiguen més o menys per on van, però en cap cas indiquen una pauta rítmica.

El documental repassa tota la carrera de Ligeti i els fets que el van moldejar com a persona i compositor, mostra part del seu procés creatiu, la seva relació amb patums de l’avantguarda com Stockhausen i Koenig, les principals obres, etc. En definitiva, com diu el títol, se’ns ofereix un retrat força complet d’un músic fascinant. El trobareu en francès, subtitulat en anglès.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *